PEL PEDREGAM

PAGUEN PER TWITTER, 40.000 MILIONS D'EUROS



Tinc un perfil perfil de Twitter, però no l'he utilitzat mai. Com a eina per fer periodisme no trobo que sigui la més adequada, la xarxa no és un lloc on imperi el rigor, ni tampoc la reflexió. Més d’un usuari periodista ha tingut de penedir-se de les seves piulades quan ja havien voltat mig món i més d’un polític, l’escalfada de boca li ha costat ben cara. 

La xarxa és com la ruleta russa: pots guanyar o com a mínim sortir-ne ben parat o et pots disparar fàcilment un tret a la templa i quedar fora de combat.

Com a xarxa social tampoc em sembla una bona àgora de participació, de fet en més d’una ocasió Twitter ha estat qualificada com la “xarxa de l’odi”. Els rols que es desenvolupen a Twitter, en el seu format textual, son molt diferents als de les seves competidores com Istagram, per exemple. 

La seva ubiqüitat porta moltes vegades a participacions i a intervencions viscerals, faltes d’empatia, i a la irracionalitat. En aquests magma, on l’anonimat pot campar-hi  a plaer, els anomenats trols van a totes, i els especialistes en crear conflictes, estant en el seu ambient. És fàcil doncs, que fèmines, col·lectius vulnerables, grups polítics, ètnics, religiosos o periodístics, pateixin les conseqüències de l’agressivitat que impera a la xarxa.

Twitter és la xarxa social amb menys usuaris, ocupa el lloc 16 d’un total de 17, amb 300 milions, lluny de Instagram, 1.200 milions, o de Facebook que és la primera amb 2.700 milions d’usuaris.

Llavors que porta a una persona pagar 44.000 milions d’euros per comprar una companyia com Twitter?.

Elon Musk va dir no fa massa dies abans de comprar Twitter: <<que vol convertir-lo en l’eina definitiva per defensar la llibertat d’expressió>>. No sembla un argument massa sòlid, ni massa creïble. Aquesta és una xarxa en tothom ja diu el que li sembla en nom de la llibertat d’expressió. Perquè vol una empresa tecnològica com la del magnat nord-americà una xarxa social?. Sembla que ningú ho sap del cert, però las accions de Twitter han pujat aquesta setmana un 25% a la borsa i cada vegada la informació i el que és més important, la informació sobre nosaltres, els nostres gustos, la nostre manera de pensar, les nostres tendències polítiques, està més concentrada en mans d'uns pocs i més poderosos. Hauríem de pensar-hi molt seriosament en això.

____________________________

RÈQUIEM PER AFGANISTAN


Aquests dies una part del món, viu amb un horror hipòcrita, com el Talibà sense cap resistència, s’ha apoderat d’Afganistan.

Tot ha estat una gran mentida, molts ho sabíem  des d’un bon principi, però la desinformació, la propaganda dels ocupants i la manipulació interessada de les notícies que ens han arribat de la situació al país durant tot aquest temps, han fet que la majoria visquem enganyats durant 20 anys, al final però, la realitat ens ha acabat passant per sobre, com sempre.

Crec que ara, el perill més gran no és el possible govern Talibà, sinó la resta de faccions terroristes que estan instal·lades al país: Isis, Al Qaeda, Daesh, tots son factors i actors a tenir en compte, perquè tots evidentment, voldran tenir la seva àrea d’influència i la seva part del pastís. Les disputes no seran només pel control del país, sinó també pel control de la important producció d’opi i heroïna, Afganistan és la fàbrica i el principal subministrador d’aquesta droga al món, excepte a EE UU, que és nodreix del mercat sud-americà. Tot m’és familiar, res ha canviat en 60 anys excepte la tecnologia, la resta es com viure en un bucle infernal, dins la roda d’un hàmster, de la que ni tant sols podem baixar. Avui tothom es posa les mans al cap d'aquí no gaire, s'anirà apagant l'eco dels crits i el rebombori de les armes i oblidarem Afganistan.

____________________________

VACUNES


Des que va esclatar aquesta pandèmia ara fa quasi un any, que es sabia que necessitaríem vacunes. Sabíem que una vacuna és l’únic tractament eficaç contra aquest mal invisible. 

També sabíem des de fa quasi un any que un cop tinguéssim les vacunes contra el COVID-19 i ningú dubtava de que les acabaríem tenint,  la vacunació hauria de ser ràpida i massiva.    

Doncs perquè aquesta falta de previsió¿?. Com és que no hi havia centres preparats per vacunar massivament a la població quan ens arribes aquesta vacuna.        

Sembla que tampoc hi ha infraestructura per portar les vacunes a segons quins llocs, perquè no s’han previst els equips de fred necessaris ¿?.

No és podien preveure mitjans de transport per portar la gent més sensible al centre hospitaari si les vacunes no podien arribar a les residències¿?.

Tampoc hi sanitaris suficients, és podia haver demanat voluntaris que segur que hi ha molts professionals de la salut que s’haurien ofert amb molt de gust.  

I no és pot vacunar els dies festius i caps de setmana¿?, per alguna raó especial¿?.



