LLUÍS SERRAT/PHOTOJOURNALISM.: REPORTS/REPORTATGES

DRACS DE GIRONA

Quan passegeu per la ciutat per poc que busqueu sempre hi ha un raconet on hi ha algun drac. Alguns son petits, d'altres més grans. Alguns son molt visibles, d’altres estan més amagats. Alguns estan a prop de terra i d’altres els veureu volant pel cel travessant algun carrer. També en podeu veure dins d'algun dels edificis singulars de la ciutat. En aquest reportatge n’he caçat uns quants, però estic segur que n’hi ha molts més encara d'amagats per Girona.

ROMANIA, UN PAÍS PER GAUDIR

Romania amb més de 19 milions d’habitants, és un altre d’aquests països desconeguts pels occidentals. És un país del que en sabem molt poques coses, bàsicament perquè la premsa aquí en parla poc i si en parla, quasi sempre és per destacar-ne alguna cosa negativa o perquè hi ha passat alguna desgràcia.

Quan sents anomenar, Romania o Transilvània, el primer que et ve al cap és el Compte Dràcula, aquest, ha quedat en l’imaginari de la majoria de la gent, com el símbol de Romania. L’any 2009 però, el govern, va renunciar a utilitzar aquest mite com a marca per promocionar el turisme al país balcànic i encara que et pots trobar “souvenirs” i referències arreu, sobre la llegenda de famós vampir, una llegenda basada sobretot, en la famosa novel·la de Bram Stoker, el cert és que a la majoria dels romanesos no els fa cap gràcia i fins i tot els molesta que es vinculi la regió i el país, amb aquesta història que a ells els sembla tètrica, macabra i poc representativa, sobretot perquè no té res a veure ni amb el sentiment, ni amb les tradicions ni amb la història de Romania.

Per començar, el personatge de “El Compte Dràcula”, està inspirat en Vlad Tepes, conegut amb el sobrenom de “l’empalador”, Però Tepes no va ser mai compte, sinó que fou el príncep de Valàquia i és considerat un heroi nacional aquí, ja que l’any 1462, va expulsar a l’imperi otomà del país. Tampoc va ser ell qui va posar en pràctica per primer cop l’empalament per castigar als enemics; els assiris, ja feien servir aquest mode de tortura contra els exèrcits rivals, mil anys abans que ho fes Vlad Tepes amb els turcs.

Romania em va sorprendre gratament. Vaig arribar-hi amb la curiositat d’anar a un país, que pel que havia sentit, potser em decebria i em vaig trobar amb tot el contrari.

Havia llegit en alguns llocs, que la gent aquí era sorruda, apàtica i antipàtica. El cas, és que en tot el viatge, no vaig trobar ningú així, bé, tret d’una venedora de bitllets del funicular de Bucegi, el que puja fins a dalt el parc natural, que no entenia el meu pobre anglès. La vaig posar dels nervis amb les meves preguntes i va acabar perdent la paciència i engegant-me, una mica també per culpa meva.

Sovint es diu de Romania, que és un país pobre, imagino que això, és perquè una gran part de la població ha emigrat. Es parla de que prop de dos milions de romanesos han marxat als darrers anys a països de la Unió Europea buscant noves oportunitats. Tampoc deuen ajudar a tenir la sensació d’estar en un país precari, les estadístiques que presenten Romania, com l’estat amb la renta per càpita més baixa d’Europa.

Però de cap manera tens la percepció d’estar en un país pobre quan el visites, tampoc diuen tenir aquesta impressió la gent estrangera que hi viu i treballa.

De fet Romania té un important capital humà, gent molt preparada. En general es nota que la societat romanesa, és una societat molt activa, culta i amb un nivell d’educació molt alt.

Al 1930 Romania tenia un alt índex d’analfabetisme, més de 54%. Al 1948 l’escolarització era total i al 1956 l’analfabetisme va ser eradicat del país. A més Romania te un important capital en recursos naturals: petroli, gas, carbó, ferro, una gran massa forestal, terra agrícola, sense deixar de banda el turisme.

Per tot això, personalment crec que Romania té doncs, moltes possibilitats de créixer i prosperar.

Encara que Romania forma part de la Unió Europea des de l’any 2007, conserva la seva moneda pròpia, el Lei romanes, que val uns 0,203 €.

La impressió que m’he endut de la gent, no és la de pessimisme i de resignació, com es diu moltes vegades de la societat romanesa i que això és fruit del seu passat socialista, que els anys de govern de Ceausecu els hauria fet pessimistes i apàtics; però quan vens aquí, la impressió que tens, és molt diferent, és la d’una societat, que malgrat viure en un país que ocupa el lloc número 61 del PIB i tenir un nivell de vida força baix, comparat amb altres regions d’Europa, aquí la gent viu força tranquil·la, sense massa ostentacions, però això si, amb molta dignitat i es pot veure arreu, tant a les grans ciutats, com a les zones més rurals. I sobre la inseguretat de que tant es parla, val a dir que ni de nit ni de dia mai vaig tenir cap sensació d’insegurat enlloc.

Resumint, diria que Romania és un país molt interessant per visitar. Per gaudir de paisatges extraordinaris i d’una gran riquesa històrica, monumental arquitectònica i culinària.

L’arquitectura de les ciutats, és variada, rica i molt interessant, va des de la arquitectura medieval, que és pot veure en moltes ciutats com Brasov, Sinaia o Suceava; la neoclàsica, que és pot veure a la capital i que ha fet que Bucarest se la conegui arreu com la “Petita París de l’Est”.

També l’època comunista del govern Ceausecu va tenir la seva arquitectura pròpia. Amb el començament de les polítiques de creixement i desenvolupament de la indústria pesada, es van construir fora de les ciutats barris obres d’edificis alts de marcada arquitectura soviètica modernista. L’edifici més impressionant de l’època socialista és però el Palau del Poble, ara rebatejat com Palau del Govern, encara que preguntant, molta gent del carrer s'hi refereix amb el nom original. És l’edifici més gran del món després del Pentàgon. En la seva construcció es van emprar un milió de metres cúbics de marbre de Romania. Si busqueu a Google, no hi trobareu cap entrada que parli bé d’aquesta obra gegantina, que estic segur que si estes en un país occidental, seria alabada i admirada arreu i sortiria a tots els rècords del món.

A romania hi ha infinitat de parcs naturals, el país sencer és un paradís per els amants de la muntanya, el senderisme, la fauna i els esports d’aventura.

Hi trobareu llocs que semblen d’un altre planeta, a la zona volcànica de Berca. D’altres que us faran sentir petits, com el congost de Bicaz, tant si l'atravesseu amb el cotxe com a peu.

Les esglésies ortodoxes monumentals de Maramures, fetes totes de fusta, son senzillament espectaculars. Igual que els monestirs de la regió de Vucovina; Aquí descobrireu que els grafiters o artistes urbans, ja existien al segle XV.

El Cementiri Alegre de Sapanta mereix una visita obligada, no us el podeu perdre. Tampoc un viatge amb “La Mocanita”, antic tren de vapor que us portarà dins la vall de Vases o amb el que podreu fer una sortida típica de picnic amb la gent del país i provar els plats de la regió a Vucovita, un lloc de somni.

Podria parlar-vos molt més d’aquest preciós país, però crec que el millor que podeu fer, és que si teniu una escapada el visiteu i que a més gaudiu de la seva cuina plena de sabors i de la seva gent amable i hospitalària.

