dimecres, 31 de juliol del 2019

UN MAGISTRAT A LA PLAÇA DELS JURATS

 


Si estem a la plaça dels Jurats, jo dec ser un magistrat” va sentenciar amb to entremeliat Adrià Puntí presentant-se al festival TEMPO sota les estrelles, aquest passat dilluns dia 29.
I ben cert que Puntí va exercir de magistrat, perquè va administrar el concert, els temes i els tempos, com aquell magistrat que pensa , jutja, executa, pren les decisions i fa el que vol amb públic que emplena l’àgora, deixant-lo clavat als seients fins que no s'apaga el darrer acord.
Puntí va fer el concert que va voler, com sempre, però si a cada concert, siguis o no incondicional, saps que el “magistrat” Puntí es valdrà de la seva mestria per sorprende’ns, aquest cop tampoc no va fallar.
Puntí es va presentar com un espectador més entre el públic esperant que comences l’espectacle, fins que va adonar-se que si ell no pujava a l’escenari no hi hauria concert aquesta nit.



Amb els primers acords i els primers versos d’una peça nova: La meva novia fa morros, vam entrar de cop en l’univers Puntí: un “Pasen i vean”, on  el geni de Salt, exercint de magistrat, va començar a conduir-nos per el seu món i el seu imaginari. 
vam anar fen via sense cap pressa, per camins laberíntics dels que no sabíem ben bé com en sortiríem.
 El músic del veïnat, va fer un repàs exhaustiu de la majoria dels seus temes. Les cançons anaven apareixent com en un caleidoscopi al·lucinant. Alguns temes giraven buscant la clau, estaven en “C major”. Algunes cançons queien contundents i breus, com un cop de mall damunt l’enclusa o incompletament, com insinuades lleus com un alè . D’altres semblaven haver-se perdut pel Bulevard del Xiprers o pels carrers de qualsevol ciutat, embriagades de vi, de poesia o de virtut de la mà d'El Boig del telèfon roig.  


    
   Adrià o Pep¿?, abans que sonés “Cor agre” del seu disc “Pepalallarga”, l’Adrià havia fet un tema dedicat a una beguda ensucrada: la Pepsi-Cola. Pepalallarga  no era més que un anagrama de Pep a la llarga, o sigui, algun dia tornaria com a Pep i no com Adrià. De fet en el seu retorn, després de no publicar res durant quasi tretze anys es va presentar com a Pep Puntí, però el nom d’Adrià Puntí tenia tanta força, que li va ser impossible canviar-lo. Seria doncs Pepsi-Cola un nou intent d’aparèixer un dia com a Pep¿? “Pep si cola”, o sigui a veure si ara cola. de fet mentre dedicava el concert al públic va confessar que ell es deia Pep, no tothom ho sap.
En l’imaginari Puntí no hi falten mai les referències al seu progenitors, als que te dedicats alguns temes, aquesta nit tampoc hi van faltar.

A prop de caure les dotze Puntí li va donar un tomb al desastre abans de que el concert és convertís en l’hora del pati quan un nen va tenir el seu moment de glòria pujant a l’escenari i posant harmòniques pel mestre. Ja ben passada la mitja nit, Puntí va convertir en magistral un altre concert seu, interpretant Si i Ull per ull mentre del cel queien guspires, les dels estels que teníem per sostre.
©Lluís Serrat/2019.
https://www.elpuntavui.cat/cultura/article/1644102-geni-sota-els-astres.html

dijous, 4 de juliol del 2019

VISA pour l'image



 Un festival de fotoperiodisme.


Ahir es va presentar a la Casa de Cultura de Girona la 31 ena. edició del festival internacional de fotoperiodisme VISA pour l’image Perpinyà 2019.



Ja fa 4 anys que la mostra es presenta a Girona. Aquest any s’ha inaugurat amb 
l’exposició del fotoperiodista independentFerhat Bouda. Bouda és un professional amb molts reconeixements internacionals que ha treballat a Mongòlia, Líbia, Marroc o Austràlia i que viu entre França i Alemanya. Bouda presenta l’exposició Al seu voltant,  treball sobre la Vila de Perpinyà, els seus voltants i la seva gent. Una acurada visió en blanc i negre de la ciutat veïna. 
Ferhat Bouda va fer aquest treball conjuntament amb els alumnes de diferents escoles de primària i secundària de la vila que també s’exposen en el mateix espai, aquestes en color.