      Personalment em sembla que darrera de tot hi ha una manca de previsió important i em sap greu que això passi al meu país i em sap més greu encara, que no siguem capaços de fer autocrítica, la culpa sempre és dels altres, mai és responsabilitat nostre.  

Fa uns anys un cantautor català que ara està ficat en política, cantava una cançó titulada: País petit , a vegades tinc la sensació que estic vivint en un país petit i em sap greu, que voleu que us digui. Espero que sapiguem reaccionar i ens posem mans a la feina ràpid, ens hi va la vida en això.

_______________________________

PANACEA


  Ara si, ja podem fer córrer rius de tinta i d’optimisme. ja podem escampar la bona nova arreu i cantar  al·leluia.  Ja podem fer portades amb grans titulars, ja podem fer tertúlies de matins sencers a la ràdio explicant que per fi s’ha trobat una solució,  es una solució amb  el 90% d’efectivitat, però no importa, ens movem amb percentatges altíssims, de centenars de milers de milions i un 10% és insignificant, un risc assumible .

Per fi hem trobat la panacea, el remei que no només cura una malura, aquesta les cura totes, això és la salvació. La humanitat estava a la vora del precipici, el món a punt de desaparèixer darrera de l’horitzó d’esdeveniments,   i com sempre com si es tractés d’una gran producció hollywoodiana, arriben els herois nord-americans i salven el planeta i a sobre amb un nou comandant en cap. 

Altres països han presentat vacunes contra el COVID-19, Rússia primer, Spuknic V. Xina més tard, ara ja  té tres vacunes més en fases avançades. Venezuela va presentar un fàrmac efectiu el TR10. Dinamarca te les seves, que distribueix de manera gratuïta  a la població. Fins i tot Catalunya a presentat la seva, la RUTI.

Però res, la premsa i mitjans de comunicació occidentals han ignorat fins ara tots aquests avenços, quan no, han fet articles i informacions només per posar en dubte la efectivitat o fiabilitat d’aquests compostos, evidentment esperàvem la vacuna total i de les altres no em volíem sentir a parlar.

La vacuna contra el COVID-19 anunciada aquest mati pels laboratoris que és van fer famosos per treure al mercat les populars pastilles blaves, les que van tornar la masculinitat a una gran part dels homes del món, (el primer), ara ens sorprèn amb el llançament d’una vacuna que sens dubte és la que tothom estava esperant. 

 Que algú parli d’efectivitat, de fàcil producció i distribució, de que arribi al màxim de població possible a un preu de riure o gratuït no engresca ningú, no és notícia.

Això si la vacuna del laboratori de les píndoles blaves ara és acollida per la premsa occidental com la panacea, no només cura el COVI-19 el 90%, de retruc fa pujar les borses perquè els inversors que tenen diners posats a les empreses del grup, vegin com a més de curar-se del COVID-19, els seus ingressos augmenten al mateix ritme que els infectats van passant pel consultori amb el braç arremangat.

Si el COVI-19 semblava el virus perfecte, ara la vacuna del laboratori de les pastilles blaves sembla també el medicament perfecte. No protegeix només contra la malaltia, protegeix també de virus les arques dels poderosos de sempre, i protegeix també contra l'amenaça comunista. Als pàries que tinguin quatre xavos estalviats no els suposarà rés, ni tant sols els servirà per pagar la comissió de manteniment del seu compte.

La vacuna és a més elitista, com que necessita un suport vital que la mantingui a menys 70 graus centígrads,  no és vàlida per cap dels països subdesenvolupats, (llegiu) la major de població mundial i els que més ho necessiten.

Ho han tornat a fer, a més de salvar el seu món, atacaran el comunisme. A sobre a la Casa Blanca hi ha canvis, sembla ser que em el nou “Comandante en jefe” vol començar també una nova caça de bruixes. 

__________________________

LA CURSA DE LES VACUNES

Sputnik I, Museu de la Cosmonàutica  Moskwa
                                              Sputnik I, Museu de la Cosmonàutica  Moskwa

Fa sis dècades es considerava que era una primera potència mundial  el país capaç de posar un satèl·lit  en l’òrbita terrestre o  que disposava de tecnologia per enviar naus tripulades a l'espai. Duran la guerra freda només la URSS i els Estats Units eren considerats primeres potències.

Aquestes superpotències es varen embarcar durant més d’una dècada durant  la Guerra Freda, en una cursa contra rellotge per veure qui anava abans a l’espai i qui arribava més lluny.

Encara que els Estats Units van ser els primers en posar un home sobre la superfície de la Lluna, la URSS va anar sempre per davant en aquesta cursa,  aconseguint posar amb èxit el primer satèl·lit en òrbita, el primer home a l’espai, la primera dona en òrbita, fer la primera caminada extra-vehicular i aconseguir aterrar amb èxit, dues naus automàtiques a la superfície del nostre satèl·lit, cinc anys abans que ho fessin els EEUU. 

Tot va començar amb la posada en òrbita per part de la USSR del primer satèl·lit artificial, l’Sputnik 1. Un giny que  va orbitar la terra durant 92 dies el 1957. 