Una anècdota que potser no sabíeu. La marca de cotxes Dacia, va nàixer a Romania l’any 1966 a Pitesti, on l’estat va construir-hi la fàbrica. El primers Dacia tenien un objectiu clar: que cada ciutadà romanes podes gaudir d’un cotxe utilitari, robust i econòmic.

Dacia, fou una província romana i així és com anomenaven els romans la actual Romania. L’ocupació romana va durar més de 160 anys i va deixar el llatí com a idioma, així Romania és l’únic país de l’Europa de l’Est que te un idioma amb arrels llatines i ha quedat com una illa rodejada de pobles de llengua eslava.

___________________

TRIST ANIVERSARI

Ara fa trenta cinc anys que un virulent incendi a l’alt Empordà, que va afectar el massís de l’Albera, es va cobrar la vida de quatre persones.

Eren bombers de protecció civil de França, tots membres de la tripulació d’un avió Douglas DC-6 adaptar per apagar incendis.

Sembla ser que un cop de vent va desestabilitzar l’aparell quan guanyaven altura després de descarregar l’aigua que transportaven, damunt les flames a la zona de Cantallops.

El pesat aparell va impactar contra el massís al Puig de les Canals.

Els bombers francesos van arribar ràpidament al punt de l’accident però no hi havia supervivents. Un altre avió va haver de escoltar la comitiva de rescat, llençant-los aigua a sobre per poder evacuar els cossos dels bombers morts enmig de l’incendi.

Una important part de l’aparell segueix a la zona del desastre degut a la dificultat que ofereix el terreny per enretirar les restes.

Un dels motors Pratt & Whitney R-2800 de 11.500 cc. i 500 CV. en portava quatre.

_____________________

SOTA EL CEL D'ALMANSA

Europa en guerra.

El 25 d’abril de 1707 era dilluns i a més era dilluns de Pasqua. En els camps d’Almansa, sota un cel, que segons expliquen els crònistes de l’època, era el d’un dia rúfol i fred, amb un sol esmorteït que s’amagava rera els núvols, com presagiant el desastre que anava a ocórrer, va tenir lloc La Batalla d’Almansa.

El fet s’emmarca dins de la guerra de successió a el tron d’Espanya després que quedes buit el càrrec en morir Carles II anomenat “l’embruixat”. Però la guerra de successió espanyola era més complexa, a més de la corona d’Espanya i havia altres interessos en joc i el conflicte va afectar quasi tot Europa.

En la batalla d’Almansa hi van participar per una banda, les corones de França i Espanya comandades pel Duc de Berwick, originari de l’arxienemiga Anglaterra i per l’altra banda hi havia les tropes del arxiduc Carles d’Àustria, aliades amb Anglaterra, Portugal, Holanda i Savoia. Catalunya es va mantenir fidel a FelipV fins el 1705, quan la Generalitat passa a donar suport l'arxiduc Carles i aquest estableix la cort a Barcelona amb el nom Carles III. Les tropes del arxiduc Carles estaven comandades per Henri de Massue i António Luís de Sousa. És curiós que Massue, Marqués de Ruvingny i compte de Galway era un francès al front de les tropes austriacistes i el Duc de Berwick un anglès al servei del rei Borbó. Al inici de la tarda, va començar un enfrontament que va acabar amb una derrota humiliant de les tropes austriacistes i encara que aquesta batalla no va ser decisiva per guanyar la guerra, va ser prou important per portar a terme l’ocupació del Regne de Valencia. Després les tropes franco-espanyoles van haver de conquerir el regne ciutat a ciutat. No els hi van posar fàcil, algunes ciutats com Xàtiva van oposar una feroç resistència que el Borbó els va fer pagar cara.

Després van anar caient, Requena, València, Alcoi, Dènia, Alacant...totes van ser preses una per una per les tropes de Felip V. Les tropes borbòniques es van acarnissar amb Xàtiva, primer van sotmetre la ciutat a intens foc d’artilleria i després un cop presa Xàtiva, com escarment va ser incendiada. De 12.000 persones que ocupaven la ciutat només en van quedar 400 en acabar el conflicte.

Amb el tractat d’Utrecht signat el 1713 és va posar fi a la guerra de successió, però el conflicte no va acabar del tot fins la caiguda de Barcelona el 1714, la de Mallorca el 1715 i la promulgació dels Decretos de Nueva Planta, pels que quedaven abolides les lleis institucionals de Catalunya, Regne d’Aragó, Regne de Mallorca i Regne de València. En la memòria col·lectiva és ben present encara l'adagi: ...Quan el mal ve d’Almansa a tothom alcança....

____________________

NOVODÈVICHI, EL CEMENTIRI DE LES ESTRELLES.

El cementiri forma part del conjunt conventual del monestir de Novodèvichi.

Un conjunt d’edificis religiosos construïts dins un recinte emmurallat que data del segle XVI. Aquest és un lloc de visita obligada si viatgeu algun dia a la Capital de Rússia.

Herois

Novodèvichi és un autèntic museu a l’aire lliure 27.000 tombes, milers de panteons, capelles, i conjunts escultòrics impressionants, s’escampen per aquest parc on reposen molts dels personatges més insignes, rellevants i famosos de la Unió Soviètica i Rússia.

Hi trobareu militars, líders politics, escriptors, ballarines, cosmonautes, còmics, científics, doctors, herois de guerra condecorats, asos de l’aviació de la gran guerra pàtria. Tots reposen aquí, estrelles sota les estrelles, tots junts sota l’estrella roja de cinc puntes símbol del agermanament internacionalista.

Arnold Vladímir Ígorevich. Va ser un doctor en física matemàtica.

Ivan Konstantinovitx Matrosov. Va ser un enginyer que va inventar un sistema de frens automàtic per els trens de mercaderies, sistema Matrosov.

Maria Ivanovna Babanova. Actriu de cinema, nomenada artista popular de la URS al 1954. Pel·lícules destacadas Només i Vell Vasili Gryaznov.

Lyudmila Georgievna Zykina. Va ser la cantant favorita de Brejnev i Kim Il-song. Un asteroide porta el seu nom, el 4879 Zikina.

Natalia Ígorevna Bessmértnova. Va ser ballarina del Bolshói durant 30 anys.

Galina Serguéievna Ulànova. Està considerada la millor ballarina del segle XX i ha estat la que millor ha interpretat el paper de Julieta.

Guerman Stepánovich Titov. Va ser pilot de combat i astronauta, el segon home a viatjar a l’espai. Va passar 24 hores en òrbita.

Persianinov, Leonid Semenovich. Va ser doctor especialista en obstetrícia i ginecòloga en la Unió Soviètica. Premiat pels seus treballs i estudis sobre l'asfíxia perinatal en el fetus.

Iya Sergeyevna Savvina. Actriu de cinema, protagonista de les pel·licules La dama del gosset, i Vida Privada entre d’altres.

Tatiana Yevguénievna Samóilova. Actriu cinematogràfica, va protagonitzar Quan passen les cigonyes, palma d’or a Cannes al 1957 i va ser l’Anna Karenina per exelència. https://www.youtube.com/watch?v=th98kvAPxiA

Marina Timoféievna Semiónova. Ballarina clàssica està considerada la salvadora del ballet clàssic en la emergent Unió Soviètica, que va estar a punt de prohibir la dansa per considerar-la massa burgesa .

