PRIMER DE MAIG

 

Unes 400 persones es manifesten a Girona aquest Primer de Maig per la plena ocupació, reducció de la jornada laboral i salaris dignes.

SANT JORDI 2024

El petó de Girona

La rosa del president.

                             

+

LA FILOSOFIA ESTÀ DE DOL

 

 Ha mort Josep Maria Terricabres , filòsof, catedràtic, humanista, polític actiu, defensor de Catalunya i els valors republicans. Va ser eurodiputat per Esquerra Republicana de Catalunya. Te diversos llibres d’assaig sobre filosofia.

EXPOSICIÓ RAHOLA

 

 la Demarcació de Girona del Col·legi de Periodistes i la Diputació de Girona van inaugurar ahir dijous una exposició amb les fotografies presentades al concurs dels premis Carles Rahola de periodisme local de 2023.

La mostra es podrà visitar fins al 10 de maig, de dilluns a divendres, de 10 del matí a 2 de la tarda, i també les tardes de dimecres, de 4 a 7. Lloc; a la seu del col·legi carrer Nou del Teatre, 1 de Girona. Entrada gratuïta.

LA LLEGENDA DE SANT JORDI

 

L'expresident de la Generalitat de Catalunya Quim Torra i el fotoperiodista Oscar Rodbag  han presentat a l’espai Escola del Foment de Girona  un llibre sobre la figura històrica de Sant Jordi. El llibre aprofundeix en la llegenda del heroi i patró de Catalunya. L'obra ha estat editada per Cossetània.

La llibreria Les Voltes de Girona ha organitzat la presentació a l'espai Escola d'El Foment i el periodista Jordi Caupena ha presentat l’acte. Òscar Rodbag ha recreat  l’època del cavaller, amb unes extraordinàries fotografies. A comptat amb l'ajuda de l'Associació Medieval de la Llegenda de Sant Jordi de la població de Montblanc i amb la participació de centenars de figurants, sense que hi falti el drac.

Una bona opció per aquest Sant Jordi que tenim a tocar

VICENT PARTAL

 

Amb l’aula magna de la Casa de cultura plena a vessar, Vicent Partal va tancar la XII Setmana dels Rahola amb una conversa intensa i interessant amb la periodista Marta Masó.

El director de Vilaweb va parlar de política internacional, nacional i també com no, de periodisme.

Partal va parlar de esdeveniments que va cobrir, com la caiguda del mur de Berlin, la guerra dels Balcans o la revolta dels estudiants de Pequín. També va donar la seva opinió sobre la guerra d’Ukraïna  “—Europa hauria de fer més per parar els peus a Rússia en la guerra de Ukraïna, ja que hi ha el perill que Putin pugui arribar fins a Berlín”—.

Sobre el procés Vicent Partal va dir que l’amnistia no hauria de ser una eina perquè la gent se’n anés a casa i ja està, sinó per seguir lluitant fins aconseguir els objectius que ens hem proposat perqué son possibles.

Al final hi va haver un llarg i interessant torn de preguntes per part del públic assistent que va allargar l'acte prop de les dues hores. 

L'acte de lliurament dels XV Premis Rahola de Comunicació Local es farà el dijous 29 de febrer (20 h) a l'Auditori de Girona. L'acte serà conduït per Andreu Juanola i Manel Vidal, membres del pòdcast La Sotana

TOMÁS ALCOVERRO

 

Tomás Alcoverro el “Degà de l’Orient Mitjà” a conversat amb Mar Camps en la segona jornada de la XII Setmana dels Rahola.

Tomás Alcoverro el periodista que els conflictes triaven; estava a Teheran quan va començar la revolució islàmica de Khomeini. Es trobava a  Beirut quan va començar la guerra àrab-israeliana.

Després de una hora llarga de conversa eren poques les coses noves que hem aprés sobre el món àrab, a part de que és un món molt complex, difícil d’entendre i d’explicar, sobretot d’explicar.  Alcoverro no va contestar a quasi cap pregunta del públic sobre els conflictes a Orient Mitjà per no parlar de geopolítica i va tancar amb una frase lapidaria: “—Qui cregui que sap alguna cosa sobre Orient Mitjà, és que no ha entès res”—.

NO SÉ SI M'EXPLICO

 

Amb el títol “No sé si m’explico” el periodista Ramón Besa enceta la Setmana dels Rahola. En una conversa amb el periodista esportiu Xevi Massachs, reflexiona sobre la seva trajectòria, l’ètica periodística i el futur de la professió.

Besa que reivindica el seus orígens de pagès, ha parlat llarg i extens dels mals del periodisme, de com les promocions en un passat van fer que la gent comprés més diaris, però no per llegir notícies, sinó per aconseguir un llibre, un disc una paella o un rellotge. Les promocions no van aconseguir apujar el nombre de subscriptors igual que tampoc ho han aconseguit les noves eines digitals, avui sovint la gent ja en tenen prou amb el tweet i no acaba anant a la notícia ni pagant una subscripció.

Besa s’ha explicat d’allò més bé durant una hora i mitja i no ha parat de reivindicar el periodisme que ell va viure, el  de la jerarquia de les redaccions ara que tothom treballa des de casa. —no dic que s’hagi de tornar a treballar com abans, però si que penso que cal buscar una fórmula perquè el periodisme s’aprengui no només a la facultat amb un grau, sinó aprenent l’ofici també, treballant al costat dels grans mestres, al carrer i parlant amb la gent—.Dimecres 21 a les sis de la tarda, serà el degà dels corresponsals a l’Orient Mitjà, Tomàs Alcoverro, el que conversarà amb la periodista Mar Camps a la Biblioteca Pública Carles Rahola.Dimecres 21 a les sis de la tarda, serà el degà dels corresponsals a l’Orient Mitjà, Tomàs Alcoverro, el que conversarà amb la periodista Mar Camps a la Biblioteca Pública Carles Rahola.