Es curiós que avui altre vegada i per una qüestió molt diferent, les anomenades superpotències tornin estar protagonitzant una carrera, però aquest cop no espacial 

Aquesta és una carrera molt més renyida i d'una importància vital per l'espècie humana, molt més necessària que la carrera espacial que es va produir la dècada dels 1960.

Aquest cop l’objectiu no és la conquesta del cosmos ni arribar primer a la lluna, el repte és veure qui primer aconsegueix sintetitzar una vacuna eficaç per guarir-nos del COVID-19 una pandèmia que esta arrasant el planeta amb centenars de milers de morts.

Cinc son els països que inicialment han començat aquesta cursa: Regne Unit, Alemanya, Xina, EEUU i Rússia, però també hi ha més de 200 laboratoris de tot el planeta treballant contra rellotge per trobar una solució que acabi amb aquesta terrible pandèmia, una plaga que a banda dels morts que provoca, també està acabant amb la ja prima economia dels països de la terra i tot això sense fer distincions de condició o classe social.

Rússia, ha estat el primer país en enregistrar una vacuna contra el COVID-19 i sembla que de moment han tornat a guanyar la cursa a uns EEUU, que s’han vist sorpresos a la sortida pels científics russos de l'Institut Gamaleya , Exactament igual que ara fa 63 anys l'equip de Serguèi Koriolov els va sorprendre amb el llançament de l'Sputnik I.

Així que no és d’estranyar que Rússia hagi batejat aquesta vacuna amb el nom d’ Spuntik V, amb una clara al·lusió a la humiliació que va suposar per EEUU el programa Sputnik, que va aconseguir posar en orbita 4 satèl·lits, el primer, ben bé per sorpresa.


                                                                                                          Foto il·lustrativa

Segons els científics de l’Institud Gamaleya que l’han desenvolupat, aquesta  vacuna és considera segura i eficaç. Fins ara 25 països han demanat aquest tractament del qual n'han sol·licitat 1000 milions de dosis, entre ells Mèxic que ha ofert 2000 voluntaris per fer les probes de la fase III del Sputnik V.

 Des del moment mateix de l’anunci de que Rússia disposava d’una vacuna contra el COVID-19, la resposta del món occidental va ser de escepticisme i de incredulitat, posant de seguida en dubte la fiabilitat i eficàcia de la vacuna sense ni tant sols haver tingut  accés a les proves, limitant-se només a fer esment  dels els riscos i problemes que podia ocasionar la vacuna. Fins i tot l'administració americana ha imposat sancions a alguns del laboratoris que han treballat en el desenvolupament de la vacuna, intentant tapar així el ridícul, ineficàcia i els errors comesos per l'administració Trump en la gestió de la pandèmia. 

 https://www.hispantv.com/noticias/ee-uu-/475410/sancion-institucion-rusia-vacuna-coronavirus

____________________________

ENS CAL UN FAR UNA GUIA UNA LLUM


 Sembla que ara mateix ens trobem enmig d’un gran encreuament. Mirant endavant se’ns  obren infinitat de camins per triar, tots son plens d’incerteses i cap te una senyalització prou clara per guiar-nos, res que ens digui cap on porten tantes sendes obertes. 

Mirant endarrere ens espera un vast oceà ple de paranys i cants de sirena per navegar a la deriva sense cartes ni rumb, com Odisseu volen arribar a  Ítaca, com Jàson i els Argonautes buscant el velló d’or.

La tremenda pandèmia del COVID-19 no s’atura, lluny de minvar sembla cada dia més virulent. El nombre de contagis no para de créixer i els morts es comptes per desenes cada dia i no sembla que ningú tingui clar que s’ha de  fer. Jutges, sanitaris i polítics son capaços de contradir-se en coses tant elementals com si és prioritari el dret de fumar o el dret a la salut. O el que sembla més inversemblant, preguntar-se a aquestes alçades si és convenient o no l’us de mascaretes per minvar els efectes del virus, realment surrealista i increïble.

L’atur no para de créixer centenars de negocis estant tancats per la crisi i el tancament forçós per la pandèmia. Està clar que molts no tornaran a obrir. i el país està registrant pèrdues multimilionàries del que serà molt difícil recuperar-se. Els ajuts son escassos i moltes vegades no arriben a temps. La sensació és de buit administratiu.

Falten quinze dies perquè comenci el nou curs escolar. A aquestes alçades potser seria bo que el govern, el personal docent, de serveis i de manteniment hagués fet un esforç propi d’un estat d’emergència i a hores d’ara estiguessin tots el centres ja completament preparats i equipats per rebre els infants demà mateix si cal, amb les garanties sanitàries que facin falta, per començar el nou curs amb la màxima normalitat possible. Però a hores d’ara no sembla que ningú tingui clar que s’ha de fer, ni com i aquest no és un tema menor és un dels més importants a resoldre, en depèn el nostre futur i no s’hauria d’esperar al darrer moment per tenir llestes les aules. Però ara son vacances que coi, ja ho farem quan toqui, improvisant com sempre, i em sap greu perquè sembla que nosaltres hauríem de fer les coses molt més bé  i al capdavall t’adones que no som pas millors que la resta.

