Més que perruquer.
Lluís Llongueras ha estat tot un referent de la
perruqueria arreu. Va crear un estil propi i una marca de prestigi reconeguda a
tot el món. Als anys 80, era conegut com el
perruquer dels famosos.
Per les seves mans ha passar infinitat de gent
famosa, des de Salvador Dalí a Lola
Flores, passant per Norma Duval, Alaska, Isabel
Preysler o Carmen Martínez-Bordiu i també de fora d’Espanya, com Bianca Jagger,
Rachel Welch o Jacqueline Bisset.
Descansi en pau.
____________________________
Ens ha deixat Miquel Ruiz, fotoperiodista,
company de treball, activista compromès, lluitador incansable, amic entranyable,
conversador eloqüent, imaginatiu, creatiu, rebel indomable, solidari fins l’infinit...
La pau està més trista avui perquè ha perdut el
seu fotògraf abanderat: Miquel Ruiz, fundador de la ONG Fotògrafs per la Pau.
Quan el vaig conèixer, un estiu, allà ben
entrats els anys 80, me’l van presentar com en “Bragues”. Més tard vaig descobrir el perquè; abans de
començar a treballar com a fotoperiodista, en Miquel portava una parada de llenceria fina
pels mercats de la província.
Treballant al mateix mitjà, El Punt Diari, un dia vam coincidir en una feina tots dos. Recordo com si fos ara; Era a la discoteca Bananas, a Roses. Jo, amb les meves càmeres penjades al coll per documentar un esdeveniment i en Miquel amb un flotador de cocodril dins la piscina que hi havia muntada al mig de la pista, gaudint de la nit i la “Festa de l’aigua”.
En Miquel era així, li agradava la festa, el
bon menjar i el bon vi. Molts cops havíem anat a esmorzar de forquilla a Can
Ribas, no massa sovint, perquè jo soc més de dinar a les tres de la tarda que a
les 9 del matí.
En miquel però, també era una persona molt responsable, tant en el treball, com a les empreses en que s’embarcava. Era tenaç, mesell i no parava fins aconseguir la foto que buscava, aquella que ja tenia al cap feia estona, o la subvenció econòmica pel seu nou projecte solidari, no demanava per ell, per els altres, sempre per els altres, pels desvalguts, els necessitats, els que patien.
En Miquel estimava la seva feina, estimava la gent, estimava Bòsnia com ningú, tenia un lligam especial amb el país dels Balcans. En Miquel estimava la gent i per sobre de tot estimava la vida, aquesta vida que avui la deixat, aquesta vida que li ha girat l’esquena quan encara no li tocava.
Miquel Ruiz a passat per diversos mitjans al
llarg de la seva llarga carrera; El Punt-Avui, el Mundo, el desaparegut Observador,
El País, Avui, Cambio 16, l'Agència EFE, Interviu. També va dur a terme
nombrosos projectes solidaris amb la seva ONG “Fotògrafs per la Pau”,
especialment a Bòsnia i Herzegovina, però també a Sri Lanka i a Libèria.
Descansa en pau amic. Bona llum i bona sort.
________________________________
A partir de llavors vaig buscar Joan Manuel Serrat a la ràdio, volia escoltar de nou aquells temes. Ja de més gran, em vaig comprar molts dels seus discs que de tant en tant encara tinc necessitat d'escoltar.
Serrat ha sabut alternar en les seves composicions, el castellà i el català amb total normalitat. i Convertir en himnes, cançons com; Ara que tinc vint anys, Paraules d’amor. Mediterráneo o Para la libertat. Serrat ha sabut guanyar-se el respecte de gent que està a les antípodes del seu pensament polític.
Amb el darrer concert Serrat diu que es retira dels escenaris, però segurament que no es retirarà pas de la música i d’alguna manera o un altre, en sentirem parlar, ja ho veureu.
