LLEÓ XIV VISITARÀ CATALUNYA.
El Vicari de Crist a la Terra visita aquesta setmana l’Estat espanyol i de passada, s’espera que a Catalunya beneeixi la nova creu que corona la Torre
de Jesucrist de la Sagrada Família a Barcelona.
Veig que els mitjans de comunicació fan aquests dies un èmfasi especial
en el discurs que el papa Lleó XIV fa contra els perills que suposa la
“polarització”. Es veu que el Papa, en els seus discursos, ho ha demanat
explícitament a la classe política. M’ha cridat l’atenció que tots els mitjans
de comunicació i molts columnistes coincideixin a subratllar aquest missatge
del pontífex com un fet excepcional i el missatge més significatiu que Lleó XIV
ha llançat fins ara, i a mi m’ha semblat que res de nou ve del cel.
La veritat és que, si no hi parem atenció, sí que sembla que vivim en un
món altament polaritzat, una polarització que no és només ideològica, sinó que
també ho és en l'àmbit afectiu. Estem en un punt del tot o res, del "amb
mi o contra mi". En l'àmbit afectiu hi ha moltes mostres de desconfiança i rebuig
cap al contrari, cap al diferent. L’adversari ha passat de ser algú amb qui
discrepes a un enemic que has de destruir. Sembla que per a estimar algú o
alguna cosa, necessàriament hagis d’odiar l’altre. Ara em ve al cap allò de:
“Visca Catalunya, puta Espanya”.
Però no ens enganyem: el discurs que fa el Papa no té res d'excepcional; és un discurs simplista, innocent i naïf quan parla dels perills de la polarització. Tant plé de tòpics com les il·lustrades cròniques que li han dedicat experts periodistes, comentaristes i analistes polítics aquests dies.
Tots obvien una realitat que
en aquests moments està sacsejant el món, i aquí, a l’anomenat Occident global,
sembla que no ens n'haguem assabentat. Evidentment en això la premsa hi te molt a
veure.
Aquesta polarització de la que parla el Papa, segurament es refereix a la que hi ha aquí on mana el G7 i els seus aliats, els països de l’òrbita occidental
(EUA, Canadà, Unió Europea, Regne Unit, Japó, Austràlia, etc.) tot just sumen
uns 1.000 milions d’habitants, cosa que representa aproximadament el 12-13% de
la població del món i el 29% del PIB mundial.
Però hi ha una altra realitat que tant el Papa com la premsa occidental
i les elits governants semblen ignorar: els BRICS+ i el Sud global. “El Sur
también existe”, cantava Serrat. I aquí, si hi sumem la resta de països en
desenvolupament de l’Àfrica, l’Amèrica Llatina i l’Àsia, s’arriba a gairebé el
80% de la humanitat i tots junts suposen el 71% del PIB mundial.
La realitat avui és que els BRICS i el Sud global estan canviant aquest
món bipolar; si mirem les dades econòmiques i de població, el món camina
clarament cap a la multipolaritat. Hi ha una part molt important del món que es
vol alliberar de la dictadura del dòlar i de l’asfíxia que representa
la política de sancions que pateixen països com Cuba ancorats a la misèria des de fa
dècades per culpa d'questa política criminal; pel que sembla al papa Lleó XIV, això no li inspira cap discurs.
El món ha canviat i el nou Papa no se n’ha assabentat. Hi ha una altra
realitat que no es pot obviar (o sí, per desconeixement, per interessos o per
mala fe). Aquest discurs de Lleó XIV que fa èmfasi en la bipolarització és un
discurs ancorat en el passat. Un discurs on clarament veiem com determinats
sectors de l’Església i de la dreta política i econòmica continuen utilitzant
esquemes mentals propis de la Guerra Freda. Els és més útil i fàcil dissenyar
discursos basats en "dos bàndols" (bons contra dolents, ordre contra
caos) per a mobilitzar l’electorat o mantenir la influència, l’hegemonia i el
poder, ja que gestionar i explicar la complexitat d’un món multipolar i més
just és molt més difícil, i poc útil per a seguir defensant els interessos dels
postulats elitistes i capitalistes de l'imperi.
Quan el Papa insisteix en acabar amb la "polarització" i omet el
creixement de la multipolaritat del Sud global, acaba creant un marc mental
molt concret. Aquest silenci actua com un suport implícit al vell ordre
bipolar. Curiosament, a base de criticar-lo, força la societat —que ja és
complexa i comença a caminar cap a la pluralitat— a mirar-se en el mirall del
passat, i de passada invisibilitza amb aquest discurs (que no aporta res més
que els vells tòpics de sempre) els nous actors globals i socials emergents que
aposten per un món més just i plural de veritat. Ignorància, interessos, mala
fe...