El moment polític que vivim  tampoc sembla tenir cap punt clar en l’horitzó cap on dirigir la proa de la nau. Fa temps que sembla que naveguem a la deriva, a mercè dels vents, de les corrents i les circumstàncies, voltant fent cercles i sempre tornant al punt de partida. No hi ha full de ruta, no hi ha comandament comú, no hi ha objectius comuns. Els nostres dirigents poden dir una cosa i la contraria al mateix temps. Hi ha una manca total de lideratge i aquesta falta de lideratge únic i el no tenir clar on anem, ni un objectiu concís, concret i possible, només fa que sembrar de pors i d’incerteses els camps de la gent d’aquest país, una gent que cada cop sembla creure menys en els nostres dirigents i això fa que ens allunyem cada cop més de la classe política.

Per tot, ens caldrà un far, una guia, una llum clara i precisa que foradi la nit, que ens desvetlli el camí sobre les onades, ens descobreixi els possibles illots on podríem encallar, una llum que ens guiï per aquest mar d'ombres. Un far amb codis clars que no deixin cap dubte d’on som i cap on volem anar i amb qui, o no.

____________________________

MONARQUIES,


Juan Carlos Alfonso Víctor María de Borbón y Borbón-Dos Sicilias. Un rei a la República.

Perquè segueixen existint les monarquies avui dia¿?. Perquè unes institucions que neixen just abans de l’edat mitjana han arribat al segle XXI¿?.

A l’estat espanyol hi ha hagut diversos intens d’acabar amb aquesta institució que actualment és anacrònica i caduca. La darrera durant la segona república que va portar a l’exili Afonso XIII, l’avi del rei emèrit. Un monarca que ja només ostentava el títol i que no tenia tron. Alfons XIII va haver de fugir de puntetes, de manera clandestina i vergonyant cap a Itàlia, mentre als carrers ressonava un crit unànime: Visca la República .

La monarquia espanyola és una de les més mal valorades de Europa. Els diversos casos de corrupció que han sortit a la llum darrerament afectant a diversos membres de la família reial i els constants afers escandalosos, tant amorosos, com de negocis tèrbols del rei Juan Carlos I, amb implicacions a Panamà i Suïssa, mentre exercia de cap d’estat, han fet trontollar la institució fins al punt que només un 4% de la població espanyola aprova la monarquia, encara que hi ha un 40% que no es defineix. També en sondejos realitzats darrerament, quasi un seixanta per cent de la població aprovaria fer un referèndum per triar entre monarquia i República.


Si el Africano, que és el sobrenom amb el que es coneixia Alfons XIII, per haver començat la guerra amb el Marroc, va marxar de manera clandestina la nit del 14 d’abril de 1931, També el seu net abandonaria el país de manera ignominiosa i d’amagat el 3 de Agost de 2020.

El dictador Francisco Franco Bahamonde va restaurar la monarquia a Espanya, nomenant Juan Carlos Alfonso Víctor María de Borbón y Borbón-Dos Sicilias, com el seu  el seu successor i donant així continuïtat a  la dinastia Borbònica interrompuda al 1931.

Juan Carlos Alfonso Víctor María de Borbón y Borbón-Dos Sicilias, que va regnar a Espanya exercint de cap d’estat,  amb el Sobrenom de Juan Carlos I durant quasi 40 anys, ha abandonat el país. 


Poca cosa se'n sap del seu destí, s’especula que pot estar a la República Dominicana, on té profunds lligams i molts amics. 

Encara que sembla que hi ha una certa inviolabilitat de la figura del rei, cal destacar que en la justícia espanyola no existeix la total impunitat ni tractant-se del monarca.

Ara bé, seria convenient i urgent que hi hagués una gran transparència per part del govern i evitar així suspicàcies. El rei emèrit no és una persona qualsevol és un servidor públic que ha de respondre com qualsevol altre i si ha transgredit les lleis ha ser portat davant la justícia. És totalment incomprensible que hagi sortit clandestinament del país sense abans comprovar que no té imputacions de cap mena. La qüestió és, qui li ha facilitat la sortida i perquè¿?, on està i amb qui¿? com queda el seu càrrec¿? com es finança la seva estada a l'estranger¿?.  Preguntes que de moment queden en el aire esperem que per poc tems i el govern es comporti de manera justa en aquest afer per recuperar la confiança en aquesta coalició en teoria progressista i d'esquerres, però que genera molts dubtes.

______________________________

POT SE LA NORMALITAT NOVA¿?.

..Penso que el que tindrem és una “nova realitat”...