_________________________
 |
Un dia em va arribar un disc d’una cantant, que en principi pensava que era veneçolana però que després vaig descobrir que era espanyola, Soledad Bravo. La primera cançò es titulava “Volverè a Pisar las calles nuevamente”. Em va impressionar aquest tema que signava un tal Pablo Milanés. El vaig buscar i de seguida, tant la seva música com la de Silvio Rodríguez, van passar a formar part de la banda sonora de la meva vida. Les cançons de Pablo Milanés, son d'aquestes cançons, que de tant en tant t’has de posar i escoltar amb calma, perquè les necessites, perquè venen de gust, com ve de gust el cafè del matí, veure el sol del capvespre o prendre un bon vi amb bona companyia. Pablo ja no hi serà més, perquè nosaltres no vivim per sempre, però ens quedarà l’harmonia de la seva música, la seva poesia i el missatge d’amor fraternitat i nobles ideals als que ha cantat tota la vida. Pablo no era etern i nosaltres tampoc, però la seva música perdurarà per sempre. Descansa en pau, gràcies per haver-hi sigut quan jo també he estat aquí.
La primera vegada que vaig veure Pau Riba en
directe, va ser l’estiu del 1975. Em faltaven 2 mesos per marxar cap a
Cartagena per complir amb el deure de servir a la pàtria, llavors era absolutament
obligatori fer la "mili", corries el risc de ser acusat de deserció i consell de guerra posterior, si
no et presentaves.
M’havia
tocar “marina” i això volia dir mig any més de servei militar que la resta de “quintos”,
o sigui que amb aquelles perspectives vaig decidir abans de deixar la vida civil
per una temporada, passar pel “Canet
Rock” i fer un acomiadament de luxe.
Aquella va ser la primera experiència realment
hippye que varem viure, veníem d’un poblet petit on les festes eren sempre amb
orquestra i envelat. El “Canet Rock” prometia
ser el més semblant al concert de Woostock que pocs uns anys abans havíem vist a
les pantalles de cinema.
D’aquell
dia recordo unes quantes coses: la intensa olor de “maria”, caminar mirant de
no trepitjar ningú, perquè el terra estava encatifat de gent i sacs de dormir,
les paredetes de menjars alternatius i la seva aroma d’espècies i l’actuació surrealista, fregant el desastre
de Pau Riba, (al menys es la sensació que vaig tenir llavors), encara que la
música era el de menys, el millor va ser sens dubte, l’experiència viscuda.
Uns anys més tard, em vaig comprar el disc
doble “Dioptria”, que de vegades encara escolto. Bon Viatge i bona música
mestre.
______________________________
Ens ha deixat en Jordi Soler, persona coneguda i
estimada per tothom, bon amic, company de feina i de taula durant molts anys.
Una
persona d’un gran humanisme, un treballador
incansable, un mestre del surrealisme, gran fotògraf, del que en vaig aprendre
molt. Un periodista amb gran sentit de l’esperit crític, cosa de la que no anem
gaire sobrats avui dia i persona d’una gran humilitat.
L’any 2019 se li va fer un homenatge de reconeixement a la seva trajectòria professional, dins la setmana dels premis “Rahola de Cominicació Local” Un premi que ell va rebre amb una modèstia infinita i amb la seva gran humanitat que el caracteritzava.
 |
| Jordi soler rebent el guardó, de mans de Quim Ayats, regidor de cultura i de Joan Ventura, president del Col·legi de Periodistes de Girona. |
Com que era ben coneguda la seva devoció per
els quatre de Liverpool, li vam fer una entrevista perquè parlés del grup i a
mi em va tocar fer-li les fotos.
El vaig trobar una persona extremadament afable
i molt apassionada pel Beatles, la seva música i tot el que els envoltava. Jo
que no soc massa fan de la música de Beatles, (ja em perdonareu), vaig tornar però
a la redacció, amb una visió una mica diferent sobre el grup i la seva música després de xerrar una estona amb en Josep Maria. Bona música i bon camí.
_____________________________
Amb en Pere Madrenys hi vaig coincidir durant forces anys al Punt. Quan vaig saber que era capellà, vaig pensar que devia ser el més semblant a algun dels “curas rojos” que s’enfrontaven al franquisme als anys seixanta, aquells que van passar de la sagristia a l’obra, a la fàbrica, o al camp i que jo no els vaig arribar a conèixer.
En Pere era tot bondat,
amable, i sempre amb un punt d’ironia, una ironia finíssima que a vegades et
descol·locava i amb respostes per quasi tot.
