Si parlem de periodisme, les paraules són importants, el llenguatge és important, la semàntica és important. Fa temps que sembla que el periodisme ha perdut la seva funció essencial: la d’informar amb neutralitat, veracitat i rigor i, sobretot, crear esperit crític.
Trobo
molt trist que, cada cop més, periodistes que treballen en capçaleres de
prestigi, ràdios i televisions, tant privades com públiques, s’hagin apuntat a
aquesta tendència que és el “llenguatge ideològic”, que com tot en aquesta
vida, havia de tenir una etiqueta; i els experts en sociologia periodística
l’han acabat anomenant, com no podia ser d'una altra manera, amb un anglicisme:
framing.
El
fenomen no és nou; fa temps que existeix, ja existia abans que tingués
etiqueta. Però es va disparar ja amb el conflicte d’Ucraïna i ara, amb la
qüestió veneçolana, s’ha fet molt més evident. Els fets ocorreguts a Veneçuela
aquest dia 3 de gener de 2026, data que hauria de quedar en els llibres
d'història escrita amb lletres roges, negreta i subratllada, no són uns fets
trivials, no són una pel·lícula de la màquina de propaganda que és Hollywood.
Són uns fets gravíssims, no només per al país en qüestió, sinó que estableixen
uns precedents a nivell mundial extremadament perillosos, que canvien les
"regles del joc" de la política internacional i posen en perill la
seguretat del món sencer.
El
llenguatge que utilitzem és el mateix que fa servir l’agressor; parlem de
dictador, de cap del Càrtel dels Sols,
i obviem que Maduro és un president electe d’un país sobirà; per tant, s’hauria
de parlar de president. Aquí, amb aquest llenguatge "capciós",
s’intenta portar a l'extrem la deshumanització jurídica de la persona.
Escrivim
"règim", quan Veneçuela és un estat federal presidencial, on el
president actua com a cap d’estat i de govern. Un país infinitament més
democràtic que qualsevol dels països dels voltants del Golf Pèrsic, governats
per prínceps, emirs o xeics, caps de governs absolutistes i hereditaris;
d'això, però, mai en parlem als mitjans occidentals fent servir el terme
dictadura.
Ja
ens vam equivocar a l’hora de parlar sobre Ucraïna, fent servir només el
llenguatge que empraven les grans agències occidentals, la majoria controlades
per capital anglosaxó. Es va obviar llavors, i es continua fent encara avui, el
relat de Rússia i els països de l’est asiàtic és ignorat, quedant-nos només amb
una visió distorsionada i extremadament interessada del conflicte i això
aniquila l'esperit crític. Quan el llenguatge ja ens dona la conclusió
mastegada, el lector deixa de preguntar-se el "per què" i només
consumeix l’amb qui o contra qui.
Aquesta
deshumanització de l'adversari facilita que l'opinió pública accepti sancions
econòmiques, intervencions militars o la vulneració de drets humans sense
objeccions, ja que es ven el relat de que es fan contra un "règim
malvat" i no contra una societat complexa.
Per
començar, ja posem un nom pompós a l'agressió: "Operació Llança del Sud". Aquest llenguatge ja construeix una
realitat que justifica l’agressió. Després parlem del president Maduro com d’un
dictador, un narcotraficant, del cap del Càrtel
dels Sols. Ignorant deliberadament el càrrec de president electe, el
periodisme occidental ha esborrat pràcticament qualsevol referència a la seva
condició de cap d'estat i dins el discurs periodístic, això senta un precedent
molt perillós.
El
cas de Veneçuela és, probablement, un dels exemples més clars d’aquest mal
llenguatge periodístic, un exemple per estudiar a les facultats de periodisme.
La cobertura mediàtica occidental sobre aquest país no informa, sinó que
construeix una narrativa a través d'una selecció molt precisa de paraules i
fets, que busquen deslegitimar el
govern de Caracas i validar les postures de l'oposició i dels governs, tant de
la UE com dels EUA. Els botxins beuen xampany als carrers de les ciutats del
món aplaudits per una societat anestesiada, mentre les víctimes són ignorades.
Està
morint el multilateralisme; aquests fets ignoren completament la Carta de les
Nacions Unides i s’envia el missatge que les institucions internacionals són
irrellevants i inútils. El dret internacional deixa de ser un conjunt de normes
compartides per passar a ser, simplement, la llei del més fort. Això ens torna
a un món més propi del segle XIX que de la societat moderna que diem tenir.
L'actuació
dels Estats Units a Veneçuela del passat dia 3 no és un incident regional; és
un terratrèmol geopolític que marca la fi de l'ordre internacional tal com el
coneixíem des de 1945. Les repercussions afecten tots els àmbits de la vida
global i posen el món en una situació d'incertesa extrema; per tant, hauríem de
començar a descriure els fets tal com són, a dir les coses pel seu nom, prendre
consciència de la gravetat dels fets i informar els lectors i la població de manera
veraç perquè es puguin formar una idea clara del que està passant i poder
actuar en conseqüència i amb consciència, i deixar de fer aquest periodisme
dirigit, aquest periodisme de pasturatge, amb cledes ben posades per dirigir
els lectors cap al relat final, un relat on creus que hi has arribat
lliurement, però en realitat és que has anat seguint una pastanaga lligada a un
pal.
Si
no som capaços de revertir aquesta dinàmica, serà la mort definitiva de la
veritat, la raó i la justícia. La veritat només es pot tergiversar per tres
coses: per ignorància, per interessos o per mala fe.
