LA
GUERRA: NOU MODEL DE NEGOCI.
Aquest
any ens ha deixat Jean-François Leroy, fundador i director del festival Visa
pour l’Image de Perpinyà. Durant 38 anys, Leroy ha sigut l’ànima de la
mostra de fotoperiodisme més important del món. Ell ha fet que aquest festival
esdevingués el punt de referència del fotoperiodisme mundial. En aquesta edició
hi han participat més de 3.000 professionals i han passat per les exposicions
més de 230.000 visitants.
Un any més la guerra i els conflictes armats són el tema principal de la majoria de treballs que omplen les sales i espais expositius de la mostra, amb algunes excepcions a destacar: un reportatge sota el mar, “Lluny del cel”, del fotògraf Laurent Ballesta, un treball de fotografia submarina realment increïble.
Destacable el treball de Gerd Ludwig sobre Txernòbil 40 anys després. També
destacable el per mi inquietant treball de Jérôme Gence sobre la cultura otaku
al Japó, gent amb una obsessió quasi malaltissa pel col·leccionisme, el còmic
manga, el lleure i el passatemps permanent, socialment aïllats que acaben
casant-se amb personatges de ficció. De fet, l’exposició on la gent s’aturava
més.
Com
a cada edició, i ja en van 38, com aquell qui res, a les parets trobem milers
de finestres obertes per on ens podem abocar a una realitat llunyana o no tant,
amb l’esperança que la temàtica hagi canviat, que les escenes de guerra, dolor,
patiment i mort aquest cop siguin les mínimes. Però no és així: les mateixes
imatges d’horror any rere any.
Any
rere any fotoperiodistes d’arreu del món surten al carrer amb les càmeres a
coll per documentar i denunciar la barbàrie que provoca la guerra arreu; saben
que si no hi ha imatges el fet no ha existit. Així es juguen la pròpia vida i
moltes vegades la perden, amb l’esperança de canviar el món encara que sigui un
poquet. Vull recordar que durant el 2025 i el 2026 han perdut la vida 168
professionals de la comunicació en conflictes armats arreu del món, i gairebé
la meitat són fotoperiodistes.
El
més trist és que que les coses canviin d’aquí en endavant serà complicat,
perquè la guerra ha deixat de ser només una eina geopolítica o un conflicte
d'estats per convertir-se en un sector econòmic altament rendible, privatitzat
i basat en la innovació tecnològica i la intel·ligència artificial.
Les
grans corporacions d'armament cotitzen en borsa i depenen del rearmament
constant dels països. Un augment de la tensió internacional es tradueix
immediatament en una pujada del valor de les seves accions.
El
cicle econòmic de la guerra no acaba amb les armes. La reconstrucció
d'infraestructures, ciutats i sistemes de comunicació genera un segon mercat
milionari per a grans constructores i fons d'inversió multinacionals. La guerra
opera com un model de negoci més on la seguretat s'ha convertit en una
mercaderia, reduint sovint l'incentiu per a la pau a un discurs buit.
Així
les coses, anem cap a un estat de conflicte permanent, una mena de malaltia
crònica que cal tractar; així els actors financers i corporatius que hi
intervenen s’asseguren beneficis de per vida.
