El passat divendres 12 es va fer al Centre Cívic
Barri Vell–Mercadal una xerrada-col·loqui per parlar de l’estat general del
Parc de la Devesa i del futur d’aquest espai tan especial de la ciutat de
Girona.
Hi van intervenir Narcís Motjé, enginyer forestal;
Guillem Terribas, llibreter i activista cultural, i Joan Vila, president de
l’Associació Amics del Parc de la Devesa de Girona. L’acte va comptar amb la
col·laboració del prestigiós periodista de El Punt-Avui Jordi Grau, que va
intentar posar ordre en tot moment al debat que va acabar sorgint entre els
assistents i els membres de la taula.
Jo no soc de Girona, però vaig descobrir el Parc de
la Devesa fa molt de temps, a mitjans dels anys seixanta. Va ser en una de les
poques sortides que fèiem llavors a l’escola. El professor de Naturals ens
havia promès una sortida pedagògica en un espai singular i vam acabar passant
el dia al Parc de la Devesa.
En aquell moment el parc ja em va impressionar.
Anys més tard vaig acabar treballant i vivint a Girona, molt a prop del parc;
d’això ja fa més de quaranta anys. La Devesa m’ha semblat sempre un lloc genial
i molt interessant, ideal per passejar-hi, però també he pensat sovint que no
acaba de ser un veritable parc urbà. Sempre l’he imaginada com els parcs de les
grans ciutats, perquè té potencial per ser-ho: com el Parc Güell de Barcelona,
el Retiro de Madrid, Hyde Park de Londres o el Tiergarten de Berlín. Amb
passeigs, fonts, corriols, estàtues, pèrgoles, zones de descans, de jocs, jardins i parterres.
No fa gaire, en un viatge a Moscou, vaig dedicar
tot un dia a passejar pel Park Gorki. Anys enrere havia vist una pel·lícula de
cinema negre i espies que em va agradar molt, on l’acció transcorria en aquest
parc. Segurament el parc que apareixia a la pel·lícula era una recreació feta
per algun estudi de Hollywood —estàvem en plena Guerra Freda—, però el film em
va impactar i sempre pensava que, si algun dia viatjava a Moscou, hi aniria a
passejar.
Em va sorprendre que, quan vaig preguntar a uns
vianants pel Park Gorki, em miressin amb cara de no entendre’m, fins que
finalment em van dir: «Ah… el Kulturi Park», el Parc de la Cultura, que de fet
és el nom original.
Passejant-hi vaig entendre perfectament el perquè
del nom. El parc té zones tant culturals com recreatives i està obert les 24
hores del dia. Disposa d’un centre de cultura contemporània, espais per
practicar esport, zones de jocs i espais per fer esdeveniments diversos:
teatre, música a l’aire lliure tant a l'estiu com a l'hivern… En fi, salvant les distàncies, un lloc així és
com sempre he imaginat que podria arribar a ser la Devesa de Girona.
És per això que vaig imaginar el projecte “Un
any a la Devesa”, un treball fotogràfic realitzat al llarg d’un any,
retratant i documentant el dia a dia del parc. La finalitat era retre homenatge
a aquest espai, però també reivindicar-lo com un espai per a tota la ciutat.
L’exposició que en va sortir, condensa en 28
imatges, 365 dies de vida dins el parc. No cal que us expliqui que tot plegat
ha estat una excusa, un pretext, perquè acabéssim l’any parlant de com voldríem
que fos la Devesa i perquè la gent que se l’estima pogués exposar el seu punt
de vista.
Tot això ha estat possible gràcies a la generositat
del Centre Cívic Barri Vell–Mercadal, del Col·legi de Periodistes i a l’esforç
de l’Associació Amics del Parc de la Devesa.
Aquest divendres, però, vaig patir un bany de
realitat. Vaig descobrir que la realitat de la Devesa és molt menys bucòlica i
molt més crua del que havia imaginat.
El Parc de la Devesa, el principal pulmó verd de la
ciutat, amb més de 2.500 arbres —alguns d’ells centenaris—, viu un procés de
degradació lenta però constant. Les plagues, la manca d’un sistema de reg
eficient, sumades a una sequera prolongada, han afeblit l’arbrat i, durant el
darrer any, s’han repetit les caigudes d’arbres de grans dimensions, posant en
evidència un problema estructural i el que és més greu, posant en perill la
vida dels ciutadans que hi transiten.
La sensació que vaig tenir és que la Devesa ha
deixat de ser un espai central tant en el debat com en l’ús públic. Molts dels
assistents van coincidir en aquest sentiment. Moltes activitats s’han desplaçat
a altres zones de la ciutat i sembla que s’estigui actuant com si la seva
degradació fos un procés normal, inevitable i irrellevant.
Algú va comentar que potser la raó és que els seus
arbres, tot i ser milers, no voten. I així, entre la passivitat institucional i
el fet que la població no sembla sentir la Devesa com un espai propi, el parc
espera: malalt, assedegat i sense que s’hi destinin els recursos suficients què
algun dia pugui esdevenir aquell parc imaginat.