Josep Puigbert, director de la Casa de la Generalitat a Perpinyà ha ressaltat la 
importància de que hi hagi aquesta inauguració prèvia a Girona del Festival, perquè això contribueix a suprimir la frontera entre Catalunya i la Catalunya Nord.
El festival internacional de fotoperiodisme Visa pour l’image, restarà obert des del dia 31 d’agost al dia 15 de desembre.
S'hi podran contemplar més de 20 exposicions dels millors treballs de professionals del tot món. A més hi ha nombroses conferències, projeccions, presentacions de portfolis etc.



Entre els Fotoperiodistes més relllevants hi trobareu: Patrick Chauvel, “La guerra és así” veterà amb 70 anys a les espatlles i 50 de professió que ha estat a totes les guerres del món. A Alain Keller, “Dietari d’un fotògraf” treball en blanc i negre extret dels seus arxius durant més de 20 anys de professió, de 1968 a 1989. O l’excel·lent treball de Brent Stirton (W.P.P.  2003/2014), sobre la caça furtiva a l'Àfrica.



Jean-François Leroy en la seva ja habitual Editorial, enguany parla sobre la llibertat de premsa i sobre la llista de països que no la respecten o que hi atempten directament com Mèxic, Venezuela, Egipte, Líbia, Algèria, Corea del Nord, Xina, Russia, Malta, Irlanda del Nord. diu Leroy que: la Llista podria ser més axhaustiva, però no ho és. posat a repartir estopa repartim-la de veritat. Ni una paraula sobre Marroc i els seu veto informatiu sobre el Sahara occidental i la constant agressió a periodistes amb judicis farsa i expulsions. Tampoc no hi ha cap esment el cas Jamal Khashoggi ni sobre la responsabilitat d’Arabia Saudi en els fets. Però com a periodista crec que mereixia, no un recordatori, sinó tota l’editorial el fundador de Wikileaks, Julian Assange ara que està a punt de ser extraditat als Estats Units i pot ser condemnat a la pena de mort. No contribuïm nosaltres mateixos a matar al misatger.

dimecres, 19 de juny del 2019

Premis Rahola de fotoperiodisme

Fotoperiodisme amb clau gironina
Joan Ventura president del Col·legi Periodistes demarcació de Girona
i el Guanyador de l'edició d'enguany Aniol resclosa.


Ahir es va inaugurar al col·legi de periodistes de Girona l’exposició: Rahola foto 2019.
Un recull de les millors imatges d’actualitat que els principals professionals del fotoperiodisme gironí han fet duran l’any 2018.

Joan Ventura amb el guanyador i alguns dels finalistes

No us perdeu aquesta mostra, la única d’aquestes característiques  que es fa a la ciutat de Girona de la que en podeu gaudir de dilluns a divendres de 10 a 13 h. del matí i els dimecres també de 16 a 19 h. de la tarda fins el dia 31 de juliol.


El col·legi de periodistes és a: carrer Nou del Teatre 1 2n. 1a.



http://www.elpuntavui.cat/cultura/article/19-cultura/1623342-el-dret-de-fer-fotos.html

dimecres, 12 de juny del 2019

ICÒNIQUES


Una exposició de cinema.



Fins el dia 29 de setembre teniu temps per contemplar, admirar, i emocionar-vos, amb l’exposició Icòniques { Actrius de Hollywood} que presenta el Museu del Cinema de Girona.
Hi ha exposades un total de 91 fotografies de 30 d’algunes de les actrius més admirades de la història de Hollywood.


Cada conjunt de fotografies van acompanyades d’algunes de les frases més cèlebres que ens han deixat aquestes actrius. Frases que son una síntesi espectacular de com van viure, sentir i sentir-se aquestes estrelles que brillaran per sempre en les nostres memòries col·lectives.