Fa dies que es parla de la nova normalitat, referint-se a l’estat de les coses que suposadament ha d’arribar quan ja per fi tothom hagi superat la tercera fase del confinament i l’amenaça de contagi hagi desaparegut o al menys minvat lo suficient per reprendre les activitats quotidianes.
   Però sembla que nova i normalitat son antagònics. Per una banda seria com que es vulgui dir que res serà igual després de la pandèmia i per l’altre que tornarem a la normalitat o sigui, com abans de la crisi.
No tinc una raó ni científica ni filosòfica, per dir com serà la nova etapa que ens espera darrera la pandèmia, però per edat i experiència, que com diu aquell: sap més el diable per vell que per dimoni, sembla ser que el que ens espera és ni més ni menys que una nova realitat.
Les mostres de solidaritat i fraternitat, les manifestacions de suport i els ecos dels aplaudiments des dels balcons, s’aniran fonen amb el temps i només en quedarà el record a les xarxes socials i la premsa.
    A mi tot plegat em recorda una cançó de Joan Manuel Serrat de per enllà de 1970, que deia: ......i con la resaca a cuestas, vuelve el pobre a la pobreza vuelve el rico a la riqueza i el señor cura a sus misas. Se despertó el bien i el mal, la zorra rica al rosal la zorra pobre a su portal i el avaro a sus divisas..... és una manera fina de dir que després i si la pandèmia desapareix, tot tornarà a ser com abans o sigui normal.


He sentit a dir aquests dies, que aquesta crisi ens ha de canviar, que serem diferents després d’això, però per altre banda, l’experiència hem diu, que qui era solidari abans o seguirà essent després, que qui sigui bo després, no és que si hagi tornat per culpa de la pandèmia, sinó que ja n’era abans. I les males persones no canvien, per més coronavirus que hi hagi escampat arreu.
Des de la gran crisi de 1929, coneguda com La gran depressió, el món n’ha viscut unes quantes més de crisis. Al 1971, amb l'abandonament del patró or, neix el diner amb cognom, “fiat”, en aquest moment el paper moneda deixa d’estar recolzat pel metall groc i això comporta una gran crisi. 1973, hi va haver la crisi del petroli durant la guerra entre Israel, Síria i Egipte. Al 1987, amb El dilluns negre, s’ensorren les borses de tot el món. Al 2008, s’origina la caiguda de Lehman Brothers i és produeix una gran recessió amb l’ensorrament de l’economia mundial. des de 2018, tenim la guerra comercial entre Xina i EEUU i a sobre ara el coronavirus.
Quan hi han hagut aquest períodes difícils, sempre he sentit dir que el sistema capitalista ja no funciona, que s’ha de reestructurar, que s’ha de canviar, fins hi tot que estava tocat de mort. Però no sembla que aquest sistema hagi de canviar ara per ara. Aquest sistema que porta més de tres-cents anys marcant el nostre dia a dia, sempre ha demostrat tenir una capacitat extraordinària de regenerar-se i fins i tot d’aprofitar les crisis per fer negoci.

És per tot això que no penso en una nova normalitat, sinó en una nova realitat. Perquè no pot ser normalitat per molt nova que la pintin, si hi ha qui ha perdut algun esser estimat durant la crisi, qui s'ha quedat a l’atur o sense sostre. No pot ser normalitat la pèrdua de drets i de llibertats, ni la globalització de la precarietat. A més la crisis que se’ns ve a sobre, sembla que serà segons tots els pronòstics, de dimensions extraordinàries i no veig que nosaltres ara com ara, de cop, podem fer res per capgirar aquesta realitat nova que ve, segurament escollirem la normalitat, seguir com sempre.
__________________________________

DIA INTERNACIONAL DEL TREBALL



Avui es primer de maig i és fa estrany que els telenotícies no hagin obert amb imatges de manifestacions massives, ni amb els carrers plens de gent amb pancartes i lemes reivindicatius, amb crits de denúncia, o reclamant més drets, tant laborals com socials per la classe treballadora. I no s’han produït aquestes imatges, no Perquè ja no hi hagi res per reivindicar, sinó perquè seguim confinats per culpa de la pandèmia.
 Aquesta pandèmia anomenada coronavirus COVID-19, o SARS-coV2 tan li fa el nom, aquesta pandèmia avui ens ha deixat a casa, confinats, sense poder sortir ni reivindicar l’1 de maig.
 El COVID-19,  s’ha emportat a la tomba centenars de milers de ciutadans a tot el món, alguns amics meus. És veritat que és un mal cruel i difícil de combatre, tanmateix no dubto que l’acabarem guanyant.


Però hi ha un altre mal que també mata, mata cada dia i des de fa molts anys. Un mal més subtil anomenat nou ordre mundial aquest mata de gana, de pobresa, de guerra,  d’abandó, de desesperació. Haurem d’estar alerta per quan passi tot això. Haurem d'estar molt atents i mirar si podem revertir d’una vegada, un sistema pervers que també mata, cap un nou ordre aquesta vegada si, molt més just.
_____________________________

UNA RAMBLA EN SILENCI



He sortit a fer una foto de la diada, com cada Sant Jordi des de fa 37 anys.

