DRACS DE GIRONA
Quan passegeu per la ciutat per poc que busqueu
sempre hi ha un raconet on hi ha algun drac. Alguns son petits, d'altres més grans. Alguns son molt visibles, d’altres
estan més amagats. Alguns estan a prop de terra i d’altres els veureu volant
pel cel travessant algun carrer. També en podeu veure dins d'algun dels edificis singulars de la ciutat.
En aquest reportatge n’he caçat uns quants, però estic segur que n’hi ha molts
més encara d'amagats per Girona.
ROMANIA, UN PAÍS PER GAUDIR
Romania amb més de 19 milions d’habitants, és
un altre d’aquests països desconeguts pels occidentals. És un país del que en
sabem molt poques coses, bàsicament
perquè la premsa aquí en parla poc i si en parla, quasi sempre és per
destacar-ne alguna cosa negativa o perquè hi ha passat alguna desgràcia.
Quan sents anomenar, Romania o Transilvània, el
primer que et ve al cap és el Compte Dràcula, aquest, ha quedat en l’imaginari de
la majoria de la gent, com el símbol de Romania. L’any 2009 però, el govern, va
renunciar a utilitzar aquest mite com a marca per promocionar el turisme al
país balcànic i encara que et pots trobar “souvenirs” i referències arreu, sobre
la llegenda de famós vampir, una llegenda basada sobretot, en la famosa
novel·la de Bram Stoker, el cert és que a la majoria dels romanesos no els fa
cap gràcia i fins i tot els molesta que es vinculi la regió i el país, amb
aquesta història que a ells els sembla tètrica, macabra i poc representativa, sobretot
perquè no té res a veure ni amb el sentiment, ni amb les tradicions ni amb la
història de Romania.
Per començar, el personatge de “El Compte
Dràcula”, està inspirat en Vlad Tepes, conegut amb el sobrenom de “l’empalador”,
Però Tepes no va ser mai compte, sinó que fou el príncep de Valàquia i és
considerat un heroi nacional aquí, ja que l’any 1462, va expulsar a l’imperi
otomà del país. Tampoc va ser ell qui va posar en pràctica per primer cop l’empalament
per castigar als enemics; els assiris, ja feien servir aquest mode de tortura
contra els exèrcits rivals, mil anys abans que ho fes Vlad Tepes amb els turcs.
Romania em va sorprendre gratament. Vaig
arribar-hi amb la curiositat d’anar a un país, que pel que havia sentit, potser
em decebria i em vaig trobar amb tot el contrari.Havia llegit en alguns llocs, que la gent aquí era
sorruda, apàtica i antipàtica. El cas, és que en tot el viatge, no vaig trobar ningú
així, bé, tret d’una venedora de bitllets del funicular de Bucegi, el que puja fins
a dalt el parc natural, que no entenia el meu pobre anglès. La vaig posar dels
nervis amb les meves preguntes i va acabar perdent la paciència i engegant-me, una
mica també per culpa meva.
Sovint es diu de Romania, que és un país pobre,
imagino que això, és perquè una gran part de la població ha emigrat. Es parla de
que prop de dos milions de romanesos han marxat als darrers anys a països de la
Unió Europea buscant noves oportunitats. Tampoc deuen ajudar a tenir la
sensació d’estar en un país precari, les estadístiques que presenten Romania, com
l’estat amb la renta per càpita més baixa d’Europa.Però de cap manera tens la percepció d’estar en
un país pobre quan el visites, tampoc diuen tenir aquesta impressió la gent
estrangera que hi viu i treballa.
De fet Romania té un important capital humà, gent molt preparada. En general es nota que la
societat romanesa, és una societat molt activa, culta i amb un nivell
d’educació molt alt. Al 1930
Romania tenia un alt índex d’analfabetisme, més de 54%. Al 1948
l’escolarització era total i al 1956 l’analfabetisme va ser eradicat del país. A
més Romania te un important capital en recursos naturals: petroli, gas, carbó,
ferro, una gran massa forestal, terra agrícola, sense deixar de banda el
turisme.
Per tot això, personalment crec que Romania té
doncs, moltes possibilitats de créixer i prosperar.
Encara
que Romania forma part de la Unió Europea des de l’any 2007, conserva la seva
moneda pròpia, el Lei romanes, que val uns 0,203 €.
La impressió que m’he endut de la gent, no és la
de pessimisme i de resignació, com es diu moltes vegades de la societat
romanesa i que això és fruit del seu passat socialista, que els anys de govern
de Ceausecu els hauria fet pessimistes i apàtics;
però quan vens aquí, la impressió que tens, és molt diferent, és la d’una
societat, que malgrat viure en un país que ocupa el lloc número 61 del PIB i tenir un nivell de vida força baix, comparat amb altres regions
d’Europa, aquí la gent viu força tranquil·la, sense massa ostentacions, però
això si, amb molta dignitat i es pot veure arreu, tant a les grans ciutats, com a les zones més
rurals. I sobre la inseguretat de que tant es parla, val a dir que ni de nit ni
de dia mai vaig tenir cap sensació d’insegurat enlloc.
Resumint, diria que Romania és un país molt
interessant per visitar. Per gaudir de paisatges extraordinaris i d’una gran
riquesa històrica, monumental arquitectònica i culinària.
L’arquitectura de les ciutats, és variada, rica
i molt interessant, va des de la arquitectura medieval, que és pot veure en
moltes ciutats com Brasov, Sinaia o Suceava; la neoclàsica, que és pot veure a
la capital i que ha fet que Bucarest se la conegui arreu com la “Petita París
de l’Est”.
També
l’època comunista del govern Ceausecu va tenir la seva arquitectura pròpia. Amb
el començament de les polítiques de creixement i desenvolupament de la
indústria pesada, es van construir fora de les ciutats barris obres d’edificis
alts de marcada arquitectura soviètica modernista. L’edifici més impressionant
de l’època socialista és però el Palau del Poble, ara rebatejat com Palau del
Govern, encara que preguntant, molta gent del carrer s'hi refereix amb el nom original. És l’edifici més gran del món després del Pentàgon. En la seva
construcció es van emprar un milió de metres cúbics de marbre de Romania. Si
busqueu a Google, no hi trobareu cap entrada que parli bé d’aquesta obra gegantina, que estic
segur que si estes en un país occidental, seria alabada i admirada arreu i sortiria a tots els rècords del món.
A romania hi ha infinitat de parcs naturals, el
país sencer és un paradís per els amants de la muntanya, el senderisme, la
fauna i els esports d’aventura.
Hi trobareu llocs que semblen d’un altre
planeta, a la zona volcànica de Berca. D’altres
que us faran sentir petits, com el congost de Bicaz, tant si l'atravesseu amb
el cotxe com a peu.
Les esglésies ortodoxes monumentals de Maramures,
fetes totes de fusta, son senzillament espectaculars. Igual que els monestirs
de la regió de Vucovina; Aquí descobrireu que els grafiters o artistes urbans,
ja existien al segle XV.
El Cementiri Alegre de Sapanta mereix una
visita obligada, no us el podeu perdre. Tampoc un viatge amb “La Mocanita”, antic
tren de vapor que us portarà dins la vall de Vases o amb el que podreu fer una
sortida típica de picnic amb la gent del país i provar els plats de la regió a
Vucovita, un lloc de somni.
Podria parlar-vos molt més d’aquest preciós
país, però crec que el millor que podeu fer, és que si teniu una escapada el visiteu i que a més gaudiu de la seva cuina plena de sabors i de la
seva gent amable i hospitalària.