Georgi Filipovich Baidukov. Pilot de probes heroi de la URS. va ser un dels més grans aviadors de la història. va establir diversos records de velocitat, distància i temps de vol sense aterrar.

Vitaly Ivanovich Popkov. Pilot de combat heroi de la segona guerra mundial. Va participar en 117 combats aeris i va abatre 41 avions alemanys i un envestint-lo.

Boris Sergeyevich Brunov. Actor i animador soviètic.

Artyom Genrikhovich Borovik. Periodista rus, va ser un pioner en el periodisme d’investigació. Va tenir un programa de televisió, Top secret.

Bronov va morir quan el seu avio va caure en el moment de l’enlairament per un problema de gel al alerons. Però la seva mort va portar a tota mena d’especulacions degut a les seves cròniques periodístiques sempre crítiques amb el govern..

Yuri Levitán. Locutor de ràdio va ser la veu de la Segona guerra mundial i va retransmetre en directe la presa de Berlin. Hitler el considerava l’enemic numero 1 (Stalin era el numero 2) i va posar preu al se cap, 250.000 marcs. Va retransmetre també el primer vol de l’home a l’espai i va estar actiu més de 50 anys.

_____________________________________

LOS MONEGROS

A cavall entre les províncies d’Osca i Saragossa hi trobem Los Monegros, una regió semidesèrtica que te un ecosistema més propi de les estepas euroasiàtiques amb vegetació herbàcia, que dels deserts tal i com els coneixem. És considerada la zona desèrtica més gran d’Europa, 3000 quilòmetres quadrats amb una població que amb prou feines arriba als 20.000 habitants.

La majoria d’historiadors i estudiosos no es posen d’acord en com es va formar aquesta zona tant peculiar única al continent. La seva orografia s’assembla una mica a Las Bardenas Reales, (Navarra), una zona molt semblant, però que no seria tant antiga, de fet estan molt a prop.

Hi ha qui sosté que el desert de Los Monegros es va formar per l’erosió després que la zona fos desforestada per interessos comercials en èpoques pretèrites. La construcció d’edificis i sobre tot vaixells, pels que es feia servir molta fusta, en serien les causes principals.
Diu la llegenda que va ser Felip II qui va desforestar la regió per construir la que seria “L’Armada Invencible” una flota de vaixells destinats a enderrocar Isabel I de Anglaterra i que la majoria van acabar al fons de les aigües del canal de la Mànega.

Segons alguns serien questes actuacions les que haurien acabat amb un immens bosc de pins i sabines que precisament haurien donat nom a la zona, Els Monegros o Monts negres per la seva tonalitat fosca. Encara que altres versions diuen que ja els musulmans anomenaven aquesta zona Els Monts Negres, pel color de les pedres que conformen el paisatge i tenen aquesta tonalitat.
El més probable però és que fos un canvi en el clima, la falta de pluja, la sequera generalitzada, les causes que haurien provocat la desertització d'aquesta zona.

Sigui com sigui, ens trobem en una zona molt peculiar que val la pena visitar pels seus paisatges espectaculars, quasi d’un altre planeta. Si anem caminant, amb bicicleta, tot terreny, o amb quad, resseguint els més de mil quilòmetres de camins que es poden fer, ens trobarem amb els Tozales, espectaculars torres de roca, i amb fondos barrancs, tots producte de l’erosió del sòl. A Serinyena hi trobem una gran llacuna d'aigua salada amb una espectacular fauna migratòria. Encara queden petits boscos de sabina, reminiscències d’un passat menys àrid, elements que conformen tots aquest paisatge tant singular.

Los Monegros te també una immensa riquesa patrimonial, producte del pas per la zona de nombroses civilitzacions Ibers, Romans, Visigots i Àrabs, han deixat la seva empremta a la zona.
És un lloc de gent amable i hospitalària, sempre disposada a xerrar, explicar-te les misèries i alegries que comporta viure en una zona extrema com aquesta, on els hiverns son glaçats amb temperatures de menys de 4° i on a l'estiu el termòmetre pot superar perfectament els 37°.

_________________________

PORTO, A CIDADE DOS “TRIPEIROS”

Als habitants de Porto se'ls coneix amb el gentilici de portuenses, però també com “tripeiros”, com explica una antiga història.

Tot va començar a les ribes del Douro, el riu que neix entre Burgos, Sòria i la Rioja i desemboca a l’Atlàntic, al estuari de Porto. Aquí, a les antigues drassanes que hi havia a la ciutat, recentment estrenat el segle XV, els habitants de Porto és van guanyar el sobrenom de “tripeiros”. I aquí també, és on va sorgir el colonialisme europeu i la era dels descobriments.

A 1415 s’estaven construint a les ribes del Douro una gran quantitat de vaixells. Tot transcorria amb un total secretisme i envoltat d’un gran misteri. Com que semblava que la feina anava lenta, els constructors de les naus varen rebre la visita del Infant Enric de Portugal (El Navegant). Es veu que Enric de Portugal estava satisfet amb l’esforç que s’estava fent però parlant amb el cap dels constructors, el Mestre Vaz li va revelar les vertaderes intencions de l’empresa, la conquesta de Ceuta.

Vaz li va contestar al Enric de Portugal que farien com trenta anys abans, quan a les mateixes drassanes es van construir les naus que servirien per trencar el bloqueig que l’armada castellana mantenia contra Lisboa. En aquell moment és va decidir que tota la carn de la ciutat es destinaria a alimentar els treballadors de les drassanes i els ciutadans només és van quedar amb les tripes del bestiar per menjar, és per això que als habitants de Porto també se’ls coneix com a “tripeiros”.

D’aquí en va sortir un dels plats més populars de la ciutat de Porto, després del bacallà i les sardines és clar, les tripes a modo do porto.

L’agost de 1415 Enric de Portugal (El navegant) conqueria Ceuta, després seguirien Madeira, Tànger, Sierra Leone, Amèrica. Començava la era del colonialisme, potser amb més ombres que llums.

______________________________

XIPRE 2011

Cronos el déu del temps, esperonat per la seva mare Gea, va acabar amb la vida del seu pare el despòtic Urà. Un cop va haver consumat el parricidi, Cronos va seccionar els genitals del seu pare amb una falç que la seva pròpia mare li havia facilitat, i els va llençar al mar.

Del semen i la sang dels organs d’Urà, en barrejar-se amb l’escuma de la Mediterrània, en va nàixer entre altres monstres i ninfas, la bella Afrodita, deessa del’amor.

Afrodita va preferir viure a l'illa de Xipre a l’Olimp, per portar una vida més terrenal i aprofitar-se de la seva bellesa per seduir tant als déus com als pobres mortals. Gràcies a mitologia grega, Xipre és coneguda com l’illa de l’amor i la passió, en l'antiguitat l'amor era una cosa més d'erotisme.

S’explica d’Afrodita, que tothom qui la contemplava quedava encisat per la seva bellesa, alguna cosa te també Xipre d'especial, que et captiva només que contemplis uns instants els paisatges d'aquesta petita illa de la Mediterrània.

Xipre és un lloc molt interessant, tant per la seva gran riquesa en jaciments arqueològics, que hi ha arreu de l’illa, com per la diversitat del seu paisatge i l’hospitalitat i amabilitat de la seva gent i varietat de la seva gastronomia.

Xipre ha estat colonitzada des de temps remots per multitud de civilitzacions, Hittites, Fenicis, grecs, assiris, egipcis perses, romans, àrabs, venecians, otomans britànics...... tots han passat per aquestes terres.