Les fotografies provenen d’un fons de més de 2500 fotografies d’actors i actrius principalment de Hollywood, que el col·leccionista Vicenç Arroyo va donar al Museu del Cinema l’any 2010.
Arroyo va començar a col·leccionar aquests retrats cap el 1947 a través de petició directa a les actrius i actors, a través de les productores, o en cases subhastes o establiments especialitzats.

http://www.elpuntavui.cat/cultura/article/19-cultura/1619367-les-cares-de-les-iconiques.html

©Lluís Serrat/2019

dilluns, 13 de maig del 2019

DREAM IS OVER


Aqueta foto que era perfectament una imatge per obrir portada, ni tant sols ha estat publicada en la crònica del partit que va fer el Girona ahir.
Com diu Lennon: Drean is over, aquest viatge de dos anys pel cel de la primera divisió de futbol, sembla que s’ha acabat. Dic sembla perquè es veu que segons la matemàtica del futbol, les coincidències que s’haurien de produir en la darrera jornada son tant improbables, que ho fan impossible. Només n’esmentaré una: el Girona hauria de  guanyar al camp de l’Alavés, per més de set gols en la darrera jornada. si tenim en compte  que n’ha marcat només 4 en els darrers vuit partits doncs doncs això: Dream is over.
Però després dels plors, la reflexió, l’analítica, la teoria, la pràctica, l’aritmètica, vindrà de nou la il·lusió, les ganes, l’orgull gironí i hi tornarem segur perquè queda molt camp per córrer i molt encara per somiar.
    


©Lluís serrat 2019

dimecres, 1 de maig del 2019

1 DE MAIG, DIA INTERNACIONAL DEL TREBALL


Les treballadores i treballadors de Girona surten al carrer l’1 de maig per demanar més polítiques socials en un moment d’una gran precarietat laboral.
Els representants sindicals exigeixen al govern de Pedro Sanchez, la inmediata derogació de l'actual llei de reforma laboral enmig d'una manifestació marcadament feminista. 


Una mica d’Història                             
 1889, París. En una conferència internacional de treballadors, es decreta l’1 de maig, com el dia internacional del treball.

L’origen cal cercar-lo en els anomenats fets de Chicago: era el començament de la revolució industrial al Estats Units i el dia 1 de maig de 1886 més de 200.000 treballadors van començar una vaga per conquerir la jornada de vuit hores. vuit hores de treball, vuit hores de lleure i aprenentage i vuit hores de descans.
Després de 4 dies de revolta, una repressió brutal per part de les forces d’ordre, la mort d’un policia per l’efecte un artefacte explosiu i desenes de morts entre els manifestants, van acabar amb la detenció de vuit militants i dirigents sindicalistes dels quals , tres van ser condemnats a presó i cinc van ser condemnats a morir a la forca, en un judici ple de irregularitats i violacions de les normes processals.


I hauria moltes més dates tant o més important que aquesta, que podríem fer servir de referent per reivindicar i recordar l’esforç que la classe obrera i treballadors de tot el món, han portat a terme al llarg de la història per aconseguir aquests drets laborals, socials i polítics dels que ara gaudim i que segueixen estant en perill.

El gener de 1905 la pagesia, la classe mitjana i els treballadors de les indústria de la Rússia imperial, es van unir per protestar contra l’opressió del imperi del tsar Nicolau II i exigir millores en les terribles  condicions de treball quasi medievals que imperaven arreu de la Rússia tsarista. Les mobilitzacions van acabar amb una massacre davant del Palau d’hivern a Sant Petersburg, on hi van haver centenars de morts.

El 22 d’Octubre també de 1905 a Chile hi va haver la vaga de la Carn. El preu de la carn havia pujat molt de preu que feia difícil l’accés a aquest aliment per part de la majoria de la població de classe humil. Unes 30.000 persones es van dirigir en manifestació fins el palau de la Moneda, les concentracions van durar una setmana i els manifestants van ser reprimits amb foc real per efectius de l’exèrcit  que van causar més de 200 morts. aquella setmana és recordada com la “semana roja

També a Xile al desembre de 1907 milers de treballadors del Salitre és van tancar a l’escola Santa Maria de Iquique. Exigien millores salarials i també de les miserables i inhumanes condicions de treball a les mines de Nitrat de Xile.
Els vaguistes superaven els 20.000 treballadors, exercit va reprimir violentament la protesta disparant contra els treballadors i les seves famílies. El nombre de morts és incert hi ha fonts que xifren la massacre en més de 2000 pesones.




