RETRATS

PAU RIBA



La primera vegada que vaig veure Pau Riba en directe, va ser l’estiu del 1975. Em faltaven 2 mesos per marxar cap a Cartagena per complir amb el deure de servir a la pàtria, llavors era absolutament obligatori fer la "mili", corries el risc de ser acusat de deserció i consell de guerra posterior, si no et presentaves.

 M’havia tocar “marina” i això volia dir mig any més de servei militar que la resta de “quintos”, o sigui que amb aquelles perspectives vaig decidir abans de deixar la vida civil per una temporada, passar pel  “Canet Rock” i fer un acomiadament de luxe.



Aquella va ser la primera experiència realment hippye que varem viure, veníem d’un poblet petit on les festes eren sempre amb orquestra  i envelat. El “Canet Rock” prometia ser el més semblant al concert de Woostock que pocs uns anys abans havíem vist a les pantalles de cinema.

 D’aquell dia recordo unes quantes coses: la intensa olor de “maria”, caminar mirant de no trepitjar ningú, perquè el terra estava encatifat de gent i sacs de dormir, les paredetes de menjars alternatius i la seva aroma d’espècies  i l’actuació surrealista, fregant el desastre de Pau Riba, (al menys es la sensació que vaig tenir llavors), encara que la música era el de menys, el millor va ser sens dubte, l’experiència viscuda.

Uns anys més tard, em vaig comprar el disc doble “Dioptria”, que de vegades encara escolto. Bon Viatge i bona música mestre.

______________________________




JORDI SOLER


Ens ha deixat en Jordi Soler, persona coneguda i estimada per tothom, bon amic, company de feina i de taula durant molts anys.

 Una persona d’un gran humanisme,  un treballador incansable, un mestre del surrealisme, gran fotògraf, del que en vaig aprendre molt. Un periodista amb gran sentit de l’esperit crític, cosa de la que no anem gaire sobrats avui dia i persona d’una gran humilitat.

L’any 2019 se li va fer un homenatge de reconeixement a la seva trajectòria professional, dins la setmana dels premis “Rahola de Cominicació Local” Un premi que ell va rebre amb una modèstia infinita i amb la seva gran humanitat que el caracteritzava.

Jordi soler rebent el guardó, de mans de Quim Ayats, regidor de cultura i de Joan Ventura, president del Col·legi de Periodistes de Girona.

Les persones no moren del tot mentre hi hagi gent que les recordi i en Jordi segur que se'l recordarà per sempre. Bon viatge i bona llum mestre.
____________________________


JOSEP MARIA FRANCINO



A principis dels noranta em va tocar retratar en Josep Maria Francino. Feiem un tema sobre els Beatles per la Revista “Presència”, imagino que devia ser pel 20 aniversari de la separació del grup, no ho recordo be.

Com que era ben coneguda la seva devoció per els quatre de Liverpool, li vam fer una entrevista perquè parlés del grup i a mi em va tocar fer-li les fotos.

El vaig trobar una persona extremadament afable i molt apassionada pel Beatles, la seva música i tot el que els envoltava. Jo que no soc massa fan de la música de Beatles, (ja em perdonareu), vaig tornar però a la redacció, amb una visió una mica diferent sobre el grup i la seva música després de xerrar una estona amb en Josep Maria. Bona música i bon camí

_____________________________


PERE MADRENYS


Amb en Pere Madrenys hi vaig coincidir durant forces anys al Punt. Quan vaig saber que era capellà, vaig pensar que devia ser el més semblant a algun dels “curas rojos” que s’enfrontaven al franquisme als anys seixanta, aquells que van passar de la sagristia a l’obra, a la fàbrica, o al camp i que jo no els vaig arribar a conèixer.

En Pere era tot bondat, amable, i sempre amb un punt d’ironia, una ironia finíssima que a vegades et descol·locava i amb respostes per quasi tot.

M’agradava acompanyar-lo a fer els retrats de les seves entrevistes, els “Repunts” en dèiem. Sempre que podia em quedava a escoltar-les fins el final, fins que acabava, sovint amb un: “quines coses”.

M’encantava la seva manera de preguntar directe, sense embuts, a vegades pensava que l’entrevistat l’engegaria a dida, però no passava mai i sempre acabava traient-ne suc dels seus personatges, tant si eren persones rellevants i publiques com si eren totalment anònimes, que també en fèiem algunes, persones que després de sortir publicades al Punt amb la firma d'en Pere, ja no ho eren tant d’anònimes.