Alexandre el Magne, va conquerir l’illa als perses per tornar-la al món hel·lènic, i Ricard I Cor de Lleó s’hi va casar i en va ser rei. Diu la llegenda que, quan el rei va arribar a l’illa, hi havia tantes rates que va portar un vaixell carregat de gats perquè la netegessin de rosegadors. Avui els gats senyoregen pels carrers, i conviuen en lliure harmonia amb els seus habitants.

ERA MODERNA

Al 1960 Xipre aconsegueix la independència de Gran Bretanya. El tractat de independència el van signar el Regne Unit, Grècia, Turquia i les comunitats grecoxipriota i turcoxipriota.

La Constitució atorgava la presidència als grecoxipriotes, representants d’un 80% de la població, i la vicepresidència, als turcoxipriotes, representants del 20% restant, tots dos amb dret de vet; la forma de govern era la república.

Agama (Stellagama stellio subpecies cypriaca). espècie endèmica de l'illa de Xipre

El president Makàrios va intentar eliminar el dret de vet dels representants turcoxipriotes i reduir el seu poder en els òrgans de govern, modificant unilateralment diversos articles clau de la Constitució. Aquesta decisió va comportar un immediat rebuig de la comunitat turcoxipriota, que va reaccionar amb actes de violència contra els grecoxipriotes entre el 1963 i el 1967. El resultat va ser que els turcoxipriotes, en minoria, van ser obligats

per la força i amb violència a deixar els seus llocs legítims a les institucions i a abandonar les seves propietats.

Durant tot el 1964 un estat de guerra civil va causar centenars de morts, i milers de turcoxipriotes van ser confinats en enclavaments confinats per tropes gregues, en condicions deplorables. Les comunitats turcoxipriotes ocupaven un escàs 4% del territori de l’illa.

UNA ILLA DOS PAISOS.

La absència de poder dels grups turcoxipriotes, i les simpaties que tenia el secretari general de l’ONU U Thant pel president Makàrios, van afavorir que el consell de seguretat aprovés una resolució en què es reconeixia la comunitat grecoxipriota com a únic representant legal de la República de Xipre.

El juliol del 1974, durant la dictadura dels coronels a Grècia, es va produir un cop d’estat contra el govern de Makàrios protagonitzat pels militars grecs, que volien aconseguir l’annexió de l’illa a Grècia. La reacció de Turquia va ser immediata: va envair el nord de Xipre per terra, mar i aire per protegir la població turca i impedir que Grècia s’annexionés l’illa per la força.

La intervenció de Turquia és considerada per la comunitat grecoxipriota i Grècia com una invasió i ocupació il·legal, i l’ONU va condemnar l’ocupació, però mai no ha condemnat Turquia per l’acció. Turquia va fer ús del dret que li donava el tractat de garantia, que havia signat juntament amb Grècia i la Gran Bretanya en el procés d’independència com a nació garant dels drets constitucionals de Xipre. Això li atorgava legitimitat per dur a terme l’acció de força, ja que els drets constitucionals havien estat vulnerats, i tampoc no hi havia garanties per ala integritat de la minoria turca,molt represaliada.

Després d’aquests fets l’illa va quedar definitivament dividida en dues comunitats. El 1983 Rauf Denktas, president del nord de Xipre,va declarar unilateralment la independència de la república turca de Xipre del Nord. Durant més de vint anys han patit l’aïllament i el bloqueig de la comunitat internacional. Això, i el fracàs de l’anomenat pla Annan, que els grecoxipriotes van rebutjar, va deixat Xipre amb un conflicte latent, i un futur incert.

El viatger que visiti l’illa es trobarà dos països en un. Dos móns separats,dues comunitats ben diferenciades de gent acollidora i amable amb el visitant.

Un ambient que no fa intuir de cap manera que hi pugui haver cap problema de fons. Només si burxes en la memòria de la gent descobreixes que encara hi ha moltes deutes pendents, moltes ferides per tancar.

Xipre gaudeix d’uns paisatges espectaculars de gran bellesa. Altes muntanyes com Tróodos, a més de 1.900 metres, al mont Olimp, platges d’aigües turqueses a Pafos, al sud, meravelloses ciutats com Girne, amb el seu port romà, l’antiga Salamina, o la sal-vatge península de Karpasia, al nord de l’illa, cap lloc et deixa indiferent. Sense descuidar els impressionants jaciments arqueològics, o els castells medievals que hi ha arreu, tots vestigis d’un passat gloriós.

Xipre viu bàsicament del turisme i del comerç marítim, Gaudeix d’excel·lents instal·lacions turístiques i bones infraestructures. La república turca de Xipre del Nord és menys poblada i quasi la meitat de la població viu a la capital,Nicòsia.

La República turca del nord Xipre, malgrat l’aïllament i el bloqueig internacional que pateix, subsisteix gràcies a l’ajuda de Turquia, la agricultura, petites manufactures i sobre tot del turisme. L’euro ha arribat amb el turisme i s’ha convertit en moneda d’ús corrent. La sensació de seguretat que es té en tot moment, la facilitat que hi ha per passar la línia fronterera i desplaçar-se arreu, fan que no es pugui percebre d’entrada que s’està en una zona amb un conflicte latent. Només quan es circula al costat de la frontera, ( la linía verda ) que divideix les dues comunitats pots ser advertit per l’exèrcit, la policia, o agents de NNUU, sempre amb molt bones maneres, que no et pots aturar ni fer fotografies dels llocs amb soldats, ni traspassar la zona de seguretat. Al centre històric de Nicòsia s’aprecia una certa relaxació. Els llocs de control de l’ONU estan abandonats fa temps, i els soldats que controlen la zona fronterera dins la ciutat ja formen part de la postal turística. El centre històric de la capital està envoltat per una muralla veneciana de segle XVI.

Dins del seu perímetre de la ciutat murallada s’hi troben els principals monuments històrics i centres d’interès, i hi desemboca el carrer Ledra, una zona de vianants, on hi ha el punt de control més concorregut pel que es pot passar a peu la frontera de manera fàcil, només amb un visat que fan al moment en el chek-point presentant el passaport.

Els restaurants i les luxoses botigues de grans marques que hi ha a la banda grega contrasten enormement amb la zona turca, de botigues molt menys ostentoses, i bazars que recorden la capital turca. De manera que en pocs metres es pot apreciar clarament la diferència entre orient i occident. Tot plegat fa de Xipre un lloc molt atractiu per gaudir d’un viatge singular i emocionant que no defraudarà ni el viatger amb esperit d’aventura ni els que busquin romanticisme en terres d’Afrodita.

____________________________

ISTANBUL 2002/2007

Istanbul a estat la capital de tres imperis i batejada amb noms gloriosos per tots ells. Bizanci pels grecs, Nova Roma i Constantinoble pels romans, i després l’imperi Otomà la va batejar com Istanbul, que és com la coneixem avui, encara que els grecs la segueixen anomenant Constantinoble.

Situada en una cruïlla entre Europa i Àsia, entre dos mars, el Mar Negre i el Mar de Màrmara, i dos móns, el tradicional i el modern. Aquest punt de confluència de dos continents, ha fet que la ciutat gaudis sempre d’una situació geogràfica privilegiada.

Istanbul és la sortida més important dels països del Est a la Mediterrània i per això ha estat també un dels centres comercials més grans i importants del món.

