 |
| Nens de Pripiat fent una estada llarga a Catalunya fugint de l'accident |
Que la veritat i la història no t'espatllin un bon reportatge o una sèrie d'èxit.
Aquests dies, exactament el 26 d'abril, es celebra el 40 aniversari del pitjor accident nuclear de la història, segons occident.
La Central Nuclear Vladimir Ílitx Lenin, situada a 15 quilòmetres de la ciutat de Txernòbil (actual Ucraïna i llavors Unió Soviètica), va patir una fallada catastròfica.
El 26 d'abril de 1986, el reactor número 4 va esclatar de forma molt violenta tot just en començar una prova rutinària que, ironies del destí, havia de servir per comprovar-ne la seguretat.
Sis anys abans hi havia hagut un accident també molt greu als Estats Units. Un accident de magnitud 5; el de Txernòbil va arribar a 7.
També uns anys més tard, el 2011, al Japó, a causa d’un tsunami, la central de Fukushima es va inundar i en quedar sense energia, els nuclis de tres reactors van patir una fusió que per acumulació d’hidrogen va causar una explosió i la destrucció de 4 edificis.
Occident sovint acostuma a vestir la seva història amb un biaix narratiu. L’accident de la central va servir com a metàfora de la caiguda de l'URSS. Després, Txernòbil va esdevenir la catàstrofe perfecta per trenar una narrativa de Guerra Freda, de vila de pel·lícula; per fabular amb tocs de misteri, de dramatisme soviètic, espies, conspiracions, assassinats polítics i negocis mafiosos. Un relat que sempre despulla de tota èpica la gent que va donar la vida perquè molts de nosaltres no patíssim les conseqüències del desastre. Tota una narrativa plena d’hipocresia, però que tan bé queda com a reportatge als telenotícies del vespre i a les sèries de televisió nord-americanes.
Els liquidadors: Prop de 600.000 persones, entre militars, miners i civils, van ser mobilitzades per netejar la zona. Moltes d’aquestes persones es van oferir voluntàries. S'ha venut sovint la idea que els liquidadors van ser enviats "a punta de fusell" o per força, com a esclaus de l'estat. Però, si analitzem les fonts directes (com els testimonis recollits per Svetlana Aleksiévitx a La pregària de Txernòbil), la història és molt més complexa i humana, una altra dada que no apareixerà als relats de l’occident global, dit democràtic.
A la Central Nuclear Vladimir Ílitx Lenin hi va haver errors humans i de disseny, però s'oblida que el 1979, als Estats Units, va ocórrer l'accident de Three Mile Island. Allà també hi va haver errors humans i una fallada de disseny.
La diferència? El reactor americà tenia una estructura de contenció de formigó que va evitar que la radiació sortís massivament. L'URSS va pecar d'un excés de confiança en no construir aquestes estructures de contenció per estalviar costos, i unes barres de grafit defectuoses van fer la resta.
Aquests dies tampoc parlarem gaire, ni de la mateixa manera, de l’accident de Fukushima. Aquest no dona peu a fer un relat de foscor. Fukushima no es presta a fer especulacions amb la negligència d’un règim tancat, d’un estat corrupte, ni a jugar amb l’amenaça del comunisme o fer una novel·la d’espies. Aquí l’explosió de tres reactors de cop i arran de mar va ser fortuïta: un tsunami va provocar el desastre. Però això no vol dir que no hi hagi responsables.
L’explosió de Fukushima (2011) va ser també de nivell 7. Tot i que la gestió japonesa es ven com a "neta" i "transparent", la realitat és que la gestora privada, TEPCO, va ignorar advertències sobre l'alçada dels tsunamis durant anys per estalviar diners. La tragèdia de Fukushima no va ser només un "acte de la natura" inevitable; va ser un cas de llibre de com l'estalvi de costos i la complaença corporativa poden portar al desastre.
TEPCO va prioritzar el negoci per sobre de la seguretat: el mur de contenció era massa baix. Aquesta és la negligència més flagrant. Estudis històrics i sismològics ja advertien que la zona de Tohoku podia patir tsunamis de grans dimensions (com el de l'any 869 dC). La decisió de TEPCO de mantenir un mur de protecció de només 5,7 metres va portar al desastre. El tsunami d'aquell dia va fer 14 metres d’alçada.
Les primeres hores hi va haver un alliberament massiu de iode-131 i cesi-137 a l'aire i al mar directament. Fins al 2013, els nivells de cesi en peixos locals es multiplicaven per milers respecte al límit legal. La radiació es manté "continguda" en tancs, però l'aigua subterrània segueix filtrant-se al mar. La Xina i altres països veïns han prohibit el peix japonès, no per por a una mort immediata, sinó per la incertesa de què passarà d'aquí a 20 anys si seguim abocant centenars de tones d'aigua contaminada amb isòtops radioactius cada dia al Pacífic.
I aquí, aquests dies, seguirem parlant de Txernòbil, de la foscor del terrible i despietat “règim” soviètic. Dels esclaus “liquidadors” enviats per força a una mort segura, de l’abandonament de les seves famílies i la manca de cura de les malalties adquirides. Segur que hi ha hagut moltes mancances, moltes coses que no s'han fet bé. Però aquest relat queda bé en un 30 minuts o un Informe Semanal. En canvi de Fukushima a Occident no l'interessa gens parlar-ne. Aquí seguirem compadint la pobra gent que va patir l’accident de la Central Nuclear Vladimir Ílitx Lenin desposeint de tota èpica i glòria els herois que, al final, van engabiar la fera. Al mateix temps, hipòcritament, seguirem sense dir res de les 500 tones d’aigua contaminada amb triti i carboni-14 abocades al Pacífic cada dia fins al 2050 com a mínim, isòtops que ens retornen amb els lloms de tonyina roja i peix espasa. Tampoc sabem on aniran a parar els 1,3 milions de tones d’aigua contaminada guardades en dipòsits.
