Fa dies
corren rius de tinta i veus enteses a tot el món que critiquen la figura del
president Trump i les seves actuacions. Gran part de la comunitat internacional
i dels mitjans de comunicació l’assenyalen com una anomalia històrica,
titllant-lo de dictador o establint paral·lelismes hiperbòlics amb figures com
Hitler. Jo crec que es comet un error d’apreciació fonamental parlant dels Estat Units de
Nord-Amèrica. El problema principal no és el president, el vertader problema és
l’estat mateix i la seva dinàmica.
Ens podem imaginar a EEUU com un gran
transatlàntic que desplaça milions de tones, llençat sobre l'aigua a tota màquina, amb un
rumb predeterminat, el pilot automàtic posat i en els panells de control només
funcionen els botons de la ràdio. El sistema, en aquest cas l’estat, té una
inèrcia tan colossal, que la voluntat individual del capità és gairebé
irrellevant.
Ens encanta
focalitzar-ho tot en una persona. Això és molt més fàcil que explicar a
l’audiència com funciona un sistema complex. Pots estimar o adiar una persona
concreta, això és senzill. fer un anàlisi polític i mirar d’entendre perquè
passen les coses i les conseqüències que poden tenir certes decisions, és
extremadament complicat.
Al pont, el
capità llueix uniforme de gala, somriu a les càmeres, gesticula. Fa discursos
grandiloqüents, bromes i alguna amenaça. Parla de directrius, de nobles ideals,
de plans engrescadors. Parla de pau, de economia d’acabar amb la guerra. A baix
a la sala de màquines, el soroll és ensordidor, el brogit del motor treballant
a ple rendiment no deixa sentir res més que el sotragueig dels pistons pujant i
baixant, el frec dels eixos rodant, el xiulet agut de les turbines. L’unic
objectiu: mantenir el rumb i la velocitat alta i constant fins al final. A les
profunditats de la sala de màquines rau el cor de l’estat inercial que mou una
gran massa crítica incapaç de fer cap canvi per mínim que sigui. Aquí baix
governa la CIA, el pentàgon, el Banc federal, el Complex
militar-industrial: Eisenhower ja va advertir que l'economia i la defensa
estan tan lligades que cap president pot camviar dràsticament el rumb sense
provocar un col·lapse intern.
Així les
coses, sembla que només es pot augmentar la velocitat del barco que s’emportarà
per davant qualsevol que es creui en el seu rumb.
Casos en que
el vaixell no va canviar de direcció en el més mínim; Biden: Molts
esperaven que Biden revertís les polítiques de Trump en vers la Xina, però va mantenir i fins hi tot
endurir la guerra comercial i tecnològica contra el país asiàtic. Això va fa
pensar que el rumb cap a la confrontació amb la Xina ja està fixat de fa temps.
Trump va
provar de sortir de la NATO, però al contrari la organització és va reforçar. També
va prometre un mur amb Mèxic que no s’ha fet. Va intentar d’acabar amb la
guerra a Ucraïna i recuperar la sintonia amb Rússia i només ha aconseguit que
tot empitjores. També Obama va prometre tancar Guantánamo només entrar a
governar i la presó encara roman oberta. Tampoc van reeixir ni la reforma
sanitària de Bill Clinton ni la de la
seguretat social de Bush. I qui va pretendre modificar el rumb del vaixell, després
d’haver fracasat a Bahia Cochinos, va
resultar eliminat sense contemplacions, segurament per membres de la mateixa tripulació,
va ser el cas de JFK.