Dos monumentals ponts uneixen les dues ribes del Bòsfor, el de Bogaziçi, inaugurat l’any 1973 i Fatih Sultan Mehmet inaugurat al 1988. Son dos ponts penjants que permeten el pas de vehicles i mercaderies d’un a l’altre continent, mentre a sota sobre les aigües del Bòsfor, un trànsit sense fi de vaixells, mercants, turístics, de pesca o de guerra, van i venen direcció al Mar Negre, a la Mediterrània o al Mar de Màrmara, un trànsit incessant a totes hores, tant de dia com de nit.

A totes les ciutats que he visitat, sempre hi he trobat alguna cosa que les fa diferents les unes de les altres, però per mi Istanbul, té una màgia i un poder especial d'atracció, que no he sabut trobar a altres indrets.

No sé si es l’ezan, el crit a l’oració que ressona cinc cops al dia per tot la ciutat. Perquè si vius o visites Istanbul, encara que no siguis musulmà ni practiquis cap religió, és impossible sostraure’s a l’atmosfera que creen els muetzíns cridant al fidels a resar des de dalt dels minarets.

Una altre cosa és la música, la música és una constant a la ciutat, sempre hi ha alguna música de fons posant banda sonora al teu viatge. Música tradicional, moderna, d’arreu del món i de tots els estils possibles.

Després hi ha les olors, olors a espècies a curry, a canyella, aromes que no pots identificar, que son noves per tu, olors que te impregnen i embriaguen , Olor a "simits" calents i a sèsam torrat, a baklavà. La flaire del peix que es va coent a les paradetes del mercat sota el Pont de Galata, a les ribes del “Corn d’Or”. Tampoc no hi falta la subtil aroma del çay, a les terrasses dels bars, pels carrers. Perquè a tothora trobaràs a Istanbul, gent que va amunt i avall amb els típics gots en forma de tulipa a la mà prenent Çay. Per cert que les tulipes, les flors, no son originàries d’Holanda com tothom pensa, sinó d’Istanbul, a Holanda no van arribar-hi fins el segle XVI. Olors a mercat, a hammam, a suor a vida, sense oblidar la penetrant aroma del cafè turc, avui patrimoni immaterial de la humanitat.

Difícil d’oblidar també és el perfil de la ciutat, el seu skiline de turonets de formes sensuals coronats per desenes de minarets apuntant al cel i les brillants cúpules de les mesquites que s’aixequen arreu, tots conformen una imatge que et deixa bocabadat al capvespre quan la posta de sol pinta un cel rogenc i va retallant les seves formes en l'horitzó.

Istanbul és també un monument en ella mateixa, seria impossible fer una referència a tots, però si un dia us arribeu fins aquesta ciutat màgica, no deixeu de visitar els més populars, Santa Sofia, Sultanahmed, Topkapi, la cisterna basílica, o el Gran Bassar, sense deixar d'anar a algun dels hammams que trobareu per la ciutat, o fer un vol pel Bòsfor amb qualsevol dels vaixell que contínuament surten des de Eminönü, fins a Anadolu Kavagi, just a la desembocadura amb Mar Negre.

__________________________________

EL SALT D'EN ROTLLAN

Paisatges per perdre’s,

El Salt d'en Rotllan a la Serra de Guara a Osca.

El riu Flumen ha excavat al llarg del temps un congost en aquesta zona i ha deixat unes grans formacions rocoses que aquí anomenen mallos.

Al fons el mallo Aman. Des d’aqui hauria d’haver saltat Rotllan amb el seu cavall per escapar dels seus perseguidors.

El mallo de sant Miquel de 1.123 m. a un costat del riu i el mallo d’Aman 1.124 m. a l’altre costat.

Diu la tradició popular que Rotllant, un cavaller franc que era nebot de Carlemany fugint amb el seu cavall d’un escamot de sarraïns que el perseguien des de Saragossa, en arribar a dalt del mall de sant Miquel i en veure’s atrapat, va esperonar el seu cavall i tots dos van travessar el congost d’un salt. El cavaller va aconseguir escapar però el seu poderós cavall va morir per l’esforç.

Els voltors son els amos del cel aquí.

Hi ha a la cultura popular infinitat de llegendes sobre aquest personatge arreu d’Europa, també a Catalunya per descomptat, concretament a Esterri D’Àneu, a Maçanet de Cabrenys i a Cap Norfeu.

L’existència d’aquest personatge és verídica, també és veritat que va estar a les ordres de Carlemany però hi ha dubtes que fos el seu nebot.

Rotllan es va crear una llegenda gràcies a les seves heroïcitats en centenars de batalles.

Va morir a Orreaga, sembla ser en una emboscada dels guerrers vascons i no pels sarraïns

com diuen alguns cronistes. Segurament en venjança per la destrucció de Irunya pel seu tiet Carlemany.

El curs del riu Flumen direcció Osca.

A aquest espai s’hi arriba des d’Osca direcció Santa Eulàlia de la Penya.

la ruta a peu al votant del Salt Rotllan, així com l’accés a dalt dels mallos és fàcil i molt espectacular.
En aquest espai hi habita una gran colònia de voltors comuns i altres rapinyaires que estant molt actius i son molt fàcil de veure durant els mesos de gener i febrer.

________________________________

PALAUS SOTA TERRA

Iósif Vissariónovich Dzhugashvili (Stalin: fet d’hacer) encara avui és una figura

controvertida a Rússia. Per alguns és vist com un líder, com la persona que va modernitzar i impulsar la Unió Soviètica fins arribar a convertir-la en segona economia mundial en molt poc temps just acabada la Segona guerra Mundial, la Gran Guerra pàtria com l’anomenen. Però per molts altres compatriotes, és vist com un tirà, com el líder supremacista aferrat al poder per sobre de tot, malgrat que en tres ocasions va demanar ser rellevat del càrrec, cosa que el partit no se li va acceptar mai. Stalin va ser proposat dos cops candidat al premi Nobel de la pau, 1945 1948, però que no va aconseguir.

Sota la direcció d’Stalin es va crear l’Acadèmia d’Arquitectura Soviètica que va impulsar l’estil arquitectura stalinista o classicista soviètica, que ha deixat infinitat de grans i espectaculars edificis. Stalin també va crear el programa nuclear i el programa espacial soviètic, que va ser pioner en l’exploració del cosmos.

Una de les obres més espectaculars son les estacions del metro de Moscou i Sant Petersbourg. Aquestes estacions son una autèntica xarxa de palaus sota terra que deixen bocabadat quan hi entra per primera vegada.

Marbres d’arreu del país es van fer servir per la seva construcció i els millors arquitectes de l’època van projectar el que avui es considerat el metro més bonic del món amb algunes estacions premiades internacionalment.

La idea d’Stalin, era que les estacions del metro moscovita reflectissin el poder del

socialisme i fossin també autèntics museus populars.

La majoria des les estacions estan a una gran profunditat pensades perquè servissin també de refugi antiaeri a la població en cas de conflicte armat. De fet algunes estacions ja van ser utilitzades en el setge de Moscou en la segona guerra mundial. Algunes estan a tanta profunditat que també podrien servir de refugi atòmic.

Els conjunts artístics i estàtues de les estacions més antigues i emblemàtiques tenen motius arquitectònics i ornamentals que fan referència a la revolució d’Octubre i els seus herois, a la gran guerra pàtria, a personatges rellevants de la cultura russa artistes poetes etc.