Una anècdota que potser no sabíeu. La marca de
cotxes Dacia, va nàixer a Romania l’any 1966 a Pitesti, on l’estat va
construir-hi la fàbrica. El primers Dacia tenien un objectiu clar: que cada
ciutadà romanes podes gaudir d’un cotxe utilitari, robust i econòmic.
Dacia, fou una província romana i així és com anomenaven
els romans la actual Romania. L’ocupació romana va durar més de 160 anys i va
deixar el llatí com a idioma, així Romania és l’únic país de l’Europa de l’Est
que te un idioma amb arrels llatines i ha quedat com una illa rodejada de
pobles de llengua eslava.
___________________
TRIST ANIVERSARI
Ara fa trenta cinc anys que un virulent incendi
a l’alt Empordà, que va afectar el massís de l’Albera, es va cobrar la vida de
quatre persones.
Eren bombers de protecció civil de França, tots membres de la
tripulació d’un avió Douglas DC-6 adaptar per apagar incendis.
Sembla ser que
un cop de vent va desestabilitzar l’aparell quan guanyaven altura després de descarregar
l’aigua que transportaven, damunt les flames a la zona de Cantallops.
El pesat aparell va impactar contra el
massís al Puig de les Canals.
Els bombers francesos van arribar ràpidament al
punt de l’accident però no hi havia supervivents. Un altre avió va haver de
escoltar la comitiva de rescat, llençant-los aigua a sobre per poder evacuar
els cossos dels bombers morts enmig de l’incendi.
Una important part de l’aparell
segueix a la zona del desastre degut a la dificultat que ofereix el terreny per
enretirar les restes.
|
Un
dels motors Pratt & Whitney R-2800 de 11.500 cc. i 500 CV. en portava
quatre. |
_____________________
SOTA EL CEL D'ALMANSA
Europa
en guerra.
El
25 d’abril de 1707 era dilluns i a més era dilluns de Pasqua. En
els camps d’Almansa, sota un cel, que segons expliquen els crònistes de l’època,
era el d’un dia rúfol i fred, amb un sol esmorteït que s’amagava rera els
núvols, com presagiant el desastre que anava a ocórrer, va tenir lloc La Batalla d’Almansa.
El
fet s’emmarca dins de la guerra de successió a el tron d’Espanya després que quedes buit el càrrec en morir
Carles II anomenat “l’embruixat”. Però
la guerra de successió espanyola era més complexa, a més de la corona d’Espanya
i havia altres interessos en joc i el conflicte va afectar quasi tot Europa.
En
la batalla d’Almansa hi van participar per una banda, les corones de França i
Espanya comandades pel Duc de Berwick, originari de l’arxienemiga Anglaterra i per l’altra banda hi havia les tropes
del arxiduc Carles d’Àustria, aliades amb Anglaterra, Portugal, Holanda i
Savoia. Catalunya es va mantenir fidel a FelipV fins el 1705, quan la Generalitat passa a donar suport l'arxiduc Carles i aquest estableix la cort a Barcelona amb el nom Carles III. Les tropes del arxiduc Carles estaven
comandades per Henri de Massue i António Luís de Sousa. És curiós que Massue, Marqués de Ruvingny i compte de Galway era un francès al front de les tropes austriacistes i el Duc de Berwick un anglès al
servei del rei Borbó. Al
inici de la tarda, va començar un enfrontament que va acabar amb una derrota humiliant
de les tropes austriacistes i encara que aquesta batalla no va ser decisiva per
guanyar la guerra, va ser prou important per portar a terme l’ocupació del Regne de Valencia. Després
les tropes franco-espanyoles van haver de conquerir el regne ciutat a ciutat. No
els hi van posar fàcil, algunes ciutats com Xàtiva van oposar una feroç resistència que el Borbó els va fer pagar cara.
Després
van anar caient, Requena, València, Alcoi, Dènia, Alacant...totes van ser
preses una per una per les tropes de Felip V. Les tropes borbòniques es van
acarnissar amb Xàtiva, primer van sotmetre la ciutat a intens foc d’artilleria i després un
cop presa Xàtiva, com escarment va ser incendiada. De 12.000 persones que
ocupaven la ciutat només en van quedar 400 en acabar el conflicte.
Amb
el tractat d’Utrecht signat el 1713 és va posar fi a la guerra de successió, però el conflicte no va acabar del tot fins la caiguda de
Barcelona el 1714, la de Mallorca el 1715 i la promulgació dels Decretos de Nueva Planta, pels que
quedaven abolides les lleis institucionals de Catalunya, Regne d’Aragó, Regne
de Mallorca i Regne de València. En
la memòria col·lectiva és ben present encara l'adagi: ...Quan el mal ve d’Almansa
a tothom alcança....
____________________
NOVODÈVICHI,
EL CEMENTIRI DE LES ESTRELLES.
El
cementiri forma part del conjunt conventual del monestir de Novodèvichi.
Un
conjunt d’edificis religiosos construïts dins un recinte emmurallat que data del segle XVI.
Aquest és un lloc de visita obligada si viatgeu algun dia a la Capital de Rússia.
|
Herois |
Novodèvichi
és un autèntic museu a l’aire lliure 27.000 tombes, milers de panteons,
capelles, i conjunts escultòrics impressionants, s’escampen per aquest parc on
reposen molts dels personatges més insignes, rellevants i famosos de la Unió
Soviètica i Rússia.
Hi trobareu militars, líders politics, escriptors,
ballarines, cosmonautes, còmics, científics, doctors, herois de guerra
condecorats, asos de l’aviació de la gran guerra pàtria. Tots reposen aquí, estrelles
sota les estrelles, tots junts sota l’estrella roja de cinc puntes símbol del
agermanament internacionalista.
|
Arnold Vladímir Ígorevich. Va ser un doctor en
física matemàtica. |
|
Ivan Konstantinovitx Matrosov. Va ser un enginyer que va
inventar un sistema de frens automàtic per els trens de mercaderies, sistema
Matrosov.
|
|
Maria Ivanovna Babanova. Actriu de cinema, nomenada
artista popular de la URS al 1954. Pel·lícules destacadas Només i Vell Vasili Gryaznov.
|
|
Lyudmila Georgievna Zykina. Va ser la cantant favorita de Brejnev
i Kim Il-song. Un asteroide porta el seu nom, el 4879 Zikina.
|
|
Natalia Ígorevna Bessmértnova. Va ser ballarina del Bolshói
durant 30 anys. |
|
Galina Serguéievna Ulànova. Està considerada la
millor ballarina del segle XX i ha estat la que millor ha interpretat el paper
de Julieta.
|
|
Guerman Stepánovich Titov. Va ser pilot de combat i
astronauta, el segon home a viatjar a l’espai. Va passar 24 hores en òrbita.
|
|
Persianinov,
Leonid Semenovich. Va ser doctor especialista en obstetrícia i ginecòloga en
la Unió Soviètica. Premiat pels seus treballs i estudis sobre l'asfíxia perinatal en el fetus.
|
|
Iya Sergeyevna Savvina. Actriu de cinema, protagonista
de les pel·licules La dama del gosset, i Vida Privada entre
d’altres.
|
|
Marina Timoféievna Semiónova. Ballarina clàssica està
considerada la salvadora del ballet clàssic en la emergent Unió Soviètica, que va estar a punt de prohibir la dansa per considerar-la massa burgesa .
|
|
Georgi Filipovich Baidukov. Pilot de probes heroi de
la URS. va ser un dels més grans aviadors de la història. va establir diversos
records de velocitat, distància i temps de vol sense aterrar.
|
|
Vitaly Ivanovich Popkov. Pilot de combat heroi de la
segona guerra mundial. Va participar en 117 combats aeris i va abatre 41 avions
alemanys i un envestint-lo.
|
|
Boris Sergeyevich Brunov. Actor i animador soviètic.
|
|
Artyom Genrikhovich Borovik. Periodista rus, va ser
un pioner en el periodisme d’investigació. Va tenir un programa de televisió, Top secret.
