El MOLI DE SANT ROMÀ DE SAU
Aquests dies tothom parla del molí de Sant Romà de Sau. En realitat l’edifici que ha començat a emergir aquests dies, no és el molí, sinó un edifici annexa i una cúpula modernista coronada amb un floró en forma de creu. El molí i la seva resclosa son encara a força profunditat i si acaben sorgint del fons del pantà, voldrà dir que les coses han anat molt malament en termes de pluja.
__________________________________
LES MINES D'OSOR
Les primeres extraccions documentades a les mines d’Osor, son de l’any 1734. En aquella època l’explotació era bàsicament de galena, mineral d’on s’extreu el plom.
A partir de 1800 comença l’extracció de més minerals: blenda, galena i espat fluor. La mina va arriar a tenir prop de tres-cents metres de fondària i 12 galeries. La producció va arribar a una mitjana diària de 80 tones d'espat fluor (fluorita), 12 tones de blenda i de 6 a 7 de plom al dia.
Durant la segona guerra mundial, tot el material
era exportat a Alemanya. A partir dels anys 50, la producció s’enviava als Estats Units.
El complex miner va tancar l’any 1979 en acabar-se
el dipòsit de mineral del subsòl. Cent treballadors van acabar a l’atur amb
el tancament de les mines d'Osor.
Des d’aleshores les instal·lacions resten
abandonades, els pous segellats, el recinte tancat al públic. Els edificis han
anat caient, i moltes parts han estat víctimes del vandalisme. Un altre espai oblidat,
que anirà perdent-se en el temps irremeiablement.
_____________________________
PUIGSARDINA
Torres de telegrafia òptica de Puigsardina.
Aquí hi trobem dues torres juntes que
comparteixen fossar, perquè precisament hi coincidien dues línies: la militar i
la civil, que anaven separades una de l’altre normalment.
El sistema de telegrafia òptica va ser ideat
per l’enginyer francès Claude Chappe durant la revolució francesa.
El telègraf era un sistema de braços articulats
que es muntaven al terrat de les torres i canviant la seva posició, els
operadors podien enviar missatges que després havien de ser descodificats. Els
operadors podien veure la torre precedent de la xarxa i la següent, i així
transmetre els missatges. Les torres estaven separedes entre elles, 8 o 10 quilòmetres, encara que n'hi ha algunes que estan a més de 18 quilòmetres l'una de l'altre.
En aquell moment, aquests sistema superava de
molt en temps dels correus a cavall, però tenia l’inconvenient que ni de nit, ni amb mala
visibilitat el sistema servia.
A Catalunya la telegrafia òptica es va
implementar al 1848, i va ser molt útil durant la segona guerra carlina per
controlar les continues incursions que hi havia de guerrillers carlins des del
Pirineu al principat.
La xarxa a Catalunya, es va enllestir en poc més de dos anys. El fet que les línies es fessin en tant
poc temps, va ser perquè no totes les torres eren de nova planta, sinó que es
van aprofitar o bé construccions ja existents en llocs elevats o els mateixos
campanars de les esglésies de les poblacions.
La xarxa tenia una estructura radial que sortia
de Barcelona. Les principals línies eren les de Lleida, Solsona , Vic, i
Girona-La Jonquera.
La telegrafia òptica va contribuir enormement
al desenvolupament de l’estat modern durant el segle XIX.
La majoria de les torres a Catalunya han
desaparegut víctimes del pas del temps i
la degradació progressiva. La majoria de les que queden, estan en molt mal
estat i les que estan conservades son molt poques.
Aquestes construccions tenen un evident interès
arquitectònic, a part del seu valor històric, al que caldria afegir a més també, un interès turístic, ja que estan totes ubicades en llocs elevats, que
ofereixen paisatges extraordinaris. Però sembla que, deixant de banda algunes
excepcions, el seu destí és acabar enrunades, engolides per la vegetació i
perdudes.
______________________________
VILLA MARIA VICTORIA.
Un altre lloc que forma part de l’Inventari del
Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.
Aquesta masia, coneguda avui com Can Busquets, te
els seus orígens al segle XV.
De fet Can Busquets és un conjunt d’edificacions,
de diferents èpoques, algunes d’arquitectura popular eclèctica que compta també amb
una capella neogòtica de principis de 1900.
Ha tingut
diferents propietaris al llarg dels anys: des de clergues, a marquesos com (Rafael Baster i Llagostera i Victoria María de Robert i Suris) i pagesos, com Josep Busquets Castelà, que va donar nom al mas i més tard el va abandonar per anar a viure a Mallorca on va morir a la dècada de 1960.
Can Busquets és va
fer famós fa uns anys, principalment a través de les xarxes socials i la premsa,
per la gran quantitat de llegendes negres i fenòmens paranormals que s’explicaven
sobre la masia i el seu entorn.
Venien experts i
estudiosos d’arreu a passar la nit entre els seus murs per fer-hi sessions de psicofoníes,
altres estudis de fenòmens místics i fins hi tot sessions d’espiritisme.
A les xarxes trobareu
tota mena de llegendes populars sobre la masia: des de aparicions de morts que
demanen auxili, veus d’infants, de quan Villa Maria Victoria va ser
suposadament un orfenat. Crims esgarrifosos de l’estil de Puerto Hurraco i fins
i tot suïcidis per amor de boniques pubilles, a l'alzina centenària que guarda el lloc. Cap d'aquests esdeveniments però, no han estat mai confirmats i no han passat de ser només llegendes urbanes.
Ara bé, la famosa glorieta
semicircular de tres plantes de Can Busquets, que li dona tot aquest aire de
noblesa i misteri a la casa, no sembla que hagi d’aguantar gaire més temps dempeus
apuntalant la façana.