Totes les estàtues icones i discursos de Iósif Stalin van ser retirades totalment de la iconografia de totes les estacions després de la seva mort a finals dels anys cinquanta.

El servei és espectacularment eficient, ràpid i econòmic. Comprant una targeta Troika, que permet combinar metro, tramvia i bus el cost del cada viatge és de 31 rublis, uns 45 cèntims d‘euro.

______________________________________

OSTÀNKINO

Moskow vist des de 337 metres d’alçada.

La Torra d’Ostànkino de la capital russa de 540 metres d’alçada, va ser durant 8 anys la torre de comunicacions més alta del món, avui només superada per la Tokio sky tree, la de Canton TV, i la CN tower.

La torre va ser un projecte del enginyer soviètic Nikolài Nikitin. El 1960 va començar la seva construcció i el 5 de novembre 1967, vigília del 50 aniversari de la Revolució d’Octubre, és va inaugurar. Hi emetien 4 cadenes de televisió i tres de radiofonia.

A 337 metres d'alçada hi ha un mirador i un restaurant giratori de nom El Setè cel, on es pot sopar per uns 24 euros, gaudint d’una impressionant panoràmica de 360 graus sobre la ciutat de Moskow.

____________________________________

TEMPS D'ESPIGOL

En aquesta època de l’any, els camps de la Provença francesa, es tenyeixen de color violat gràcies a les flors de l’espígol que esclaten per tot.

Aquest és un temps en que la regió de la Provença es converteix en un autèntic espectacle, Una representació que et sedueix per la llum, el color i el perfum penetrant de l’essència de lavanda que s’escampa arreu. No en va, artistes com Vincent Van Gogh, Cezànne o Picasso és van deixar atrapar per aquest indret únic i màgic.

Aquesta regió de França, que va des de les ribes del Roine fins la frontera italiana, fa més de 2600 anys, era una colònia grega, més tard Roma la conqueriria i li donaria nom de: “La província”. Al 1112 passava a formar part de la casa dels comptes de Barcelona, gràcies al casament entre Dolça de Provença I Ramon Berenguer III. I l’any 1483 va passar a formar part del regne de França fins ara.

Aquesta és sens dubte una de les regions amb els paisatges més idíl·lics i bucòlics que es poden trobar. I no solament és l’autèntic paradís de l’espígol, sinó que ho és també de multitud d’altres plantes medicinals, aromàtiques i culinàries, que gràcies al clima mediterrani de la zona creixen arreu, crec que hi son totes: romaní, farigola, menta, fonoll, sàlvia, donzell, espígol, alfàbrega, orenga, marduix, cerful, herba de Sant Joan i un llarg etcètera.

La Provença té també un importantíssim patrimoni geològic, cultural i arquitectònic a més del paisatgístic.

Lacoste, el castell que fou la morade de Donatien Alphonse François molt més conegut com a Marqués de Sade

Des de coves, com Thuzon, assentaments neolítics com el de Avallonnet i innumerables Abadies, monestirs, castells medievals i pobles mil·lenaris.

Cova de Thouzon

Una regió per gaudir-la en aquesta època de l’any, perfecte per veure els camps d’espígol en flor, que duraran ben bé fins a mitjans mes d’agost, que es quan es recullen les darreres flors a les parts més altes de la muntanya per damunt dels mil metres d’alçada.

©Lluís Serrat/2019

___________________________________

RESINERS

No us hauríeu imaginat mai la importància que te la resina de pi, una humil substància segregada per aquestes coníferes, per la indústria i el consum humà.

Des de la cera depilatòria fins als xiclets, passant per la pintura de les ungles, la dels dels cotxes, o la tinta per imprimir, es fa necessària la resina de pi. I la llista es faria interminable: electrònica, construcció, medicina, automoció, quimica, alimentació, tot necessita de la resina de pi per la seva elaboració.

8000 anys abans de la nostre era, quan comencen els assentaments humans, i també comença la agricultura, el conreu de l’arròs a Xina, de Patates i fesols a l’Amèrica del sud, quan també és comença a treballar la ceràmica, ja es te constància de la utilització de la resina, per exemple, per fixar les puntes d’obsidiana de les armes primitives, o per il·luminar-se a les coves.

Podríem afirmar que sense resina o sense la pega grega que s’utilitzava en la indústria naval i en la guerra, el progrés de la humanitat si més no hauria estat més lent.

A la península la industrialització i les primeres fàbriques daten de principis del segle XIX. instal·lades a Burgos i Almansa.

Després d’una època en que l’explotació resinera quasi s’abandona, en els darrers anys i amb la crisi, l’activitat resinera s’ha tornat a reprendre amb força des de 2010.

L’ofici de resiner és un treball dur, els resiners treballen normalment sols, i poden tenir cura de 5000 o 8000 pins en una explotació o mata com l’anomenen. Els estris principals son una aixa per pelar l’escorça, una escoda per fer els talls per on brollarà la resina, una ampolla de poliestirè plena amb una barreja d’àcid i calç per posar als talls, això fa que la ferida no es tapi i no pari el flux de resina, unes grapes per canalitzar la resina i un recipient per recollir-la.

La resinació és comença quan l’arbre te més de 30 cm. de diàmetre, uns

cinquanta anys de vida i si el treball està fet per experts, l’arbre no pateix gens en el procés d’explotació que dura uns 20 o 25 anys per arbre.

©Lluís Serrat 2018

______________________________________________________________________

AMB CANOA PER LA TORDERA

Era el trenta de Març de 1980, Diumenge de Rams. Dos dies abans l’aigua del riu Tordera, havia arribat a les portes de l’església de Fogars, el nivell del riu havia pujat més de tres metres.

Feia dies que a la televisió anunciaven pluges i també feia dies que en Joan i jo teníem preparada una canoa feta de manera totalment artesanal per baixar navegant, el riu Tordera, des de Hostalric fins a blanes, uns 11 quilòmetres en total.

Poques vegades el riu ha tornat a anar tant ple com aquell dia, la sequera continuada, la indústria i el consum humà, han acabat assecant La Tordera, un riu que avui dia, es pot veure ple d’aigua en comptadíssimes ocasions, només a l'hivern, mentre que a l'estiu baixa practicament sec.

©Lluís Serrat/2018_all rights reserved

______________________________________________________________________

ELS WARAO DE WINA MORENA

Al 1492 quan els conquistadores espanyols van arribar a Amèrica els warao ja vivien a la ribes del delta del Orinoco. Diuen que fa mes de 8.000 anys que aquest grup indígena ocupa aquest lloc.

En la seva llengua Warao vol dir “el que rema” o “l’home de l’aigüa” i és veritat que la major part de la vida se la passen damunt de les seves piragües: les Curianes. Son embarcacions fetes de troncs sencers que buiden i donen forma a mà.

Wina Morena, és un petit poblat de cabanyes construït damunt de palafits que s’enfonsen a les aigües fangoses del riu i on hi viuen unes cent persones.

Els Warao viuen bàsicament dels recursos del delta bàsicament la pesca, i la recol·lecció de fruites i plantes comestibles i la elaboració de fècula de palma. També de la recol·lecció de mel i en menor mesura de la caça, sobre tot de petits rosegadors que viuen al delta.

També fan artesania petites talles de fusta, cistells pels pocs turistes que arriben fins aquí. Els Warao son hospitalaris i excel·lents guies per moure’s pel entramat laberint dels “caños” que conformen el delta del Orinoco.