Bronov va morir quan el seu avio va caure en el
moment de l’enlairament per un problema de gel al alerons. Però la seva mort va
portar a tota mena d’especulacions degut a les seves cròniques periodístiques sempre crítiques amb el govern..
|
|
Yuri Levitán. Locutor de ràdio va ser la veu de la Segona
guerra mundial i va retransmetre en directe la presa de Berlin. Hitler el
considerava l’enemic numero 1 (Stalin era el numero 2) i va posar preu al se
cap, 250.000 marcs. Va retransmetre també el primer vol de l’home a l’espai i va
estar actiu més de 50 anys. |
_____________________________________
LOS
MONEGROS
A
cavall entre les províncies d’Osca i Saragossa
hi trobem Los Monegros, una regió
semidesèrtica que te un ecosistema més
propi de les estepas euroasiàtiques amb vegetació herbàcia, que dels deserts
tal i com els coneixem. És considerada la zona desèrtica més gran d’Europa, 3000
quilòmetres quadrats amb una població que amb prou feines arriba als 20.000
habitants.
La
majoria d’historiadors i estudiosos no es posen d’acord en com es va formar
aquesta zona tant peculiar única al continent. La seva orografia s’assembla una
mica a Las Bardenas Reales, (Navarra),
una zona molt semblant, però que no seria tant antiga, de fet estan molt a prop.
Hi
ha qui sosté que el desert de Los Monegros es va formar per l’erosió després que la zona fos desforestada
per interessos comercials en èpoques pretèrites. La construcció d’edificis i
sobre tot vaixells, pels que es feia servir molta fusta, en serien les causes principals.
Diu la llegenda que va ser
Felip II qui va desforestar la regió per construir la que seria “L’Armada Invencible” una flota de vaixells destinats a enderrocar Isabel I de Anglaterra i que la majoria van acabar al fons de les aigües del canal de la Mànega.
Segons alguns serien questes
actuacions les que haurien acabat amb un immens bosc de pins i sabines que precisament haurien donat nom a la zona, Els Monegros o Monts negres per la seva tonalitat fosca. Encara que altres versions diuen que ja els musulmans anomenaven aquesta zona Els Monts Negres, pel color de les pedres que conformen el paisatge i tenen aquesta tonalitat.
El més probable però és que fos un canvi en el clima, la falta de pluja, la sequera generalitzada, les causes que haurien provocat la desertització d'aquesta zona.
Sigui
com sigui, ens trobem en una zona molt peculiar que val la pena visitar pels seus
paisatges espectaculars, quasi d’un
altre planeta. Si anem caminant, amb bicicleta, tot terreny, o amb quad, resseguint els més de
mil quilòmetres de camins que es poden fer, ens trobarem amb els Tozales, espectaculars torres de roca, i amb fondos barrancs, tots
producte de l’erosió del sòl. A Serinyena hi trobem una gran llacuna d'aigua salada amb una espectacular fauna migratòria. Encara queden petits boscos de sabina, reminiscències d’un
passat menys àrid, elements que conformen tots aquest paisatge tant singular.
Los Monegros te també una
immensa riquesa patrimonial, producte del pas per la zona de nombroses
civilitzacions Ibers, Romans, Visigots i Àrabs, han deixat la seva empremta a la
zona.
És un lloc de gent amable i hospitalària, sempre disposada a xerrar, explicar-te les misèries i alegries que
comporta viure en una zona extrema com aquesta, on els hiverns
son glaçats amb temperatures de menys de 4° i on a l'estiu el termòmetre pot
superar perfectament els 37°.
_________________________
PORTO,
A CIDADE DOS “TRIPEIROS”
Als
habitants de Porto se'ls coneix amb el gentilici de portuenses, però també com “tripeiros”,
com explica una antiga història.
Tot
va començar a les ribes del Douro, el riu que neix entre Burgos, Sòria i la
Rioja i desemboca a l’Atlàntic, al estuari de Porto. Aquí, a les antigues
drassanes que hi havia a la ciutat, recentment estrenat el segle XV, els
habitants de Porto és van guanyar el sobrenom de “tripeiros”. I aquí també, és
on va sorgir el colonialisme europeu i la era dels descobriments.
A
1415 s’estaven construint a les ribes
del Douro una gran quantitat de vaixells. Tot transcorria amb un total secretisme i envoltat d’un gran
misteri. Com que semblava que la feina anava lenta, els constructors de les
naus varen rebre la visita del Infant Enric de Portugal (El Navegant). Es veu
que Enric de Portugal estava satisfet amb l’esforç que s’estava fent però
parlant amb el cap dels constructors, el Mestre Vaz li va revelar les vertaderes
intencions de l’empresa, la conquesta de Ceuta.
Vaz
li va contestar al Enric de Portugal que farien com trenta anys abans, quan a
les mateixes drassanes es van construir les naus que servirien per trencar el
bloqueig que l’armada castellana mantenia contra Lisboa. En aquell moment és va
decidir que tota la carn de la ciutat es destinaria a alimentar els
treballadors de les drassanes i els ciutadans només és van quedar amb les
tripes del bestiar per menjar, és per això que als habitants de Porto també se’ls coneix
com a “tripeiros”.
D’aquí
en va sortir un dels plats més populars de la ciutat de Porto, després del
bacallà i les sardines és clar, les tripes a
modo do porto.
L’agost
de 1415 Enric de Portugal (El navegant) conqueria Ceuta, després seguirien
Madeira, Tànger, Sierra Leone, Amèrica. Començava la era del colonialisme, potser
amb més ombres que llums.
______________________________
XIPRE 2011
Cronos el déu del temps, esperonat per
la seva mare Gea, va acabar amb la vida del seu pare el despòtic Urà. Un cop va haver consumat el parricidi, Cronos va seccionar els genitals del seu pare amb una falç que la seva pròpia mare li havia facilitat, i els va llençar al mar.
Del semen i la sang dels organs d’Urà, en barrejar-se amb l’escuma de la Mediterrània, en va nàixer entre altres monstres i ninfas, la bella
Afrodita, deessa del’amor.
Afrodita va preferir viure a l'illa de Xipre a l’Olimp, per portar una
vida més terrenal i aprofitar-se de la seva bellesa per seduir tant als déus
com als pobres mortals. Gràcies a mitologia grega, Xipre és coneguda com l’illa
de l’amor i la passió, en l'antiguitat l'amor era una cosa més d'erotisme.
S’explica d’Afrodita,
que tothom qui la contemplava quedava encisat per la seva bellesa, alguna cosa te també Xipre d'especial, que et captiva només que contemplis uns instants els paisatges d'aquesta petita illa de la Mediterrània.
Xipre és un lloc molt interessant, tant per la
seva gran riquesa en jaciments arqueològics, que hi ha arreu de l’illa, com per
la diversitat del seu paisatge i l’hospitalitat i amabilitat de la seva gent i varietat de la seva gastronomia.
Xipre ha estat colonitzada des de temps
remots per multitud de civilitzacions, Hittites,
Fenicis, grecs, assiris, egipcis perses,
romans, àrabs, venecians, otomans britànics...... tots han passat per aquestes
terres.
Alexandre el
Magne, va conquerir l’illa als perses per tornar-la al món hel·lènic, i Ricard
I Cor de Lleó s’hi va casar i en va ser rei. Diu la llegenda que, quan el rei va
arribar a l’illa, hi havia tantes rates que va portar un vaixell carregat de
gats perquè la netegessin de rosegadors. Avui els gats senyoregen pels carrers,
i conviuen en lliure harmonia amb els seus habitants.