_______________________________
LA BÒBILA SOLER
La bòbila Soler de Vilafant data de l’any 1880,
any en que es va inaugurar. En aquell moment va ser tot un símbol de la
industrialització a la comarca.
La bòbila es dedicava a la fabricació de rajols
i aprofitava la terra argilosa dels voltants com a matèria primera. Sembla ser
que en aquesta zona ja existien rajoleries de caire familiar, des de 1600.
A principis de 1970 en els terrenys de la bòbila s’hi
van trobat importants restes arqueològiques, pre-romanes i ibers. La fàbrica va acabar tancant l’any 1975.
L’edifici està inventariat dins el Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.
L’any 2012 la tramuntana va fer caure un tros de
la xemeneia (segons explicava el diari El Punt). En aquell moment es van fer
gestions per mirar de conservar la fàbrica, com a mínim la xemeneia de 40 metres, i
convertir el conjunt, en equipament municipal, un centre d’interpretació de
arqueologia industrial, que expliqués als visitants el funcionament d’aquestes
indústries.
 |
| La xemeneia a principis de 2012, abans que la tramuntana en fes caure un troç. |
 |
__________________________
MAS EL SITJAR
El Mas Sitjar es una masia medieval fortificada que es troba
a la zona anomenada El Pla de Salt. Un lloc de pas estratègic a l’època en que
es va bastir aquesta casa tant singular, això es desprèn de les cròniques que parlen
de la utilització d’aquesta fortificació pel Duc de Lorena, en els setges de
Girona l’any 1469.
 |
| Actuació per apuntalar part de la façana de llevant |
El mas te els seus orígens al segle XII, i
probablement el conjunt es va anar construïnt al voltant de la torre, molt més
antiga.
Des de 1987 es troba inclòs dins el Catàleg
d'edificis a protegir annex al Pla General de Salt.
Quan jo vaig arribar al Punt, allà a mitjans
dels anys 80’s. ja em va tocar algun cop d’anar a retratar el mas, llavors ja preocupava
la conservació d’un edifici tant rellevant i de tant valor històric i quin us públic
se li podia donar.
 |
| Espitllera que defensava la porta de la façana sud |
A l’any 2008 es va fer un projecte per rehabilitar-lo, només per la seva conservació, no havia de patir cap modificació, perquè encara no estava clar l’us que se li podia donar, però si que ja aleshores es veia urgent fer-hi alguna actuació perquè no acabés enrunat.
Avui l’aspecte que presenta la fortificació, és
d’oblit i deixadesa, la major part de l’estructura és enrunada i no sembla que
hagi d’aguantar gaire més d’empeus.
________________________
ESTACIÓ CARRILET DE TORRENT
Sovint passo per la carretera de Torrent, a l’estiu
sobretot tornant de la platja de Pals, una platja on hi vaig sovint, és gran, tranquil·la
i de fàcil accés.
L’altre dia, tornant dels Masos de fer un treball, em vaig adonar
que a l’alçada de Mas Oller, d’entre la vegetació havia emergit de sobte un
petit edifici singular, en el que mai hi havia parat atenció
Malgrat l’estat ruïnós que presentava, vaig
trobar que la construcció tenia el seu encant. Les parets més netes de vegetació i els voltants completament
estassats, feien que l'edifici ressaltés enormement.
M’hi vaig aturar i en apropar-me em vaig adonar que era una antiga estació del carrilet de la línia que anava de Banyoles a Palamós, segurament n'hi ha alguna més d'estació com aquesta al llarg del recorregut.
Algú, no us puc explicar qui ni perquè, (no hi havia ningú en aquell moment per allà), va decidir que era hora de netejar el lloc i deixar al descobert la vella estació. Tampoc us puc dir quin serà el seu final, però no és difícil d’endevinar que per l’estat de l’edifici, no si pot pas fer
gaire gran cosa.
El carrilet de Banyoles, Girona, Palamós,
va funcionar des de 1887, any en que es va ser inaugurat, fins el 1956, quan es va
clausurar definitivament la línia.
Una infraestructura que si ara la tinguéssim
segurament seria ben útil i interessant. no sé perquè no hem sabut conservar
coses com aquestes i tantes d’altres que hem perdut al llarg dels anys, moltes vegades per la mala
gestió dels que tenien responsabilitats a l’època i per la cultura de: "el que és vell no serveix per res".
______________________
FONT DE CAN COROMINES
La font de Can Coromines és troba entre Sant
Gregori i Bescanó, dins de la vall del Llémena, és una de les moltes fonts
carbòniques que hi ha a la comarca del Gironés. Dins d’un edifici del que només
en queden quatre parets, és conserva el pou i la font amb un petit raig
intermitent que deixa un rastre de rovell al terra per la gran quantitat de
ferro que conté l’aigua.
L’espai
és una petita illa romàntica, amb les restes d’un edifici d’aire noucentista
envoltat de plàtans, enmig d’un bosc de roures,
suros i alzines.
He trobat poca informació sobre aquest lloc
sembla que a principis del segle passat va ser un balneari, molt populars
llavors. Més tard es va transformar en una planta d’aigua embotellada, que
administrava una petita societat, que més tard va acabar tancant pel seu
poc rendiment.
Un espai curiós, que evoca a un passat
esplendorós, ple de vida i que ara està punt de desaparèixer engolit per la
vegetació i víctima sobre tot de la deixadesa i l’oblit. Un d’aquest llocs que
passa a formar part del patrimoni perdut del nostre país. Ara hi trobareu un
cartell que posa “en venda”, massa tard per res crec.