En vaig aprendre molt del seu mestratge, m’agradava tant el que feia que quan es va jubilar i va deixar el diari li vaig proposar de fer un llibre amb entrevistes, nosaltres dos, jo els retrats i ell les preguntes.


Però no el vaig poder convèncer mai, malgrat que fins hi tot li vaig presentar una maqueta (que encara guardo en un calaix)de com podia quedar el llibre, intentant fer-lo caure a la temptació, massa feina em va dir, ja tenia clar que volia agafar-se la vida una mica més tranquil·la.

 Bon viatge a-Déu-siuau Pere descansa en pau.

_____________________________


DOMÈNECH FITA


Aquell dia t
enia un encàrrec de fotografia per fer uns retrats d’entrevista a Domènech Fita, no venia redactor amb mi com era habitual en aquella època i em vaig presentar sol a casa del artista.

Jo estava molt nerviós, només coneixia Fita de haver-lo vist als mitjans, a través de les converses amb els companys i perquè alguna vegada m’havien encarregat retratar l’obelisc esgarriat de Pedret que sempre m’ha fascinat.

 Pel camí anava pensant quin tipus de fotografia li podria fer. Anava repassant mentalment idees i tenir alguna cosa clara per si m’engegava ràpid. Suposava que un artista del seu prestigi, no estaria per gaires romanços. La meva sorpresa va ser majúscula quan em vaig trobar un home d’una humanitat extraordinària i una gran senzillesa. val a dir que vaig poder fer les fotos que vaig voler, vam estar més d’una hora conversant que va ser una lliçó d'art vaig tornar al diari amb la satisfacció d'haver conegut una persona excepcional i amb una litografia signada sota el braç.  Descansi en pau, un artista immortal .


________________________



EMMANUEL CUYÀS 


En Cuyàs per mi sempre ha estat l’Emmanuel, perquè Jo el vaig conèixer com l’Emmanuel Cuyàs. Així me'l van presentar i així firmava llibres i cròniques a l'època, és per això que sempre em va costar de dir-li Manuel.
 Vaig treballar una bona temporada amb ell a Mataró, encara que jo no formava part de la seva redacció.
Durant mes de dos anys vaig estar anant de Girona a Mataró com a fotògraf compartint  el dia a dia amb ell i l'equip de periodistes que dirigia (amb molta bonhomia i bon humor per cert). 
Era una redacció plena de gent joveníssima, on només  l’Emmanuel i jo fèiem pujar una mica la mitjana d’edat, primer vaig pensar que ell era més gran, després vaig descobrir que només ens portàvem tres anys escassos de diferència.
El que més em va sorprendre de l’Emmanuel quan el vaig conèixer va ser, que essent un mataroní de tota la vida, tenia un punt de sornegueria, tant en la conversa com en la prosa escrita, molt més pròpia de l’Empordà que de la comarca del Maresme. 
Després d’aquella etapa en que vam fer premsa diària i també algun llibre, jo vaig tornar a Girona, per cert una mica més savi, i vam deixar de veure’ns  tant sovint. 
Però durant tot aquest temps me l'he anat trobant cada dia,  a les columnes que feia al diari, a les tertúlies a la ràdio, a la televisió, en alguna conferencia, feia anys que ja no compartíem redacció, però l’Enmanuel  sempre hi era d'una manera o altre.
D’en Cuyàs  m’ha agradat sobretot, el seu periodisme fresc, literari, en els seus articles sempre s’hi nota l’ofici d’escriptor. Cuyàs ha practicat el periodisme de proximitat, podia escriure sobre lo mes trivial i convertir-ho en una lliçó de filosofia, en una experiència, les seves cròniques, arribaven fàcilment a tothom de manera clara i entenedora. 
__________________________________

MIQUEL DIUMÉ

Ahir dia 28 de maig va fer 12 anys que un càncer es va emportar Miquel Diumé. Se’n va anar deixant al calaix molts projectes per acabar.