ERA MODERNA
Al 1960 Xipre
aconsegueix la independència de Gran Bretanya. El tractat de independència el
van signar el Regne Unit, Grècia, Turquia i les comunitats grecoxipriota i turcoxipriota.
La Constitució
atorgava la presidència als grecoxipriotes, representants d’un 80% de la
població, i la vicepresidència, als turcoxipriotes, representants del 20%
restant, tots dos amb dret de vet; la forma de govern era la república.
|
Agama (Stellagama stellio
subpecies cypriaca). espècie endèmica de l'illa de Xipre
|
El president Makàrios va intentar eliminar el
dret de vet dels representants turcoxipriotes i reduir el seu poder en els
òrgans de govern, modificant unilateralment diversos articles clau de la
Constitució. Aquesta decisió va comportar un immediat rebuig de la comunitat
turcoxipriota, que va reaccionar amb actes de violència contra els
grecoxipriotes entre el 1963 i el 1967. El resultat va ser que els
turcoxipriotes, en minoria, van ser obligats
per la força i
amb violència a deixar els seus llocs legítims a les institucions i a abandonar
les seves propietats.
Durant tot el 1964 un estat de guerra civil va
causar centenars de morts, i milers de turcoxipriotes van ser confinats en
enclavaments confinats per tropes gregues, en condicions deplorables. Les
comunitats turcoxipriotes ocupaven un escàs 4% del territori de l’illa.
UNA ILLA DOS
PAISOS.
La absència de
poder dels grups turcoxipriotes, i les simpaties que tenia el secretari general
de l’ONU U Thant pel president Makàrios, van afavorir que el consell de
seguretat aprovés una resolució en què es reconeixia la comunitat grecoxipriota
com a únic representant legal de la República de Xipre.
El juliol del 1974,
durant la dictadura dels coronels a Grècia, es va produir un cop d’estat contra
el govern de Makàrios protagonitzat pels militars grecs, que volien aconseguir
l’annexió de l’illa a Grècia. La reacció de Turquia va ser immediata: va envair
el nord de Xipre per terra, mar i aire per protegir la població turca i impedir
que Grècia s’annexionés l’illa per la força.
La intervenció de Turquia és considerada
per la comunitat grecoxipriota i Grècia com una invasió i ocupació il·legal, i
l’ONU va condemnar l’ocupació, però mai no ha condemnat Turquia per l’acció.
Turquia va fer ús del dret que li donava el tractat de garantia, que havia
signat juntament amb Grècia i la Gran Bretanya en el procés d’independència com
a nació garant dels drets constitucionals de Xipre. Això li atorgava legitimitat
per dur a terme l’acció de força, ja que els drets constitucionals havien estat
vulnerats, i tampoc no hi havia garanties per ala integritat de la minoria
turca,molt represaliada.
Després d’aquests fets l’illa va quedar definitivament
dividida en dues comunitats. El 1983 Rauf Denktas, president del nord de Xipre,va
declarar unilateralment la independència de la república turca de Xipre del
Nord. Durant més de vint anys han patit l’aïllament i el bloqueig de la
comunitat internacional. Això, i el fracàs de l’anomenat pla Annan, que els
grecoxipriotes van rebutjar, va deixat Xipre amb un conflicte latent, i un
futur incert.
El viatger que
visiti l’illa es trobarà dos països en un. Dos móns separats,dues comunitats
ben diferenciades de gent acollidora i amable amb el visitant.
Un ambient que
no fa intuir de cap manera que hi pugui haver cap problema de fons. Només si
burxes en la memòria de la gent descobreixes que encara hi ha moltes deutes
pendents, moltes ferides per tancar.
Xipre gaudeix
d’uns paisatges espectaculars de gran bellesa. Altes muntanyes com Tróodos, a
més de 1.900 metres, al mont Olimp, platges d’aigües turqueses a Pafos, al sud,
meravelloses ciutats com Girne, amb el seu port romà, l’antiga Salamina, o la
sal-vatge península de Karpasia, al nord de l’illa, cap lloc et deixa
indiferent. Sense descuidar els impressionants jaciments arqueològics, o els
castells medievals que hi ha arreu, tots vestigis d’un passat gloriós.
Xipre viu bàsicament del turisme i del comerç
marítim, Gaudeix d’excel·lents instal·lacions turístiques i bones
infraestructures. La república turca de Xipre del Nord és menys poblada i quasi
la meitat de la població viu a la capital,Nicòsia.
La República
turca del nord Xipre, malgrat l’aïllament i el bloqueig internacional que pateix,
subsisteix gràcies a l’ajuda de Turquia, la agricultura, petites manufactures i
sobre tot del turisme. L’euro ha arribat amb el turisme i s’ha convertit en
moneda d’ús corrent. La sensació de
seguretat que es té en tot moment, la facilitat que hi ha per passar la línia
fronterera i desplaçar-se arreu, fan que no es pugui percebre d’entrada que s’està
en una zona amb un conflicte latent. Només quan es circula al costat de la
frontera, ( la linía verda ) que divideix les dues comunitats pots ser advertit
per l’exèrcit, la policia, o agents de NNUU, sempre amb molt bones maneres, que
no et pots aturar ni fer fotografies dels llocs amb soldats, ni traspassar la
zona de seguretat. Al centre històric de Nicòsia s’aprecia una certa relaxació.
Els llocs de control de l’ONU estan abandonats fa temps, i els soldats que
controlen la zona fronterera dins la ciutat ja formen part de la postal
turística. El centre històric de la capital està envoltat per una muralla
veneciana de segle XVI.
Dins del seu perímetre de la ciutat murallada s’hi troben els principals monuments històrics
i centres d’interès, i hi desemboca el carrer Ledra, una zona de vianants, on hi
ha el punt de control més concorregut pel que es pot passar a peu la frontera
de manera fàcil, només amb un visat que fan al moment en el chek-point presentant
el passaport.
Els
restaurants i les luxoses botigues de grans marques que hi ha a la banda grega
contrasten enormement amb la zona turca, de botigues molt menys ostentoses, i
bazars que recorden la capital turca. De manera que en pocs metres es pot
apreciar clarament la diferència entre orient i occident. Tot plegat fa de
Xipre un lloc molt atractiu per gaudir d’un viatge singular i emocionant que no
defraudarà ni el viatger amb esperit d’aventura ni els que busquin romanticisme
en terres d’Afrodita.
____________________________
ISTANBUL 2002/2007
Istanbul a
estat la capital de tres imperis i batejada amb noms gloriosos per tots ells.
Bizanci pels grecs, Nova Roma i Constantinoble pels romans, i després l’imperi
Otomà la va batejar com Istanbul, que és com la coneixem avui, encara que els
grecs la segueixen anomenant Constantinoble.
Situada en una cruïlla entre Europa
i Àsia, entre dos mars, el Mar Negre i el Mar de Màrmara, i dos móns, el
tradicional i el modern. Aquest punt de confluència de dos continents, ha fet
que la ciutat gaudis sempre d’una situació geogràfica privilegiada.
Istanbul és la sortida més
important dels països del Est a la Mediterrània i per això ha estat també un
dels centres comercials més grans i importants del món.
Dos monumentals ponts uneixen les dues ribes
del Bòsfor, el de Bogaziçi, inaugurat l’any 1973 i Fatih
Sultan Mehmet inaugurat al 1988. Son dos ponts penjants que permeten el pas de vehicles
i mercaderies d’un a l’altre continent, mentre a sota sobre les aigües del
Bòsfor, un trànsit sense fi de vaixells, mercants, turístics, de pesca o de
guerra, van i venen direcció al Mar Negre, a la Mediterrània o al Mar de
Màrmara, un trànsit incessant a totes hores, tant de dia com de nit.