 ©Lluís Serrat/2019

dimecres, 17 d’abril del 2019

WHITNEY GODOY


Whitney Godoy la fotoperiodista hondurenya que ha seguit l’èxode de la caravana de migrants  cap a estats units d’una gran part de la població del seu país, va captar ahir l’atenció de un nombrós grup d’assistents a la conferència que va fer al col·legi de periodistes de Girona presentant el seu treball.
Un èxode sense Moisés,  així defineix la jove professional, la marxa multitudinària de més de 7000 persones que va sortir de Sant Pedro Sula a Hondures el passat 13 d’octubre de 2018 amb un únic l’objectiu: arribar als estats units d’America, a la recerca del somni americà.

La fotoperiodista va explicar les tremendes dificultats de fer aquest viatge de més de 4300 km. per part d’un moviment que va sorgir de forma espontània i que aglutina una munió de gent que acaba fugint de la pobresa, la violència extrema i la falta d’oportunitats, en un país quasi en fallida. Whitney va explicar que ningú va finançar la marxa, contradient algunes informacions publicades. Tampoc ningú te el lideratge de la caravana, cosa que l’afebleix i la fragmenta en arribar a Mèxic quan es troben les organitzacions d’ajut humanitari, UNICEF, ACNUR o la OIM que el que pretenien en primer lloc era és fer-los tornar al seu país.
Godoy va explicar que encara que va ser una experiència gratificant professionalment, va passar moments de por i perill inevitable en esdeveniments com aquest.

El somni Americà.
Aquesta expressió no és nova, va nàixer a principis del segle passat com a sinònim de justícia social, igualtat econòmica i igualtat d’oportunitats, i que es basava sobre tot en la força de la immigració  europea que va permetre una societat sense monarquies ni classes aristocràtiques que impedien una societat lliure i on els immigrants tenien les mateixes oportunitats.
Amb el pas dels anys, amb la gran guerra, la segona guerra mundial, la guerra freda, i la gran depressió  s'ha anat creant una societat imperialista, capitalista i consumista i si abans el somni americà era tenir el suficient i viure feliç, ara és ser el millor d’una societat  desigual i on la immigració ja no té tantes expectatives i el somni americà s’ha convertit en això, un somni
©Lluís Serrat/2019

dilluns, 25 de març del 2019

El CABRERO "EL CANTAOR ROJO"


José Dominguez Muñoz El Cabrero va omplir divendres passat la sala de Cambra de l’Auditori de Girona on va desgranar les seves cançons davant d’un públic atent, respectuós i entregat que sabia molt bé que havia anat a veure i que va escoltar al duet de flamenc amb el mateix silenci que si es tractés d’un concert de cambra.
José Dominguez porta més 40 anys d’ofici i ha compartit cartell amb músics tan diferents com Gilberto Gil, Chick Corea o Peter Gabriel, amb qui al 1993 va fer una gira pels Estats Units. Aquesta era la primera vegada que El Cabrero actuava a Girona, i va obrir el recital per soleares, dient que és el millor cante per anar escalfant la veu.

Va començar amb un tema del seu darrer treball Ni rienda ni Jierro encima i amb els primers acords del tocaor Manuel Herrera, és va fer el silenci total a la sala, la veu potent d'El Cabrero i els seus primers versos contundents van ressonar per tot: “Yo no creo en Dios, creo en el aire i el agua, creo en la tierra i el sol...”  Després va seguir per bulerias amb un sonet de Jorge Luis Borges La lluvia, que no falta mai als seus recitals. Tampoc hi va faltar Si se calla el cantor de Horacio Guarany, molt celebrada pel públic, i per descomptat va cantar els seus temes més combatius, i tota la sala va esclatar en un gran aplaudiment i crits de visca la república quan va presentar els Fandangos republicanos.
Més tard va sonar Macho cabrio, un al·legat a l’ecologisme, a la terra, als que en viuen i, sobretot, a la llibertat, la llibertat que va tornar a tenir protagonisme en un altre tema de Horacio Guarany que diu: “Es mas  libre el que está entre rejas por expresar una opinión, que el que está libre por gritarla” molt adient en el moment que estem vivint. Va acabar amb el fandango Muchos prometen la luna,  ja en els bisos, un tema de denúncia de la hipocresia de la classe política.
El Cabrero no és només un cantaor, és una llegenda viva del flamenc, que no ha deixat mai de reivindicar altres estils com el tango, un gènere del que en te editats diversos treballs.
 Parlar d'El Cabrero no tant sols és parlar d’un gran del “cante jondo”, ni d’un compositor genial, és fer-ho també d’una manera de viure el flamenc, és parlar de compromís amb els més necessitats, de lluita per igualtat, per la pau, per la llibertat i sobretot de rebel·lia. La seva veu és des de fa més de 40 anys, un crit valent de denúncia davant les injustícies, totes aquestes condicions que han fet que José Domínguez  “El Cabrero”, s’hagi guanyat el sobrenom de “El cantaor rojo”.

