Paco Ibáñez va omplir divendres passat la (a)phònica de Banyoles amb la poesia de sempre i la seva prosa combativa.
Miguel
Hernández, Gongora, Blás de Otero,
Lorca, León Felipe, Goytisolo, Quevedo Espriu...hi van ser presents a
través de la veu i la música de l’artista.
Paco
Ibáñez ha sabut musicar i interpretar com ningú els poetes clàssics que sempre sonen nous en la veu trencada del
cantant, que s’autodefineix com Catalano-Vasco-Francés.
Se li va resistir però, el poema Barques de paper de Salvador Espriu,
perquè malgrat que és un idioma que adora, diu que sempre se li ha resistit.
Paco Ibáñez va interpretar temes també en francès,
en gallec, i en l’euskera en un recital emotiu i intimista de quasi dues hores
i buscant sovint la complicitat del públic que és sabia la majoria de cançons.
El símbol més significatiu de la resistència
antifranquista, va fer un dur atac contra la invasió de la cultura anglosaxona,
mostrant sense embuts la seva aversió a tot allò que soni anglès. No va parar
de recalcar (sobre tot, dirigint-se a la
gent jove), que no és deixi alinear per aquesta corrent tant potent o pel
futbol, que la única cosa que pretenen és que no pensem i obeïm.
©_Lluís Serrat/2015