Mig mati, la normalitat d’aquest dia I a aquesta hora a La Rambla de la Llibertat, hauria de ser  atapeïda de paradetes de roses, de milers de llibres estesos damunt de improvisats taulells amb suggerents títols i cridaneres portades. La normalitat avui seria que no podessis passar sense anar-te donant copets i empetetes amb la gent que va amunt i avall sense parar, com un formigueig que no s’atura en tot el dia, un aixam que va d’un costat a l’altre, de parada en parada com les abelles van de flor amb flor buscant l'apreciat nèctar. La rambla a mig matí del dia de Sant Jordi hauria d’estar plena de vida, de gent mirant si troba la rosa que busca. Una de bonica i roja de passió, o blanca perquè hi ha unes esposalles a prop. Potser una groga perquè això només és amistat, o un blau profund d’afecte i confiança. Però no, avui la Rambla de la Llibertat era buida de gent, i lluny del brogit de les veus que ho amaren tot cada 23 d’abril. Avui un estrany silenci s’havia ensenyorit del espai. Mentre anava caminant podia sentit ressonar els meus propis passos, una sensació realment estranya i inesperada. Mentre caminava m’ha vingut al cap una història que vaig llegir de jovenet....-Pròsper el príncep, es va tancar a la seva abadia amb els seus amics per fugir de la mort vermella, un mal terrible que estava assolant la comarca matant tothom de dolors terribles. Pròsper el príncep pensava esperar tancat a casa tot fent festes i grans tiberis, que la pandèmia passés per tornar a sortir al carrer. Al final la pandèmia també va entrar a l’abadia...... ......I les tenebres, la corrupció i la mort vermella ho van dominar tot......E.A.Poe. 
____________________________ 


LLENGUATGE DE GUERRA EN TEMPS DE PAU

Trobo sorprenent el llenguatge bèl·lic emprat per les persones que ens informen diàriament de l’evolució de la pandèmia que estem vivint.
També em sobte que la majoria dels informants que conformen la roda de premsa, siguin oficials d’alta graduació.
El comitè de gestió el formen: una doctora, una secretària tècnica en transports, dos generals, un de l’ejèrcit del aire, i un altre de la Guardia Civil i un  Comisario principal de la Policia Nacional.
No hi ha cap expert en virologia, ni en gestió de contagis massius ni control de pandèmies. No hi ha cap científic, ningú que parli en un llenguatge entenedor que ens informi de com evoluciona la pandèmia, ni com ens hem de protegir. En aquest comitè de gestió no sembla haver-hi ningú que vagi més enllà de saber lloar les qualitats dels servidors de l'ordre, apujar la moral de la tropa, o glorificar la mare pàtria.
 No ens informen del que s'està fent per eradicar o controlar el contagi, ni de les investigacions que es fan  per tal de trobar una vacuna.  A dia d'avui encara hi ha dubtes sobre el que hem de fer i si em de utilitzar o no mascaretes.
La informació que es dóna a la roda de premsa diària és més pròpia d'una paròdia televisiva sobre un atac bèl·lic d’un país enemic, que de la crua realitat que estem vivint amb el contagi del coronavirus.
I així, tal com si estiguéssim immersos en una guerra i no en una pandèmia infecciosa vírica és com es dóna la informació diària.
I sentint-ho molt això no és una guerra, no estem patint una guerra encara que estigui morin molta gent. Pequè la gent aquí, no mor a causa dels trets de franctiradors en travessar el carrer tot anant a buscar el pa. Ni per culpa d’un obús de morter que cau massa a prop, ni per culpa del míssil d’un dron assassí, que encara que és "selectiu" sempre pot errar el tret uns metres. I encara que molta gent mor, no podem dir que això és una guerra, perquè no ens hem de jugar la vida sortint cada dia al carrer a buscar alguna cosa de menjar. Els supermercats estant oberts i no hi falta de res, bé, paper higiènic a vegades i darrerament farina, que es veu que amb tants dies confinats a casa ens a donat per fer pastissos. 
I no estem en una guerra, encara que els hospitals estiguin plens a vessar de persones que estant molt malament i algunes crítiques; perquè aquestes persones no estan ferides per projectils, ni tenen  fragments de metralla incrustada al seu cos. No estant envoltats de familiars plorant abraçant-los en el llit de mort, com estaríem en una situació de conflicte bèl·lic, senzillament perquè no estem patim una guerra.


I no els abraça ningú, perquè el que patim és una maleïda pandèmia vírica, han d’estar aïllats i no els podem abraçar ni fer petons. Molts moriran sols per culpa d'això, d’un virus minúscul que és invisible als nostres ulls, tant que a vegades desconfiem de si veritablement existeix o no i ens costa de creure que ens pugui contagiar alguna cosa que ni tant sols veiem a simple vista. És per això que no el podem atacar ni amb fusells, ni amb canons, ni amb granades, no podem declarar-li la guerra.
Però els responsables dels ministeris competents, s’entesten en parlar de guerra, d’orgull patriòtic, del Rei com el primer soldat, de la primera línia de foc, de vèncer l’enemic amb tots els efectius que faci falta, d'aixecar la moral de la tropa. 
Així doncs El comitè de gestió, només parla del total acumulat de casos, del increment diari de contagiats (avui dia 08/04/2020 és d’un 4%),  dels pacients hospitalitzats, dels morts, de les  d’altes, en definitiva, una doctora que fa númeròs. 
Es poden sentir frases tant brillants com: las fuerzas armadas en la operación “Balmis” mantienen hoy el esfuerzo en la colaboración con los cuerpos i fuerzas de seguridat del estado para proporcionar seguridad a todos los españoles. O sentir  explicar l'odissea d'un avió del exèrcit, que va fer un viatge a Xina de tres dies per recollir 14 tones de material sense especificar.
 El representant d'un dels ministeris recalca el gran nombre d’actuacions, detencions, i sancions imposades, embolicant-se explicant les típiques batalletes de lladres i serenos, que ni informen ni interessen, ni aporten res de positiu a la crisi que estem patint. Un altra  es lamenta la pèrdua d'un agent del seu cos per la pandèmia del coronavirus, com si hagués estat víctima d'un escamot d'Estat Islàmic en una emboscada de guerrilla urbana, mentre no fa cap esment als 14.555 persones mortes a tot l'estat pel mateix contagi.