M’agradava acompanyar-lo a
fer els retrats de les seves entrevistes, els “Repunts” en dèiem. Sempre que
podia em quedava a escoltar-les fins el final, fins que acabava, sovint amb un: “quines
coses”.
M’encantava la seva manera
de preguntar directe, sense embuts, a vegades pensava que l’entrevistat l’engegaria
a dida, però no passava mai i sempre acabava traient-ne suc dels seus
personatges, tant si eren persones rellevants i publiques com si eren totalment
anònimes, que també en fèiem algunes, persones que després de sortir publicades al Punt amb
la firma d'en Pere, ja no ho eren tant d’anònimes.
En vaig aprendre molt del seu mestratge, m’agradava tant el que feia que quan es va jubilar i va deixar el diari li vaig proposar de fer un llibre amb entrevistes, nosaltres dos, jo els retrats i ell les preguntes.
Però no el vaig poder
convèncer mai, malgrat que fins hi tot li vaig presentar una maqueta (que encara guardo en un calaix)de com podia quedar el llibre, intentant fer-lo
caure a la temptació, massa feina em va dir, ja tenia clar que volia agafar-se
la vida una mica més tranquil·la.
Bon viatge a-Déu-siuau Pere descansa en pau.
_____________________________
Aquell dia tenia un encàrrec de fotografia per fer uns retrats d’entrevista a Domènech Fita, no venia redactor amb mi com era habitual en aquella època i em vaig presentar sol a casa del artista.
Jo estava
molt nerviós, només coneixia Fita de haver-lo vist als mitjans, a través de les
converses amb els companys i perquè alguna vegada m’havien encarregat retratar
l’obelisc esgarriat de Pedret que sempre m’ha fascinat.
Pel camí anava pensant quin tipus de fotografia li podria fer. Anava repassant mentalment idees i tenir alguna cosa clara per si m’engegava ràpid. Suposava que un artista del seu prestigi, no estaria per gaires romanços. La meva sorpresa va ser majúscula quan em vaig trobar un home d’una humanitat extraordinària i una gran senzillesa. val a dir que vaig poder fer les fotos que vaig voler, vam estar més d’una hora conversant que va ser una lliçó d'art vaig tornar al diari amb la satisfacció d'haver conegut una persona excepcional i amb una litografia signada sota el braç. Descansi en pau, un artista immortal .
MIQUEL DIUMÉ
JULIO ANGUITA
ADIÓS MAESTRO
Ens ha deixat Julió Anguita, el califa roig, (encara que no li agradava aquest apel·latiu, li va quedar d’un titular de la revista Interviu), el comunista, el camarada, l’home, l’alcalde, un referent polític, el mestre.
Després de més de mig segle escrivint teatre, avui se’n ha anat també, Josep Maria Benet i Jornet (Papitu), dramaturg i Premi d’Honor de les Lletres Catalanes.
PABLITO
Pablito passejant per Platja D'Aro amb la seva esposa Ramona on tenien un apartament
ISIDRE VICENS
Isidre Vicens, pintor paisatgista que ha estat durant anys un referent molt important per les noves generacions de d’artistes i pintors, ha tancat la seva darrera porta.
En les seves obres, han quedat congelats per sempre els paisatges tant dels Països Catalans, com de la Espanya erma de postguerra. Paisatges que havia descobert de manera peculiar a través de la finestreta del tren que el conduïa de presó en presó un cop acabada la contesa. A part dels paisatges sempre plens de color, Vicens també va pintar una sèrie de portes i finestres velles i corcades, un dels projectes més rellevants de la seva obra
El pintor que llaurava
TORRES MONTSÓ
LLUÍS RALUY
 |
| "Quan estic trist o preocupat les matemàtiques em donen consol". |
 |
| "el que més m'agrada és fer riure els nens" |
En Lluís s’emociona, els ulls li brillen d’una manera especial quan obre el seu llibre i m’ensenya en un gràfic la seva teoria. Un cilindre on els nombres primers estant representats en una seqüència en espiral que s’allarga fins l’infinit formant sis columnes. Li faig observar que apareix el sis en el gràfic.
 |
| Lluís Raluy amb el seu llibre sobre els nombres primers. |
__________________________________