©Lluís Serrat/2015_all rights reserved

______________________________________________________________________

______________________________________________________________________

TELEGRAFIA ÒPTICA

Queden moltes restes d’aquestes construccions encara dempeus a Catalunya. Aquesta concretament es la de Puigsardina a Riudarenes.

Catalunya va tenir una extensa xarxa de torres de telegrafia òptica que va ser construïda per l’exercit liberal durant la segona guerra carlina dita també dels “matiners”.

En una època en que no existia encara la telegrafia elèctrica, aquestes instal·lacions feien més ràpides les comunicacions i permetien així combatre més efectivament als revoltats que es movien molt ràpidament pel territori. Anaven en scamots poc nombrosos barreja de carlins, pagesos, obrers, i republicans, i atacaven a les tropes isabelines sempre per sorpresa i de matinada.

I havia una xarxa civil i una altre de militar d'aquestes torres que estaven construïdes damunt de turons o llocs elevats, tenien comunicació visual entre elles, estaven separades per una distància que variava entre els vuit i els deu quilòmetres i en alguns punts coincidien la línia civil i la militar.

©_Lluís Serrat/2015

______________________________________________________________________

FORMENTERA

wheat island, the last paradise.

Els historiadors no s’acaben de posar d’acord d’on ve el nom de Formentera, però alguns estudiosos entre ells Josep Pla defensen la teoria que ve del llatí: Frumentaria, (illa del blat).

Arribo a Formentera pel port de la Savina, el mateix lloc per on va arribar Bob Dylan ara fa quasi mig segle.

És un gran honor per mi trepitjar el mateix lloc on va viure el meu gran ídol de joventut.

Aquí l’olor del mar i de la sal t’impregnen només de baixar del ferry que et du des d’Eivissa.

Em deixo acaronar pel vent que bufa suau tot esperant una resposta, la resposta que el mateix Dylan assegura estar en el vent. Qui no ha cercat respostes en el vent alguna vegada a la vida?.

Diuen que Dylan va viure una temporada en un molí, hi ha molts molins a l’illa, molins que atrapen el vent i qui sap si no atrapen també alguna que altre resposta.

En aquest petit paradís també si pot buscar calma, pau interior, aquest assossec que a vegades se’ns fa necessari i que és impossible de trobar sense fugir del nostre entorn quotidià.

És evident que l’illa no és ara com la que es va trobar Dylan, a mitjans dels anys seixanta quan el bitllet del vaixell per arribar-hi costava només 14 pessetes.

La gran quantitat de locals d’oci la majoria tancats i en reformes perquè encara no ha començat la temporada turística, fan presagiar que d’un moment a l’altre l’illa esclatarà en una gran festa, una disbauxa que trencarà aquesta calma que és respira ara durant la Setmana Santa. La música ofegarà el silenci, les platges quasi verges s'ompliran de gent, la gresca s’allargarà fins el final de l’estiu i no s’aturarà fins que no sigui fora de l’illa el darrer turista, tanquin de nou les sales de festa, els grans hotels i les guinguetes. I les cales d’aigües turqueses i sorra blanca com l’escuma, tornin a quedar solitàries i el mar, el vent, el paisatge i les acolorides sargantanes Pitiuses, siguin altre cop els amos i senyors del lloc i aquest torni a ser un veritable paradís fins la propera temporada.

A mi em semblen la primavera i la tardor les millors èpoques per descobrir el veritable paradís de Formentera.

Formentera és una illa petita, fàcil de recorre amb bicicleta. L’illa és pràcticament plana i no et cal estar molt en forma per anar d’una punta a l’altre sense massa problemes en poc temps. Només El Pilar de la Mola te una alçària considerable encara que no arriba als dos-cents metres des del nivell del mar i si no els vols pujar pedalant, sempre et queda la alternativa de pujar-hi fent drecera a peu i empenyent la bicicleta per l’antiga calçada romana des de Es Caló.

Després de prendre una mica el sol i un petit bany a Cala Saona faig ruta cap el Far de Barbaria. Travessant petits boscos puc sentir l’olor del pi, del romaní, de la farigola, i de la savina que creix arreu de l’illa amb els seus troncs recargolats desafiant els canvis de temperatura, el sòl salí, la sequera i el vent, les savines son molt resistents i son també un símbol de Formentera.

Aquí a Barbaria a més del majestuós far envoltat de grans penya-segats, s’hi troba la cova on el director Julio Medem va rodar algunes escenes de la pel·lícula Lucia i el Sexo, un lloc que val la pena visitar, un balcó natural sobre el mar extremadament blau.

Un altre Juli, Juli Verne també va trobar inspiració per algunes de les seves obres a Formentera, concretament a la Mola, el seu far i els penya-segats que l’envolten, van inspirarà a l’escriptor francés: Viatge a través del món solar i El far de la fi del món.

A Es Caló em perdo entre els escars caminant entre els seus plans inclinats, cerco una bona perspectiva, intento trobar un punt de vista atractiu que em permeti plasmar en una bona fotografia la bellesa plàstica però a l’hora difícil dels varadors, de les seves barques descansant, esperant l’hora de fer-se a la mar......

La mar de blaus intensos i canviants, que envolta l’illa, està sempre sota la vigilància de les cinc esveltes torres de defensa del segle XVIII. Aleshores des de dalt d’aquestes imponents construccions els vigies alertaven a la població dels perills que venien del mar, sobre tot de les incursions dels pirates, de dia feien fum i de nit fogueres brillants. Ara son un atractiu més per visitar i somiar amb el paradís.
A l'altre banda del mar, cap el nord, Es Vedrà vigila amatent des de l'illa d'Eivissa com si d'un moment a l'altre hagués d'aixecar-se sobre les onades disposat a defensar les Pitiuses de qualsevol amenaça.

A l'altre banda del mar, cap el nord, Es Vedrà vigila amatent des de l'illa d'Eivissa com si d'un moment a l'altre hagués d'aixecar-se sobre les onades, disposat a defensar les Pitiuses de qualsevol amenaça.

©Lluís Serrat/2015_all rights reserved

______________________________________________________________________

CARRARA: THE WHITE GOLD.

______________________________________________________________________
______________________________________________________________________

40 anys abans del naixement de Crist els romans van aixecar Colonnata per allotjar els esclaus que treballaven a les mines de Marbre.

______________________________________________________________________

Llard de Colonnata. Cansalada salada i marinada amb herbes i espècies dins de tines de marbre de Carrara.

Una menja tradicional heretada dels antics romans, que ha arribat fins els nostres dies.

______________________________________________________________________

IRLANDA DEL NORT/ NORTHERN IRELAND.

______________________________________________________________________

DERRY

L'activista local pels drets civils, John "Caker" Casey, va fer aquesta pintada "Vostè està entrant ara a Derry Lliure". Quan el ministre de l'Interior britànic, Jim Callaghan , va visitar Derry a l'agost de 1969

______________________________________________________________________

______________________________________________________________________

Diversos murals recorden els temps de lluita a Irlanda del Nort.

______________________________________________________________________

Mural de benvinguda a shankill road "carrer de l'esglèsia vella" al barri unionista de l'Ulster

______________________________________________________________________

Militants unionistes preparan les fogueres per celebrar el dia de la ira.

______________________________________________________________________

Unes gavines s'alimenten de desferres de peix en una conservera de Dublín.

