Tura Soler va presentar dilluns passat dia 20 a la Casa de
Cultura de Girona, amb rigor i una mica d’humor negre, el seu nou llibre, “Rigor
Mortis”, on explica els casos del reconegut i popular forense Narcís Bardalet.
Va estar acompanyada per Narcís Bardalet, el
protagonista principal del llibre i del magistrat Fernando Lacaba, que va fer-ne la presentació.
Tura Soler va començar relatant com s’havien conegut ella i el forense « va ser a l’any 1986 enmig d’un gran incendi a la serra de Les Alberes, s’havia estavellat un avió que participava en l’extinció del foc. Jo era llavors becaria a el PUNT DIARI i em van enviar a cobrir aquella tragèdia. Estava amb altres professionals i agents de la Guardia Civil. De sobte ens vam veure acorralats pel foc amb flames de trenta metres d’alçada, espantats i sense sortida, de cop van veure aparèixer d’entre el fum amb un mocador tapant-li la boca, Narcís Bardalet que tot seguit ens va tranquil·litzar; —no patiu si el foc arriba aquí, anirem on ja estigui cremat— ens va dir».
Allà va néixer una forta amistat entre la periodista i el forense. Al llarg de més de trenta anys han compartit infinitat de casos, investigacions i anècdotes. Ara tots dos expliquen les seves vivències i experiències professionals, cosa que els ha valgut l'apel·latiu de “l’estranya parella”.
Tura Soler va presentar el seu llibre com la
vida del forense novel·lada i a Narcís Bardalet com “el nen que li feien por
els morts”. El llibre explica la vida d’un nen que als set anys mirava sota
el llit per si hi havia algun mort, de la por que li feien, i com després més tard, la seva curiositat va
vèncer aquesta por i dedicaria tota la seva vida a estudiar els morts.
Bardalet va començar dient que morim igual que
naixem; «naixem sense dents i morim sense dents. Naixem que els esfínters no es
controlen i morim sense poder controlar els esfínters. Naixem sense saber
caminar i morim sense poder caminar. Naixem que el “pitu” només ens serveix per
fer pipí i morim que ni per això serveix moltes vegades». Bardalet va continuar
dient que la vida és immensament fràgil i que morir-se és molt fàcil; « és molt
fàcil, molt i molt, mireu si és fàcil, que no fa falta fer res, només cal
esperar».
També va fer referència a les estadístiques; «avui hi ha a la província unes trenta persones a les que el món els
hi caurà a sobre, els hauran diagnosticat un càncer. Hi ha entre set i vuit persones que ara
estan “de puta madre” i demà no hi seran, mort sobtada, accident. Tu mai saps
que et passarà , mai saps quan et moriràs, només algunes persones ho saben, les
que poden elegir quan, on i com; els suïcides».
Bardalet va proposar que algun dia la ciència i les lleis s’hauran de replantejar el concepte de mort. «La ciència i les lleis som com les vies del tren; van juntes en la mateixa direcció però mai es creuen i s’haurien de trobar. Fa poc quan es moria un avi era enterrat en 48 hores i ja està. Ara les coses han canviat, us posaré un exemple; l’Arturo va tenir un accident de moto i va arribar mort a l’hospital. Els familiars de l’Arturo donen els seus òrgans per transplantaments. L’Arturo va ser declarat jurídicament mort i enterrat, però el 80 per cent de l’Arturo segueix viu com a subjecte biològic. Per tant l’Arturo és mort? si, però no tant. Entraríem doncs en el concepte de mort a terminis (riures a la sala) i caldrà a la llarga revisar el concepte de mort».
Bardalet, que va fer una vegada l’autòpsia a
una mòmia egípcia i va embalsamar Salvador Dalí, va explicar una anècdota
curiosa de com els egipcis van aprendre la tècnica de la momificació; « El
xacal sempre ataca les seves preses per l’esquerra i mossegant l’abdomen, per què?
perquè hi troba aigua i es pot assedegar i perquè a l’esquerra no hi ha el fel que és amarg. Després de menjar-se les vísceres, abandonen les víctimes. Els animals morts acabaven dissecats sota el sol del desert. Per embalsamar s’ha de
començar per dissecar primer, així els egipcis van aprendre dels xacals l’art
de la momificació i van elevar el xacal a la categoria de Déu, l’Anubis».
El forense va acabar amb algunes reflexions
com, «l’èxit està sempre darrera de la por. Que la millor mort que podem tenir
és casa, acompanyats i sense dolor» i es va acomiadar amb un irònic «si no ens
tornem a veure, que sigui per manca de llum».