Diumé era dels periodistes radiofònics més veterans de les comarques Gironines. Va treballar més de 40 anys a la ràdio, entre La Voz de Gerona i RNE, de la que va ser-ne el director.
Moltes vegades vaig coincidir amb en Miquel fent algun tema o alguna guàrdia, als jutjats, a la presó, a casa de la Maria Àngels Feliu. El que recordo més d’aquella època, és que si hi havia en Miquel segur que tot passava més ràpid, perquè sempre en tenia una per dir o un acudit per explicar. Era una persona extremadament afable, d’una extraordinària humanitat i professionalitat i ho transmetia, va ser una gran pèrdua.
Serveixi aquest retrat per que en Miquel segueixi vivint en el record.
______________________________

JULIO ANGUITA

ADIÓS MAESTRO


“la resignacion es como una droga que adormece a la gente” . “Si padecemos las deciciones de ayer, pensemos en el mañana”. “ ....jo no soy de poner la otra mejilla” (Julio Anguita).


Ens ha deixat Julió Anguita, el califa roig, (encara que no li agradava aquest apel·latiu, li va quedar d’un titular de la revista Interviu), el comunista, el camarada, l’home, l’alcalde, un referent polític, el mestre.
Amb la desaparició de Julio Anguita aquest país es queda una mica més orfe del referent de polític honrat, honest, compromès amb el seus ideals i amb les classes més desafavorides de la societat.
Va renunciar per escrit a la seva paga vitalícia que li corresponia com a diputat i només tenia la pensió com a mestre des de que es va jubilar l’any 2004.



Ara portava temps retirat per culpa del cor que ja li havia jugat algunes altres males passades. Un cor delicat severament castigat per l’estrès que comporta tenir càrrecs de tanta responsabilitat al partit i a la política i pel terrible patiment que li va suposar a Julio Anguita la mort d’un fill en una guerra absurda i il·legal, la del periodista Julio Anguita Parrado que va morir a l’Irak el 2003.
Anguita vivia a Córdoba retirat de la feina que li agradava, la docència, encara que no allunyat de política. La docència la seguia exercint d'alguna manera en els seus articles d'opinió, en entrevistes en les tertúlies al bar del costat de casa fins a darrer moment.  Polítics de tots els colors han passat per Córdoba a demanar opinió al polític més gran que ha tingut aquest país.

Només una vegada en tota la meva carrera periodística he coincidit amb ell, començava l’any 1989 i va ser en un congrés del PSUC.
En aquella ocasió em vaig centrar més en Rafael Ribó que era el candidat, Julio només havia vingut a donar suport. A casa ja el coneixíem però,  el pare i jo érem votants del PSUC.
Em va sobtar la seva sobrietat, d’entrada ja veies que era una persona seriosa, honesta i compromesa amb els seus ideals un líder d’aquells que haguessis seguit on sigui perquè sabia donar seguretat i confiança en el seu discurs, sempre allunyat de qualsevol hipocresia.
IU va aconseguir els seu major nombre de vots en unes eleccions generals sota el seu lideratge; 21 diputats l’any 1996 amb més de dos milions de vots. A marxat el mestre però ens quedarà per sempre la seva ensenyança.
_________________________________



BENET I JORNET



Després de més de mig segle escrivint teatre, avui se’n ha anat també, Josep Maria Benet i Jornet (Papitu), dramaturg i Premi d’Honor de les Lletres Catalanes.
Benet i Jornet, ha estat autor de grans obres per les que ha rebut infinitat de premis. De les més destacades; Els alquimistes de la fortuna, Ali-bey, E.R., o Desig. Algunes fins i tot foren portades al cinema, com Testament.

Però segurament a  Benet i Jornet se’l recordarà més popularment, per ser el guionista dels serials televisius amb més èxit de la televisió catalana com; Poble Nou, La Rosa, Laberint d’Ombres, o Vent del Plà , i pels que també va rebre nombrosos premis. Totes questes obres passaran a formar part per sempre de la nostra memòria audiovisual col·lectiva. Falten cinc dies per que sigui Divendres Sant, seguim confinats pel #COVID-19  i ha mort Benet i Jornet, EPD.  
____________________________

PABLITO

Pablito passejant per Platja D'Aro amb la seva esposa Ramona on tenien un apartament

Segurament sereu poquets els fotoperiodistes  que el reconeixereu o el recordareu, era Pablo Cortés “Pablito” fotoperiodista. El vaig conèixer en aquesta mateixa població un setembre de 1983. Jo anava justet de temps per fer l’arribada de la 63ª volta ciclista a Catalunya. Els ciclistes estaven al caure a la  línia d’arribada, l’espeaker anava anunciant per megafonia que els corredors ja estaven a pocs quilòmetres de la meta. Jo no portava cap acreditació només el “carnet” del meu diari. El comissari em va mirar amb cara de mala llet per que hi havia feina a la recta d’arribada i jo li estava fent perdre el temps, ja que pretenia arribar fins la línia de meta si o si sense acreditació de la Volta.
Em va dir expeditiu que: o anava a recollir l’acreditació, o no passava, però ja no hi havia temps per res vaig pensar que aquella arribada me la perdria i hauria de donar algunes explicacions.