La calçada de gegant uneix Irlanda i Escòcia

______________________________________________________________________

SAHARAUIS: FORGOTTEN CONFLICT

________________________________________________________________________

conflicte que manté el poble sahrauí amb el Marroc per la seva independència, és un tema aparcat des de fa més de quatre dècades. Un conflicte oblidat en un escenari geopolític i estratègic, que fan molt difícil de poder trobar-hi una solució, una sortida digne pel poble sahrauí, que hauria de passar per la fi de l'ocupació del Sàhara occidental per part del Marroc, i el reconeixement del dret a l'autodeterminació.

________________________________________________________________________

________________________________________________________________________

Les seqüeles de la guerra.

Entre el campament 27 de febrer, i Rabuni , em mig del no res, hi ha l’hospital de mutilats de guerra, Màrtir Cherif. En aquest hospital residència, hi ha internats una cinquantena de combatents del Front Polisario ferits en accions de Combat, o per l’explosió de mines antipersona. Estan atesos les vint-i-quatre hores del dia per personal sanitari que ajuda als interns que tenen poca mobilitat en les seves necessitats, i a fer teràpies de rehabilitació per mantenir una bona qualitat de vida.

________________________________________________________________________

http://streaming.ajgirona.org/pandora/cgi-bin/Pandora.exe?xslt=show_pdf;publication=Pres%C3%A8ncia;sort_publication=presencia;day=02;month=09;year=2012;page=033;id=0003007888;filename=20120902;collection=pages;url_high=pages/Presencia/2012/201209/20120902/20120902033.pdf;lang=ca;pdf_parameters=view=FitH;encoding=utf-8

©Lluís Serrat/2014_all rights reserved

_____________________________________________________________________________________________

GERMANS ROCA UNS CUINERS DE SOMNI

Els germans Roca Fontané, en Joan en Pitu i en Jordi, dirigeixen el que va ser el millor restaurant del món durant l’any 2013, El Celler de Can Roca.

I encara que aquest any 2014 ha perdut el primer lloc en favor del Noma de Copenhague, no cal oblidar que el Celler, va aconseguir la primera estrella Michelin l’any 1995, que en l’actualitat ja en té tres i segueix essent un referent en la cuina mundial. A més Jordi Roca, ha estat proclamat el millor pastisser del món enguany.

________________________________________________________________________

El Germans Roca destapant l'essència de la cuina de les emocions.

________________________________________________________________________________________________________________________________________________

Joan Roca, Noves tecnologies al servei dels sabors

________________________________________________________________________

Les verdures també són divertides, Consells dedicat als mes menuts.

En Jordi Roca, l'alquimista dels sabors.

________________________________________________________________________

Sobre vins en Josep Roca ho sap tot.

________________________________________________________________________

LORCA , TRES ANYS DESPRÉS DELS TERRATRÈMOLS

Han passat més de tres anys des d’aquell fatídic 11 de maig de 2011, en què la ciutat murciana de Lorca va patir un dels terratrèmols de major magnitud que s'han produït a la Península Ibèrica.

Passaven cinc minuts de les cinc de la tarda quan hi va haver la primera sacsejada. Molta gent va sortir al carrer alertada pel tremolor, que va arribar a una magnitud de 4,5 en l’escala de Richter.

Però quasi ningú esperava el terratrèmol de 5,1 que es va produir una hora i quaranta-dos minuts més tard i que va deixar Lorca pràcticament en ruïnes.

________________________________________________________________________________

Tres anys després les seqüeles del desastre encara son ben visibles a les parets de la ciutat.

La zona zero

________________________________________________________________________

El sisme va acabar amb la vida de nou persones i va causar més de 300 ferits de diversa consideració. Un total de 24.000 habitatges van patir danys. D’aquests, se’n van haver d’enderrocar 1.152 que estaven habitats i que tenien danys estructurals molt greus.

El barri de “San Pedro” esta just sota el Castell de Lorca. En Mateo, que viu al barri i es dedica a la recollida de ferralla, estava a casa aquell dia a la tarda. Va sortir al carrer en sentir el tremolor i va veure com una enorme roca baixava muntanya avall i s’estavellava contra una casa veïna. Va presenciar com es desprenien grans fragments de les muralles i també de les torres de la fortalesa, amenaçant les cases del barri. Ell i la seva família van agafar la Fiat Ducato i van fugir cap a “Águilas”. El vehicle era de nou places però hi van encabir quinze persones.

________________________________________________________________________

En Francisco, que viu al mateix barri son veïns amb en Mateo i està a l'atur. Explica que encara no ha rebut cap ajuda per reparar la seva casa i que no pot fer front a les obres fins que no cobri la indemnització. Mentrestant, viu amb les esquerdes a l’edifici, una casa de construcció força humil, que està just on es va desprendre la muntanya.

________________________________________________________________________

Tres anys després només el 50% per cent dels habitatges ensorrats s’han reconstruït. I només s’han lliurat 130 cases acabades. En alguns barris encara hi ha edificis que s’han d’enderrocar, però ningú sap amb certesa quan es farà

________________________________________________________________________

Molts dels temples malmesos ja han estat rehabilitats

Les tasques de reconstrucció duraran encara anys.

Molts edificis esperen ser reconstruïts

________________________________________________________________________

El matrimoni Brown torna avui dia 3 de juny de 2014 a casa seva. Una casa de més de cent anys situada al centre històric de Lorca. Però han hagut de passar un autèntic calvari per salvar la casa que en un principi havia d’anar a terra i que finalment han pogut rehabilitar i conservar.

La May viu al barri d’Alfons X el Savi, en un edifici que encara no s’ha rehabilitat i no sap quan es podrà ho fer perquè alguns dels veïns han marxat a viure en un altre lloc i no han invertit els diners de la indemnització en refer-lo

________________________________________________________________________________

No hi ha un lloc de la ciutat que no estigui afectat

Juliol de 2012

________________________________________________________________________________
________________________________________________________________________________

Avui fa exactament dos anys que el foc va arrasar pràcticament la comarca de l’Alt Empordà, causant tres víctimes mortals i un centenar de ferits.

La gent fugia desesperada i impotent amb l'arribada del foc.

El foc empès per una forta Tramuntana va cremar més de 14.000 hectàrees i Va causar nombrosos danys materials.

_________________________________________________________________________________

Un grup d'animals d'una granja prop de Biure d'Empordà fugen de les flames.

________________________________________________________________________

El foc va arribar a les portes de molts municipis, aquí les flames s'acosten Darnius.

Treballadores d'un club de carretera abandonen el local.

________________________________________________________________________

Els remats es van haver de recollir davant del foc que avançava amenaçador.

Alguns remats no van tenir sort i van ser víctimes de les flames.

Aquest remat va morir pràcticament tot prop de Biure.

La cobertura de mòbil va caure per culpa de l'incendi.

El foc avança sense control cap a Biure d'Empordà

________________________________________________________________________

La destrucció és total en aquesta granja.

Moltes cases s'hauran de refer de nou.

Salt es una de les poblacions de les comarques gironines que suporta un major nombre de persones immigrants. Això trenca algunes vegades la pau de la població i ha causat alguns fets violents. Malgrat tot el poble de Salt s’ha convertit en un exemple de convivència en els darrers temps.

_________________________________________________________________________________

Multitut de gent de diferents races i condició social van omplir els carrers de la vila en clara unitat contra el racisme

Un grup de joves saltencs clama justícia per un company assassinat.

__________________________________________________________________________________________________________________________________________________________________