A totes les ciutats que he visitat,
sempre hi he trobat alguna cosa que les fa diferents les unes de les
altres, però per mi Istanbul, té una màgia i un poder especial d'atracció, que
no he sabut trobar a altres indrets.
No sé si es l’ezan, el
crit a l’oració que ressona cinc cops al dia per tot la ciutat. Perquè si vius
o visites Istanbul, encara que no siguis musulmà ni practiquis cap
religió, és impossible sostraure’s a l’atmosfera que creen els muetzíns cridant
al fidels a resar des de dalt dels minarets.
Una
altre cosa és la música, la música és una constant a la ciutat, sempre hi ha
alguna música de fons posant banda sonora al teu viatge. Música tradicional, moderna, d’arreu del món i de tots els estils possibles.
Després hi ha les olors, olors a espècies a
curry, a canyella, aromes que no pots identificar, que son noves per tu, olors
que te impregnen i embriaguen , Olor a "simits" calents i a sèsam
torrat, a baklavà. La flaire del peix
que es va coent a les paradetes del mercat sota el Pont de Galata, a les ribes
del “Corn d’Or”. Tampoc no hi falta la subtil aroma del çay, a les
terrasses dels bars, pels carrers. Perquè a tothora trobaràs a Istanbul, gent que
va amunt i avall amb els típics gots en forma de tulipa a la mà prenent Çay. Per
cert que les tulipes, les flors, no son originàries d’Holanda com tothom pensa,
sinó d’Istanbul, a Holanda no van arribar-hi fins el segle XVI. Olors a mercat, a hammam, a suor a vida, sense oblidar
la penetrant aroma del cafè turc, avui patrimoni immaterial de la humanitat.
Difícil d’oblidar també és el perfil
de la ciutat, el seu skiline de turonets de formes sensuals coronats per desenes de minarets apuntant al cel i les brillants
cúpules de les mesquites que s’aixequen arreu, tots conformen una imatge que et deixa bocabadat al
capvespre quan la posta de sol pinta un cel rogenc i va retallant les seves formes en l'horitzó.
Istanbul és també un
monument en ella mateixa, seria impossible fer una referència a tots, però si un
dia us arribeu fins aquesta ciutat màgica, no deixeu de visitar els més
populars, Santa Sofia, Sultanahmed, Topkapi, la cisterna basílica, o el Gran
Bassar, sense deixar d'anar a algun dels hammams que trobareu per la ciutat, o fer un vol pel Bòsfor amb qualsevol dels vaixell que
contínuament surten des de Eminönü, fins a Anadolu Kavagi, just a la
desembocadura amb Mar Negre.
__________________________________
EL SALT D'EN ROTLLAN
El Salt d'en Rotllan a la Serra de Guara a Osca.
El riu Flumen ha excavat al llarg del temps un congost en aquesta zona i ha deixat unes grans formacions rocoses que aquí anomenen mallos.
|
Al fons el mallo Aman. Des d’aqui hauria d’haver saltat
Rotllan amb el seu cavall per escapar dels seus perseguidors.
|
El mallo de sant Miquel de 1.123 m. a un costat del riu i el mallo d’Aman 1.124 m. a l’altre costat.
Diu la tradició popular que Rotllant, un cavaller franc que era nebot de Carlemany fugint amb el seu cavall d’un escamot de sarraïns que el perseguien des de Saragossa, en arribar a dalt del mall de sant Miquel i en veure’s atrapat, va esperonar el seu cavall i tots dos van travessar el congost d’un salt. El cavaller va aconseguir escapar però el seu poderós cavall va morir per l’esforç.
|
Els voltors son els amos
del cel aquí.
|
Hi ha a la cultura popular infinitat de llegendes sobre aquest personatge arreu d’Europa, també a Catalunya per descomptat, concretament a Esterri D’Àneu, a Maçanet de Cabrenys i a Cap Norfeu.
L’existència d’aquest personatge és verídica, també és veritat que va estar a les ordres de Carlemany però hi ha dubtes que fos el seu nebot.
Rotllan es va crear una llegenda gràcies a les seves heroïcitats en centenars de batalles.
Va morir a Orreaga, sembla ser en una emboscada dels guerrers vascons i no pels sarraïns
com diuen alguns cronistes. Segurament en venjança per la destrucció de Irunya pel seu tiet Carlemany.
|
El curs del riu Flumen direcció
Osca.
|
A aquest espai s’hi arriba des d’Osca direcció Santa Eulàlia de la Penya.
la ruta a peu al votant del Salt Rotllan, així com l’accés a dalt dels mallos és fàcil i molt espectacular.
En aquest espai hi habita una gran colònia de voltors comuns i altres rapinyaires que estant molt actius i son molt fàcil de veure durant els mesos de gener i febrer.
________________________________
PALAUS SOTA TERRA
Iósif Vissariónovich
Dzhugashvili (Stalin: fet d’hacer) encara
avui és una figura
controvertida a Rússia. Per alguns és vist com un líder, com
la persona que va modernitzar i impulsar la Unió Soviètica fins arribar a
convertir-la en segona economia mundial en molt poc temps just acabada la
Segona guerra Mundial, la Gran Guerra pàtria com l’anomenen. Però per molts
altres compatriotes, és vist com un tirà, com el líder supremacista aferrat al
poder per sobre de tot, malgrat que en tres ocasions va demanar ser rellevat del
càrrec, cosa que el partit no se li va acceptar mai. Stalin va ser proposat dos
cops candidat al premi Nobel de la pau, 1945 1948, però que no va aconseguir.
Sota la direcció d’Stalin es
va crear l’Acadèmia d’Arquitectura Soviètica que va impulsar l’estil arquitectura stalinista o classicista
soviètica, que ha deixat infinitat de
grans i espectaculars edificis. Stalin també va crear el programa nuclear i el
programa espacial soviètic, que va ser pioner en l’exploració del cosmos.
Una de les obres més
espectaculars son les estacions del metro de Moscou i Sant Petersbourg.
Aquestes estacions son una autèntica xarxa de palaus sota terra que deixen bocabadat
quan hi entra per primera vegada.
Marbres d’arreu del país es van fer servir per
la seva construcció i els millors arquitectes de l’època van projectar el que
avui es considerat el metro més bonic del món amb algunes estacions premiades
internacionalment.
La idea d’Stalin, era que
les estacions del metro moscovita reflectissin el poder del
socialisme i fossin
també autèntics museus populars.
La majoria des les
estacions estan a una gran profunditat pensades perquè servissin també de
refugi antiaeri a la població en cas de conflicte armat. De fet algunes
estacions ja van ser utilitzades en el setge de Moscou en la segona guerra
mundial. Algunes estan a tanta profunditat que també podrien servir de refugi atòmic.
Els conjunts artístics i
estàtues de les estacions més antigues i emblemàtiques tenen motius
arquitectònics i ornamentals que fan referència a la revolució d’Octubre i els
seus herois, a la gran guerra pàtria, a personatges rellevants de la cultura
russa artistes poetes etc.
Totes les estàtues icones i discursos de
Iósif Stalin van ser retirades totalment
de la iconografia de totes les estacions després de la seva mort a finals dels
anys cinquanta.
El servei és
espectacularment eficient, ràpid i econòmic. Comprant una targeta Troika, que
permet combinar metro, tramvia i bus el cost del cada viatge és de 31 rublis,
uns 45 cèntims d‘euro.