 De sobte un col·lega s’acosta amb les seves càmeres penjades al coll. Un home ja gran, alt i esprimatxat que s’interessa per l’acalorada conversa que teníem el comissari i jo en el mateix moment que aquest ja anava marxant passant de mi. El col·lega em va preguntar que passava i jo ben atabalat li vaig explicar la situació. Se’m va quedar mirant i em diu: “como que no dejan entrar a un hijo mio a meta, ven que estant a punto de llegar” . Se’m va obrir el cel, vam arribar a la línia d’arribada quasi amb els ciclistes mentre anava dient: “el viene conmigo” vaig al·lucinar quan el mateix comissari que no em deixava passar ens saludés mentre ens deia: ràpid poseu-vos a lloc que son aquí. Després vaig saber qui era aquell que tant amable havia estat amb mi, Pablo Cortés, alies Pablito, corresponsal de l’Independent amb una llarga experiència a Algèria, cronista de la Costa Brava i fotògraf també del diari Los Sítios, que més tard és convertiria en el Diari de Girona. Evidentment és va convertir en el meu ídol. 
_______________________________

ISIDRE VICENS



Isidre Vicens, pintor paisatgista que ha estat durant anys un referent molt important per les noves generacions de d’artistes i pintors, ha tancat la seva darrera porta.


En les seves obres, han quedat congelats per sempre els paisatges tant dels Països Catalans, com de la Espanya erma de postguerra. Paisatges que havia descobert de manera peculiar a través de la finestreta del tren que el conduïa de presó en presó un cop acabada la contesa. A part dels paisatges sempre plens de color, Vicens també va pintar una sèrie de portes i finestres velles i corcades, un dels projectes més rellevants de la seva obra


El pintor que llaurava
____________________________

TORRES MONTSÓ





__________________________

LLUÍS RALUY


"Quan estic trist o preocupat les matemàtiques em donen consol".

En Lluís Raluy es una persona que te dos passions a la vida: el circ i les matemàtiques.
Recorda el moment en que les matemàtiques van despertar en ell un interès fora del normal.  "A l’hivern, després de fer les gires pel nord de Europa, sempre tornàvem a casa, a Sant Adrià on hi vivien els avis. Llavors el nens del circ, aprofitàvem per anar a l’escola tres mesos, el temps en que el circ estava aturat. En aquell temps els nens i les nenes estàvem  separats a les  aules. Un dia a classe, un company va preguntar a la mestra: com és que les nenes fan regles de tres i nosaltres no? La Mestra va respondre que si que en fèiem de regles de tres però el que passava, és que les nenes utilitzaven la X i nosaltres no. La pregunta em va sorprendre tant com la resposta i em va fer buscar en el llibre d’aritmètica totes les regles de tres que em podia imaginar, me’l vaig llegir i vaig poder resoldre tots els problemes que hi sortien amb un parell de dies. Descobrir la lletra X va fer despertar la meva passió per les matemàtiques".


"el que més m'agrada és fer riure els nens"
_________________________________
 En Lluís s’emociona, els ulls li brillen d’una manera especial quan obre el seu llibre i m’ensenya en un gràfic la seva teoria. Un cilindre on els nombres primers estant representats en una seqüència en espiral que s’allarga fins l’infinit  formant sis columnes. Li faig observar que apareix el sis en el gràfic.



Lluís Raluy amb el seu llibre sobre els nombres primers.
"El sis no és un nombre primer, però és un número màgic ja des del temps dels grecs fa més de dos mil anys. El numero sis es la clau de tot, el meu mètode de moment funciona i crec que permetrà buscar més fàcilment nombres primers, aquests nombres no segueixen una lògica i és per això que és tant difícil descobrir-los penseu que trobar un nombre primer molt gran pot suposar molts i molts anys de fer càlculs". 

__________________________________