dissabte, 9 de març del 2019

DIA MUNDIAL DE LA DONA

Potser arribarà un dia en que no calgui tenir marcat en el calendari una data per reivindicar els drets de les dones, un temps en que no calgui un dia especial per denunciar els maltractaments, la discriminació i els assassinats absurds i violacions que pateixen.

 Potser arribarà un temps en que no caldrà legislar perquè no passin coses com aquestes, un temps en que no existeixi la ignorància, l’odi de gènere ni el  d’orientació sexual. Un temps en que ens haguem humanitzat i tinguem més consciència  d’espècie, on predomini la llibertat, unitat, la fraternitat, la coordinació, la cooperació, la civilitat i sobre tot l’altruisme i quedin enrere la fragmentació les diferencies racials, culturals, ideològiques i la religió hagi deixat de tenir un paper repressor, adoctrinador i manipulador sobre la societat futura.


Però avui encara estem Lluny d’una societat ideal. En el que portem d’any, en un país petit com Espanya, han estat assassinades 9 dones, això vol dir una per setmana, una xifra realment escandalosa, si només n’hi hagués una de morta encara seria horrible, això sense comptar els nombrosos casos de violacions denunciats quasi a diari.





Per tant ens caldrà seguir sortint al carrer lluitant per eradicar aquesta lacra que ens 
assola.
Els carrers de Girona ahir van ser un clam per l'igualtat i contra el sistema opressor i discriminador que impera, de moment tal com estan les coses, ens cal seguir sortint al carrer encara que només sigui un cop l’any per fer sentir la nostre veu, fins que aconseguim canviar aquest l’ordre absurd de les coses.


©Lluís Serrat/2019











divendres, 8 de març del 2019

PREMIS RAHOLA DE PERIODISME LOCAL

En la desena edició del premis Carles Rahola de comunicació local celebrats ahir dia 7 de Març, el premi al millor treball informatiu i divulgatiu va ser per la periodista del Punt-Avui Tura Soler. El premi a la millor fotografia de premsa va ser pel fotoperiodista del Diari de Girona Aniol Resclosa.

Tura Soler rep el premi de mans del president del col·legi de periodistes de Girona Joan Ventura
   Aniol Resclosa rep el premi de mans del president de la Diputació de Girona Miquel    Nogué

Vallès Oriental TV 

    Radio Capital de L’Empordà, Sopem a la presó.

    La Xarxa de Municipis Indians, premi de millor informació digital

    La revista La Llera del Ter, premi de comunicació institucional. 

També van estar guardonats: Radio Capital de L’Empordà, pel seu treball Sopem a la presó.  La revista La Llera del Ter, premi de comunicació institucional. Sara Montesinos i Martí Albesa van guanyar el premi de comunicació periodística. La Xarxa de Municipis Indians, s’ha endut el premi de millor informació digital. Vallès Oriental TV es va emportar el premi de televisió al millor treball informatiu i divulgatiu.
Jordi Dalmau Corominas va ser guardonat amb una menció especial, pels seus articles d’opinió publicats al Diari de Girona.

©Lluís Serrat/2019

http://www.elpuntavui.cat/comunicacio/article/20-comunicacio/1566684-el-cas-susqueda-premiat.html