______________________________________
OSTÀNKINO
Moskow vist des de 337
metres d’alçada.
La Torra d’Ostànkino de la
capital russa de 540 metres d’alçada, va ser durant 8 anys la torre de
comunicacions més alta del món, avui només superada per la Tokio sky tree, la de Canton TV, i la CN tower.
La torre va ser un
projecte del enginyer soviètic Nikolài Nikitin. El 1960 va començar la seva
construcció i el 5 de novembre 1967, vigília del 50 aniversari de la Revolució
d’Octubre, és va inaugurar. Hi emetien 4 cadenes de
televisió i tres de radiofonia.
A 337 metres d'alçada hi ha un
mirador i un restaurant giratori de nom El Setè cel, on es pot sopar per uns 24
euros, gaudint d’una impressionant panoràmica de 360 graus sobre la ciutat de Moskow.
____________________________________
TEMPS D'ESPIGOL
En aquesta època de l’any, els camps de la Provença francesa, es tenyeixen
de color violat gràcies a les flors de l’espígol que esclaten per tot.
Aquest és un temps en que la regió de la Provença es converteix en un
autèntic espectacle, Una representació que et sedueix per la llum, el color i
el perfum penetrant de l’essència de lavanda que s’escampa arreu. No en va,
artistes com Vincent Van Gogh, Cezànne o Picasso és van deixar atrapar per aquest
indret únic i màgic.
Aquesta regió de França, que va des de les ribes del Roine fins la frontera
italiana, fa més de 2600 anys, era una colònia grega, més tard Roma la conqueriria
i li donaria nom de: “La província”. Al 1112 passava a formar part de la casa
dels comptes de Barcelona, gràcies al casament entre Dolça de Provença I Ramon
Berenguer III. I l’any 1483 va passar a formar part del regne de França fins ara.
Aquesta és sens dubte una de les regions amb els paisatges més idíl·lics i
bucòlics que es poden trobar. I no solament és l’autèntic paradís de l’espígol,
sinó que ho és també de multitud d’altres plantes medicinals, aromàtiques i
culinàries, que gràcies al clima mediterrani de la zona creixen arreu, crec que
hi son totes: romaní, farigola, menta, fonoll, sàlvia, donzell, espígol, alfàbrega,
orenga, marduix, cerful, herba de Sant Joan i un llarg etcètera.
La Provença té també un importantíssim patrimoni geològic, cultural i
arquitectònic a més del paisatgístic.
|
Lacoste, el castell que fou la morade de Donatien Alphonse François molt més conegut com a Marqués de Sade |
Des de coves, com Thuzon, assentaments
neolítics com el de Avallonnet i innumerables Abadies, monestirs, castells medievals
i pobles mil·lenaris.
|
Cova de Thouzon |
Una regió per gaudir-la en aquesta època de l’any, perfecte per veure els
camps d’espígol en flor, que duraran ben bé fins a mitjans mes d’agost, que es
quan es recullen les darreres flors a les
parts més altes de la muntanya per damunt dels mil metres d’alçada.
©Lluís Serrat/2019
___________________________________
RESINERS
No us hauríeu imaginat mai la importància que
te la resina de pi, una humil substància segregada per aquestes coníferes, per la indústria i el consum humà.
Des de la cera depilatòria fins als xiclets,
passant per la pintura de les ungles, la dels dels cotxes, o la tinta per imprimir, es
fa necessària la resina de pi. I la llista es faria interminable: electrònica,
construcció, medicina, automoció, quimica, alimentació, tot necessita de la resina de pi per la seva elaboració.
8000 anys abans de la nostre era, quan comencen
els assentaments humans, i també comença la agricultura, el conreu de l’arròs a
Xina, de Patates i fesols a l’Amèrica del sud, quan també és comença a treballar
la ceràmica, ja es te constància de la utilització de la resina, per exemple, per fixar les puntes d’obsidiana de les armes primitives,
o per il·luminar-se a les coves.
Podríem afirmar que sense resina o sense la
pega grega que s’utilitzava en la indústria naval i en la guerra, el progrés de
la humanitat si més no hauria estat més lent.
A la península la industrialització i les
primeres fàbriques daten de principis del segle XIX. instal·lades a Burgos i
Almansa.
Després d’una època en que l’explotació
resinera quasi s’abandona, en els darrers anys i amb la crisi, l’activitat resinera s’ha
tornat a reprendre amb força des de 2010.
L’ofici de resiner és un treball dur, els
resiners treballen normalment sols, i poden tenir cura de 5000 o 8000 pins en
una explotació o mata com l’anomenen. Els estris principals son una aixa per
pelar l’escorça, una escoda per fer els talls per on brollarà la resina, una
ampolla de poliestirè plena amb una barreja d’àcid i calç per posar als talls, això fa que la
ferida no es tapi i no pari el flux de resina, unes grapes per canalitzar la
resina i un recipient per recollir-la.
La resinació és comença quan l’arbre te més de 30 cm. de diàmetre, uns
cinquanta anys de vida i si el treball està fet per experts, l’arbre no pateix gens en el
procés d’explotació que dura uns 20 o 25 anys per arbre.
©Lluís Serrat 2018
______________________________________________________________________
______________________________________________________________________
AMB CANOA PER LA TORDERA
Era el trenta de Març de 1980, Diumenge de Rams. Dos dies abans l’aigua del
riu Tordera, havia arribat a les portes de l’església de Fogars, el nivell del riu havia pujat més de tres metres.
Feia dies que a la televisió anunciaven pluges
i també feia dies que en Joan i jo teníem preparada una canoa feta de manera
totalment artesanal per baixar navegant, el riu Tordera, des de Hostalric
fins a blanes, uns 11 quilòmetres en total.
Poques vegades el riu ha tornat a
anar tant ple com aquell dia, la sequera continuada, la indústria i el consum
humà, han acabat assecant La Tordera, un riu que avui dia, es pot veure ple
d’aigua en comptadíssimes ocasions, només a l'hivern, mentre que a l'estiu baixa practicament sec.
©Lluís Serrat/2018_all rights reserved
______________________________________________________________________
______________________________________________________________________
ELS WARAO DE WINA MORENA
Al 1492 quan els conquistadores espanyols van arribar a Amèrica els warao ja vivien a la ribes del delta del
Orinoco. Diuen que fa mes de 8.000 anys que aquest grup indígena ocupa aquest
lloc.
En la seva llengua Warao vol
dir “el que rema” o “l’home de l’aigüa” i és veritat que la major part de la
vida se la passen damunt de les seves piragües: les Curianes. Son embarcacions fetes de troncs sencers que buiden i
donen forma a mà.
Wina Morena, és un petit poblat de cabanyes construït
damunt de palafits que s’enfonsen a les aigües fangoses del riu i on hi viuen
unes cent persones.
Els Warao
viuen bàsicament dels recursos del delta bàsicament la pesca, i la recol·lecció
de fruites i plantes comestibles i la elaboració de fècula de palma. També de
la recol·lecció de mel i en menor mesura de la caça, sobre tot de petits
rosegadors que viuen al delta.
També fan artesania petites talles de fusta,
cistells pels pocs turistes que arriben fins aquí. Els Warao son hospitalaris i
excel·lents guies per moure’s pel entramat laberint dels “caños” que conformen
el delta del Orinoco.
©Lluís Serrat/2015_all rights reserved
______________________________________________________________________
______________________________________________________________________
______________________________________________________________________
TELEGRAFIA ÒPTICA
|
Queden moltes restes d’aquestes construccions encara dempeus a Catalunya. Aquesta concretament es la de Puigsardina a Riudarenes. |
Catalunya va tenir una extensa xarxa de torres de telegrafia òptica que va ser construïda per l’exercit liberal durant la segona guerra carlina dita també dels “matiners”.
