José Dominguez Muñoz El Cabrero va omplir
divendres passat la sala de Cambra de l’Auditori de Girona on va desgranar les
seves cançons davant d’un públic atent, respectuós i entregat que sabia molt bé
que havia anat a veure i que va escoltar al duet de flamenc amb el mateix
silenci que si es tractés d’un concert de cambra.
José Dominguez porta més 40
anys d’ofici i ha compartit cartell amb músics tan diferents com Gilberto Gil, Chick Corea o Peter Gabriel, amb qui al 1993 va fer una
gira pels Estats Units. Aquesta era la primera vegada que El Cabrero
actuava a Girona, i va obrir el recital per soleares,
dient que és el millor cante per anar
escalfant la veu.
Va començar amb un tema del seu darrer treball
Ni rienda ni Jierro encima i amb els
primers acords del
tocaor Manuel
Herrera, és va fer el silenci total a la sala, la veu potent d'El Cabrero i els
seus primers versos contundents van ressonar per tot: “Yo n
o creo en Dios, creo en el aire i el agua, creo en la tierra i el sol...”
Després va seguir per
bulerias amb un sonet de Jorge Luis Borges
La lluvia, que no falta mai als seus recitals. Tampoc hi va faltar
Si se calla el cantor de Horacio
Guarany, molt celebrada pel públic, i per descomptat va cantar els seus temes
més combatius, i tota la sala va esclatar en un gran aplaudiment i crits de
visca la república quan va presentar els
Fandangos
republicanos.
Més tard va sonar
Macho cabrio, un al·legat a
l’ecologisme, a la terra, als que en viuen i, sobretot, a la llibertat, la
llibertat que va tornar a tenir protagonisme en un altre tema de Horacio
Guarany que diu: “Es mas
libre el que
está entre rejas por expresar una opinión, que el que está libre por gritarla”
molt adient en el moment que estem vivint. Va acabar amb el fandango
Muchos prometen la luna, ja en els bisos, un tema de denúncia de
la hipocresia de la classe política.
El Cabrero no és només un cantaor, és una llegenda viva del flamenc, que no ha deixat mai de
reivindicar altres estils com el tango, un gènere del que en te editats diversos treballs.
Parlar
d'El Cabrero no tant sols és parlar d’un gran del “cante jondo”, ni d’un
compositor genial, és fer-ho també d’una manera de viure el flamenc, és parlar
de compromís amb els més necessitats, de lluita per igualtat, per la pau, per la
llibertat i sobretot de rebel·lia. La seva veu és des de fa més de 40 anys, un
crit valent de denúncia davant les injustícies, totes aquestes condicions que
han fet que José Domínguez “El Cabrero”,
s’hagi guanyat el sobrenom de “El cantaor rojo”.