Després es fa un relat sobre el nombre de forces que han “tornat” a patrullar les carreteres, pobles i carrers d’Espanya lluitant contra el COVID-19 i de la gran quantitat de cotxes intervinguts, de persones detingudes i sancions imposades, i la gran tasca del dia: portar les medicines a casa d’una senyora gran. 
 Algú explica com està la mobilitat a l'estat però a qui cony l'interessa com funciona el tren, o quants cotxes circulen, o quants vols surten avui de Barajas, si no podem viatjar. A més això ho faria millor Renfe, trànsit, o AENA com sempre.
El COVID-19 és un mal nou, un mal modern i un mal perillós, que necessita solucions noves, solucions modernes i que el Comité de gestió estigui format per gent tècnica i experta, que expliqui les coses tal com son i parli realment del que estem patint i no d'històries de guerra que és el que voldrien i sé que em dic.
 Seguim confinats, demà comença la setmana Santa, i al super no hi havia farina per fer bunyols.  
 ______________________________

VIVINT EN TEMPS DE PANDÈMIA.


Aquesta pandèmia anomenada COVID-19, acapara cada dia milers de titulars, omplint pàgines de diaris, espais radiofònics, webs d’Internet  i telenotícies. No hi ha tertúlia en cap mitja que no és parli del “coronavirus” i de les conseqüències devastadores que comporta, tant per la població, com per l’economia  a nivell mundial. Fins ara mateix al món hi han 420.000 persones infectades i n'han mort 18.500 de 186 països segons l'OMS.
És realment una xifra esgarrifosa, son unes dades que espanten i fan pensar moltíssim, no solament en les conseqüències que això té per la població de forma immediata, sinó com repercutirà més endavant en la indústria, el treball, l’economia o la nostra salut.
Ara mateix no parlem de res més que d’aquesta pandèmia. No hi ha res més important als informatius, ni a cap conversa de cafè, ni a cap xerrada, sigui de l'escala de veïns, o a la cua de la caixa del supermercat.
El COVID-19 ha entrat a la les nostres cèl·lules,  arrabassant-nos la salut i la vida. Però també ha provocat fraticides lluites polítiques. Ens ha confós i sembrat de contradiccions i a soscavat els pilars de la nostre societat, que ni de bon tros eren tant sòlids com ens pensàvem. 
Ens caldrà gestionar molt bé aquesta crisi per sortir d’aquest atzucac.  
Immersos com estem en aquesta pandèmia, sembla que oblidem però que fa temps, anys, molts anys, que vivim en una pandèmia permanent i no ens  adonem de res, o no ho volem veure.


Aquestes son algunes de les pandèmies que patim dia a dia i que causen centenars de milers de morts, molts més que el coronavirus.
L’any 2019 van morir a Mèxic 35.000 persones assassinades l'índex més alt de la història del país.
A la Índia cada hora es cometen quatre violacions., moltes massives
Al món cada any moren 100.000 nadons a causa dels conflictes armats.
Tenim el pressentiment que no hi ha cap guerra mundial i és mentida. En un món globalitzat com aquest, estem patint 10 conflictes mundials actualment, entre aquests: Afganistan, Ièmen, Etiòpia,  Líbia, Síria, Iran, Palestina, Irak i el degoteig de víctimes diàries es constant i el nombre de desplaçats abocats a la misèria incalculable. Sense comptar els que moren travessant la Mediterrània fugin de la fam o de les guerres que segons ANHCR l’any 2018 van ser més 2000.


El 2017 les persones que partien fam al planeta terra era de més de 800 milions segons UNICEF, una de cada nou persones, d’aquests, 300 milions son infants i d’aquests 300 milions, 8.500 moren cada dia segons dades estimatives de la mateixa UNICEF.
Així que aquesta pandèmia que fa temps que patim, aquest model de producció  amb importants falles sistèmiques, s’emporta a la tomba cada dia desenes de milers de vides humanes i tots vivim tant tranquils i despreocupats només pensant quan podrem tornar al carrer.
_______________________

TWEETER & COLT


Tweeter sempre m’ha semblat unes de les pitjors eines per fer comunicació social i sobre tot per fer periodisme, de fet, jo no l’utilitzo.
Igual que es diu que les armes de foc les carrega el diable, sempre he pensat que el tweeter també el carrega el maligne.