En una època en que no existia encara la telegrafia elèctrica, aquestes instal·lacions feien més ràpides les comunicacions i permetien així combatre més efectivament als revoltats que es movien molt ràpidament pel territori. Anaven en scamots poc nombrosos barreja de carlins, pagesos, obrers, i republicans, i atacaven a les tropes isabelines sempre per sorpresa i de matinada.
I havia una xarxa civil i una altre de militar d'aquestes torres que estaven construïdes damunt de turons o llocs elevats, tenien comunicació visual entre elles, estaven separades per una distància que variava entre els vuit i els deu quilòmetres i en alguns punts coincidien la línia civil i la militar.
©_Lluís Serrat/2015
______________________________________________________________________
______________________________________________________________________
FORMENTERA
wheat island, the last paradise.
Els
historiadors no s’acaben de posar d’acord d’on ve el nom de Formentera,
però alguns estudiosos entre ells Josep Pla defensen la teoria que ve del
llatí: Frumentaria, (illa del blat).
Arribo a
Formentera pel port de la
Savina, el mateix lloc per on va arribar Bob Dylan ara fa quasi mig segle.
És un gran
honor per mi trepitjar el mateix lloc on va viure el meu gran ídol de joventut.
Aquí
l’olor del mar i de la sal t’impregnen només de baixar del ferry que et du des
d’Eivissa.
Em deixo
acaronar pel vent que bufa suau tot esperant una resposta, la resposta que el
mateix Dylan assegura estar en el vent. Qui no ha cercat respostes en el vent
alguna vegada a la vida?.
Diuen que
Dylan va viure una temporada en un molí, hi ha molts molins a l’illa, molins
que atrapen el vent i qui sap si no atrapen també alguna que altre resposta.
En
aquest petit paradís també si pot buscar calma, pau interior, aquest assossec
que a vegades se’ns fa necessari i que és impossible de trobar sense fugir del
nostre entorn quotidià.
És evident
que l’illa no és ara com la que es va trobar Dylan, a mitjans dels anys
seixanta quan el bitllet del vaixell per arribar-hi costava només 14 pessetes.
La gran
quantitat de locals d’oci la majoria tancats i en reformes perquè encara no ha
començat la temporada turística, fan presagiar que d’un moment a l’altre l’illa
esclatarà en una gran festa, una disbauxa que trencarà aquesta calma que és
respira ara durant la Setmana Santa. La música ofegarà el silenci, les platges quasi verges s'ompliran de gent, la gresca
s’allargarà fins el final de l’estiu i no s’aturarà fins que no sigui fora de
l’illa el darrer turista, tanquin de nou les sales de festa, els grans hotels i
les guinguetes. I les cales
d’aigües turqueses i sorra blanca com l’escuma, tornin a quedar solitàries i el
mar, el vent, el paisatge i les acolorides sargantanes Pitiuses, siguin altre
cop els amos i senyors del lloc i aquest torni a ser un veritable paradís fins
la propera temporada.
A mi em semblen la primavera i la tardor les millors
èpoques per descobrir el veritable paradís de Formentera.
Formentera
és una illa petita, fàcil de recorre amb bicicleta. L’illa és pràcticament
plana i no et cal estar molt en forma per anar d’una punta a l’altre sense massa problemes en poc temps. Només El Pilar de la Mola te una alçària considerable
encara que no arriba als dos-cents metres des del nivell del mar i si no els
vols pujar pedalant, sempre et queda la alternativa de pujar-hi fent drecera a
peu i empenyent la bicicleta per l’antiga calçada romana des de Es Caló.
Després de
prendre una mica el sol i un petit bany a Cala Saona faig ruta cap el Far de
Barbaria. Travessant petits boscos puc sentir l’olor del pi, del romaní, de la
farigola, i de la savina que creix arreu de l’illa amb els seus troncs
recargolats desafiant els canvis de temperatura, el sòl salí, la sequera
i el vent, les savines son molt
resistents i son també un símbol de Formentera.
Aquí a
Barbaria a més del majestuós far envoltat de grans penya-segats, s’hi troba la
cova on el director Julio Medem va rodar algunes escenes de la pel·lícula Lucia i el Sexo, un lloc que val la pena
visitar, un balcó natural sobre el mar extremadament blau.
Un altre
Juli, Juli Verne també va trobar inspiració per algunes de les seves obres a
Formentera, concretament a la Mola, el seu far i els penya-segats que
l’envolten, van inspirarà a l’escriptor francés: Viatge a través del món solar
i El far de la fi del món.
A Es Caló
em perdo entre els escars caminant entre els seus plans
inclinats, cerco una bona perspectiva, intento trobar un punt de vista atractiu
que em permeti plasmar en una bona fotografia la bellesa plàstica però a l’hora
difícil dels varadors, de les seves barques descansant, esperant l’hora de
fer-se a la mar......
La
mar de blaus intensos i canviants, que envolta l’illa, està sempre sota la
vigilància de les cinc esveltes torres de defensa del segle XVIII. Aleshores
des de dalt d’aquestes imponents construccions els vigies alertaven a la
població dels perills que venien del mar, sobre tot de les incursions dels
pirates, de dia feien fum i de nit fogueres brillants. Ara son un atractiu més
per visitar i somiar amb el paradís.
A l'altre banda del mar, cap el nord, Es Vedrà vigila amatent des de l'illa d'Eivissa com si d'un moment a l'altre hagués d'aixecar-se sobre les onades disposat a defensar les Pitiuses de qualsevol amenaça.
A l'altre banda del mar, cap el nord, Es Vedrà vigila amatent des de l'illa d'Eivissa com si d'un moment a l'altre hagués d'aixecar-se sobre les onades, disposat a defensar les Pitiuses de qualsevol amenaça.
©Lluís Serrat/2015_all rights reserved
______________________________________________________________________
CARRARA: THE WHITE GOLD.
______________________________________________________________________
______________________________________________________________________
|
40 anys abans del naixement de Crist els romans van aixecar Colonnata per allotjar els esclaus que treballaven a les mines de Marbre. |
______________________________________________________________________
______________________________________________________________________
|
Llard de Colonnata. Cansalada salada i marinada amb herbes i espècies dins de tines de marbre de Carrara.
Una menja tradicional heretada dels antics romans, que ha arribat fins els nostres dies.
|
©Lluís Serrat/2014_all rights reserved
______________________________________________________________________
IRLANDA DEL NORT/ NORTHERN IRELAND.
______________________________________________________________________
______________________________________________________________________
DERRY
|
L'activista local pels drets civils, John "Caker" Casey, va fer aquesta pintada "Vostè està entrant ara a Derry Lliure". Quan el ministre de l'Interior britànic, Jim Callaghan , va visitar Derry a l'agost de 1969
______________________________________________________________________
______________________________________________________________________
Diversos murals recorden els temps de lluita a Irlanda del Nort.