LA PAGESIA DIU PROU

 

A primera hora del matí ha començat la mobilització de la gent del camp. Centenars de tractors vinguts de diferents punts de la demarcació de Girona han ocupat el centre de la ciutat. 

Els pagesos s'han concentrat davant de la seu de la Generalitat on han repartit pomes, abocat unes quantes bales de palla i llegit un manifest amb un seguit de punts reivindicatius. També han demanat posar fi a la burocràcia que ofega el sector i apostar per la sostenibilitat del camp. El lema del manifest era: “La nostra fi, la vostra fam. Després han acabat tallant la N-II i l’AP-7 a Medinyà en els dos sentits de la marxa. Les protestes continuaran demà.

EL NEN QUE LI FEIEN POR ELS MORTS

 

Tura Soler va presentar dilluns passat dia 20 a la Casa de Cultura de Girona, amb rigor i una mica d’humor negre, el seu nou llibre, “Rigor Mortis”, on explica els casos del reconegut i popular forense Narcís Bardalet.

Va estar acompanyada per Narcís Bardalet, el protagonista principal del llibre i del magistrat Fernando Lacaba, que va fer-ne la presentació.

 Tura Soler va començar relatant com s’havien conegut ella i el forense « va ser a l’any 1986 enmig d’un gran incendi a la serra de Les Alberes, s’havia estavellat un avió que participava en l’extinció del foc. Jo era llavors becaria a el PUNT DIARI i em van enviar a cobrir aquella tragèdia. Estava amb altres professionals i agents de la Guardia Civil. De sobte ens vam veure acorralats pel foc amb flames de trenta metres d’alçada, espantats i sense sortida, de cop van veure aparèixer d’entre el fum amb un mocador tapant-li la boca, Narcís Bardalet que tot seguit ens va tranquil·litzar; —no patiu si el foc arriba aquí, anirem on ja estigui cremat— ens va dir».

  Allà va néixer una forta amistat entre la periodista i el forense. Al llarg de més de trenta anys han compartit infinitat de casos, investigacions i anècdotes. Ara tots dos  expliquen les seves vivències i experiències  professionals, cosa que els ha valgut l'apel·latiu de “l’estranya parella”.

Tura Soler va presentar el seu llibre com la vida del forense novel·lada i a Narcís Bardalet com “el nen que li feien por els morts”. El llibre explica la vida d’un nen que als set anys mirava sota el llit per si hi havia algun mort, de la por que li feien,  i com després més tard, la seva curiositat va vèncer aquesta por i dedicaria tota la seva vida a estudiar els morts.

Bardalet va començar dient que morim igual que naixem; «naixem sense dents i morim sense dents. Naixem que els esfínters no es controlen i morim sense poder controlar els esfínters. Naixem sense saber caminar i morim sense poder caminar. Naixem que el “pitu” només ens serveix per fer pipí i morim que ni per això serveix moltes vegades». Bardalet va continuar dient que la vida és immensament fràgil i que morir-se és molt fàcil; « és molt fàcil, molt i molt, mireu si és fàcil, que no fa falta fer res, només cal esperar».

També va fer referència a les estadístiques; «avui hi ha a la província unes trenta persones a les que el món els hi caurà a sobre, els hauran diagnosticat un càncer. Hi ha entre set i vuit persones que ara estan “de puta madre” i demà no hi seran, mort sobtada, accident. Tu mai saps que et passarà , mai saps quan et moriràs, només algunes persones ho saben, les que poden elegir quan, on i com; els suïcides».

Bardalet va proposar que algun dia la ciència i les lleis s’hauran de replantejar el concepte de mort. «La ciència i les lleis som com les vies del tren; van juntes en la mateixa direcció però mai es creuen i s’haurien de trobar. Fa poc quan es moria un avi era enterrat en 48 hores i ja està. Ara les coses han canviat, us posaré un exemple; l’Arturo va tenir un accident de moto i va arribar mort a l’hospital. Els familiars de l’Arturo donen els seus òrgans per transplantaments. L’Arturo va ser declarat jurídicament mort i enterrat, però el 80 per cent de l’Arturo segueix viu com a subjecte biològic. Per tant l’Arturo és mort? si, però no tant. Entraríem doncs en el concepte de mort a terminis (riures a la sala)  i caldrà a la llarga revisar el concepte de mort».

Bardalet, que va fer una vegada l’autòpsia a una mòmia egípcia i va embalsamar Salvador Dalí, va explicar una anècdota curiosa de com els egipcis van aprendre la tècnica de la momificació; « El xacal sempre ataca les seves preses per l’esquerra i mossegant l’abdomen, per què? perquè hi troba aigua i es pot assedegar i perquè a l’esquerra no hi ha el fel que és amarg. Després de menjar-se les vísceres, abandonen les víctimes. Els animals morts acabaven dissecats sota el sol del desert. Per embalsamar s’ha de començar per dissecar primer, així els egipcis van aprendre dels xacals l’art de la momificació i van elevar el xacal a la categoria de Déu, l’Anubis».

El forense va acabar amb algunes reflexions com, «l’èxit està sempre darrera de la por. Que la millor mort que podem tenir és casa, acompanyats i sense dolor» i es va acomiadar amb un irònic «si no ens tornem a veure, que sigui per manca de llum».