Es veu que Samuel Colt , inventor del revòlver va dir en veure el que havia fet: “Déu va crear els homes i jo els he fet tots iguals”. El mateix diria jo de Tweeter:  no se ben bé qui va crear l’home, però si qui va crear el Tweeter: Jack Patrick Dorsey i
el que si sembla és que tweeter ens està rebaixant a tots al mateix nivell.
    _________________________________________________________________

POPULISME


Ha començat la campanya electoral i una de les paraules més recurrents en els devats, declaracions, informacions és: "populisme"
Diu el diccionari que “populisme” és una definició vaga, imprecisa i simplista, d’una manera de fer política que utilitza la demagògia, discursos basats en metàfores i frases senzilles i buides de contingut perquè el poble, o sigui la gent més humil les entengui, lluny dels discursos argumentats i complexes dels polítics o dels partits tradicionals, com si la gent fos estúpida.
Doncs vist així és ben cert que hi ha qui practica el populisme, el practica precisament qui acusa els altres de ser populistes a l’hora que nega ser-ho, com ara: la dreta espanyolista, capitalista i amb aspiracions imperialistes. Aquesta dreta hereva “del espiritu del 12 de febrero de 1974” dels Franco Bahamonte, Arias Navarro, Torcuato Fernández Miranda, dels Adolfo Suárez, Manuel Fraga, Antonio Girón, aquests si que practiquen el populisme.
Com ho fa també, aquesta altre dreta encara més radical, aquesta ultradreta que ha ressorgit ara amb força i que es retroalimenten mútuament. Aquesta dreta descendent directa del Nacionalcatolicisme falangista, del esperit de Montejurra, dels
guerrilleros de Cristo Rey, d’Atocha 55, de la triple AAA, aquesta dreta intolerant, homòfoba, misògina i xenòfoba que escampa odi i amenaces arreu i nega la existència de Catalunya com a Nació. tots aquests si que tenen un missatge populista amb el seu discurs demagògic i simplista, que a més és extremadament amenaçador.
Però es pot dir populista el discurs els partits que defensen les classes més humils de la societat¿? o sigui: als treballadors de granota blava que van amb les mans brutes de seu tot el dia¿? als paletes que faci fred o calor van trescant per parets i bastides arriscant-se la vida¿?. No crec que facin populisme els polítics i partits que en el seu discurs defensen a la gent del camp que treballen de sol a sol sense festius ni pagues extres o als que es passant el dia menjant pols a la fusteria, als electricistes, o als lampistes. 
Jo no diria que fan un discurs populista els partits o els polítics que defensen els drets dels camioners que traginen mercaderies d’un lloc a l’altre, mal menjats i mal dormits, o als que veuen passar la vida dia darrera dia davant d’una cadena de muntatge, qui defensa els drets de les dones que fan feines netejant empreses treballant de nits perquè de dies l’empresa (que potser pertany a un dels de més amunt) esta produint. O les dones que netegen a casa dels senyors, perquè encara hi ha senyors, per un sou de misèria i sense drets. Fa populisme qui parla de defensar als petits botiguers que lluiten per sobreviure enmig d'un mar de multinacionals del comerç i la nova amenaça de Iterneten en una batalla desigual que sembla perduda, Fa populisme qui defensa les classes més necessitades de la nostre societat que per més inri son els que suporten l’anomenat estat del benestar i que la dreta radical està mirant de carregar-se a marxes forçades¿?. 
En el segle passat les industries pesades, l'automoció, la indústria naval, la ferroviària, l'aviació, les petroleres, les químiques, donaven feina a milers de treballadors van crear riquesa i benestar, quins son els principals negocis d'avui¿?. Avui sembla que a la nostre societat només hi ha executius, programadors, creadors d'APP's, community managers, influencers, experts en "learning analitics", advocats, artistes digitals, empreses que en molts casos son de pocs treballadors moltes vegades una persona sola i amb moltes màquines, amb lo qual el nombre de treballadors ha disminuït molt i l'atur a anat augmentant exponencialment. Els principals capitalistes d'avui ja no son els grans industrials, ni les petroleres, ni les companyies de transport, ni els armadors, son les telefòniques, les empreses de serveis, els servidors de internet, les empreses de missatgeria etc. 
Bé tornant al “populisme” escolteu amb atenció els debats i els missatges de campanya  i no perdeu de vista que l’objectiu principal de la dreta és precisament acabar amb l’anomenat estat del benestar, carregar-se uns drets que han costat centenars d’anys aconseguir amb molt de sacrifici i deixant molts morts pel camí.
La seva principal obsessió és la privatització, vendre als seus amics la sanitat, l’escola, la seguretat social, aconseguir que paguem per la salut perquè per ells la salut només és un negoci. aconseguir que ens paguem nosaltres la jubilació perquè els seus amics banquers necessiten diner fresc, i per ells això també és un negoci. i sotmetre a Catalunya, perquè el que pretenen també és perpetuar aquest tracte de vassallatge anvers nosaltres .
Trist panorama el nostre, passarà la campanya electoral i en vindran més, segur, però aquesta em sembla transcendental. Així que voteu en consciència, la pròxima campanya pot arribar massa tard.

_____________________________