______________________________________________________________________
______________________________________________________________________
|
Mural de benvinguda a shankill road "carrer de l'esglèsia vella" al barri unionista de l'Ulster
______________________________________________________________________
______________________________________________________________________
©Lluís Serrat/20_all rights reserved
______________________________________________________________________
SAHARAUIS: FORGOTTEN CONFLICT
________________________________________________________________________
________________________________________________________________________
conflicte que manté el poble sahrauí amb el Marroc per la seva independència, és un tema aparcat des de fa més de quatre dècades. Un conflicte oblidat en un escenari geopolític i estratègic, que fan molt difícil de poder trobar-hi una solució, una sortida digne pel poble sahrauí, que hauria de passar per la fi de l'ocupació del Sàhara occidental per part del Marroc, i el reconeixement del dret a l'autodeterminació.
http://streaming.ajgirona.org/pandora/cgi-bin/Pandora.exe?xslt=show_pdf;publication=Pres%C3%A8ncia;sort_publication=presencia;day=02;month=09;year=2012;page=030;id=0003007885;filename=20120902;collection=pages;url_high=pages/Presencia/2012/201209/20120902/20120902030.pdf;lang=ca;pdf_parameters=view=FitH;encoding=utf-8
________________________________________________________________________
________________________________________________________________________
http://streaming.ajgirona.org/pandora/cgi-bin/Pandora.exe?xslt=show_pdf;publication=Pres%C3%A8ncia;sort_publication=presencia;day=02;month=09;year=2012;page=031;id=0003007886;filename=20120902;collection=pages;url_high=pages/Presencia/2012/201209/20120902/20120902031.pdf;lang=ca;pdf_parameters=view=FitH;encoding=utf-8
________________________________________________________________________
________________________________________________________________________
Les seqüeles de la guerra.
Entre el campament 27 de febrer, i Rabuni , em mig del no res, hi ha l’hospital de mutilats de guerra, Màrtir Cherif. En aquest hospital residència, hi ha internats una cinquantena de combatents del Front Polisario ferits en accions de Combat, o per l’explosió de mines antipersona. Estan atesos les vint-i-quatre hores del dia per personal sanitari que ajuda als interns que tenen poca mobilitat en les seves necessitats, i a fer teràpies de rehabilitació per mantenir una bona qualitat de vida.
________________________________________________________________________
________________________________________________________________________
http://streaming.ajgirona.org/pandora/cgi-bin/Pandora.exe?xslt=show_pdf;publication=Pres%C3%A8ncia;sort_publication=presencia;day=02;month=09;year=2012;page=032;id=0003007887;filename=20120902;collection=pages;url_high=pages/Presencia/2012/201209/20120902/20120902032.pdf;lang=ca;pdf_parameters=view=FitH;encoding=utf-8
________________________________________________________________________
________________________________________________________________________
http://streaming.ajgirona.org/pandora/cgi-bin/Pandora.exe?xslt=show_pdf;publication=Pres%C3%A8ncia;sort_publication=presencia;day=02;month=09;year=2012;page=033;id=0003007888;filename=20120902;collection=pages;url_high=pages/Presencia/2012/201209/20120902/20120902033.pdf;lang=ca;pdf_parameters=view=FitH;encoding=utf-8
©Lluís Serrat/2014_all rights
reserved
_____________________________________________________________________________________________
GERMANS ROCA UNS CUINERS DE SOMNI
Els germans Roca Fontané, en Joan en Pitu i en Jordi, dirigeixen el que va ser el millor restaurant del món durant l’any 2013, El Celler de Can Roca.
I encara que aquest any 2014 ha perdut el primer lloc en favor del Noma de Copenhague, no cal oblidar que el Celler, va aconseguir la primera estrella Michelin l’any 1995, que en l’actualitat ja en té tres i segueix essent un referent en la cuina mundial. A més Jordi Roca, ha estat proclamat el millor pastisser del món enguany.
________________________________________________________________________
________________________________________________________________________
|
El Germans Roca destapant l'essència de la cuina de les emocions. |
________________________________________________________________________________________________________________________________________________
|
Joan Roca, Noves tecnologies al servei dels sabors
________________________________________________________________________
________________________________________________________________________
|
|
Les verdures també són divertides, Consells dedicat als mes menuts. |
|
En Jordi Roca, l'alquimista dels sabors.
________________________________________________________________________
________________________________________________________________________ |
|
Sobre vins en Josep Roca ho sap tot.
________________________________________________________________________
________________________________________________________________________ |
©Lluís
Serrat/2014_all rights reserved
_____________________________________________________________________________________________
LORCA , TRES ANYS DESPRÉS DELS TERRATRÈMOLS
Han passat més de tres anys des d’aquell
fatídic 11 de maig de 2011, en què la ciutat murciana de Lorca va patir un dels
terratrèmols de major magnitud que s'han produït a la Península Ibèrica.
Passaven cinc minuts de les cinc de la tarda
quan hi va haver la primera sacsejada. Molta gent va sortir al carrer alertada
pel tremolor, que va arribar a una magnitud de 4,5 en l’escala de Richter.
Però quasi ningú esperava el terratrèmol de 5,1
que es va produir una hora i quaranta-dos minuts més tard i que va deixar Lorca
pràcticament en ruïnes.
________________________________________________________________________________
________________________________________________________________________________
|
Tres anys després les seqüeles del desastre encara son ben visibles a les parets de la ciutat. |
|
La zona zero
________________________________________________________________________
________________________________________________________________________
|
El sisme va acabar amb la vida de nou persones
i va causar més de 300 ferits de diversa consideració. Un total de 24.000
habitatges van patir danys. D’aquests, se’n van haver d’enderrocar 1.152 que
estaven habitats i que tenien danys estructurals molt greus.
|
El barri de “San Pedro” esta just sota el Castell de Lorca. En Mateo, que viu al barri i es dedica a la recollida de ferralla, estava a casa aquell dia a la tarda. Va sortir al carrer en sentir el tremolor i va veure com una enorme roca baixava muntanya avall i s’estavellava contra una casa veïna. Va presenciar com es desprenien grans fragments de les muralles i també de les torres de la fortalesa, amenaçant les cases del barri. Ell i la seva família van agafar la Fiat Ducato i van fugir cap a “Águilas”. El vehicle era de nou places però hi van encabir quinze persones.
________________________________________________________________________
________________________________________________________________________
|
|
En Francisco, que viu al mateix barri son veïns
amb en Mateo i està a l'atur. Explica que encara no ha rebut cap ajuda per
reparar la seva casa i que no pot fer front a les obres fins que no cobri la
indemnització. Mentrestant, viu amb les esquerdes a l’edifici, una casa de
construcció força humil, que està just on es va desprendre la muntanya.
|
________________________________________________________________________
________________________________________________________________________
.
Tres anys després només el 50% per cent dels habitatges ensorrats s’han reconstruït. I només s’han lliurat 130 cases acabades. En alguns barris encara hi ha edificis que s’han d’enderrocar, però ningú sap amb certesa quan es farà
________________________________________________________________________
________________________________________________________________________
|
Molts dels temples malmesos ja han estat rehabilitats |
|
Les tasques de reconstrucció duraran encara anys. |
|
Molts edificis esperen ser reconstruïts
________________________________________________________________________
________________________________________________________________________
|
|
El matrimoni Brown torna avui dia 3 de juny de 2014 a
casa seva. Una casa de més de cent anys situada al centre històric de Lorca.
Però han hagut de passar un autèntic calvari per salvar la casa que en un
principi havia d’anar a terra i que finalment han pogut rehabilitar i
conservar. |
|
La May viu al barri
d’Alfons X el Savi, en un edifici que encara no s’ha rehabilitat i no sap quan
es podrà ho fer perquè alguns dels veïns han marxat a viure en un altre lloc i
no han invertit els diners de la indemnització en refer-lo
________________________________________________________________________________
________________________________________________________________________________
|
|
No hi ha un lloc de la ciutat que no estigui afectat |
©Lluís
Serrat/2014_all rights reserved
_____________________________________________________________________________________________
FOC A L'ALT EMPORDÀ
________________________________________________________________________________
________________________________________________________________________________
Avui fa exactament dos anys que el foc va arrasar pràcticament la comarca de l’Alt Empordà, causant tres víctimes mortals i un centenar de ferits.