La selecció espanyola es va endur ahir la Copa del Món de futbol i es va plantar una altra estrella de cinc puntes a la samarreta, un emblema històricament adoptat pel socialisme que simbolitza els cinc continents, o els cinc dits de la mà representant la classe treballadora; això sí, sempre que sigui de color vermell, com la samarreta de la selecció espanyola que li dona el sobrenom de la "Roja".
La
lluita per uns guardons tan preuats va ser contra la selecció d’Argentina, un
combinat on juga el que diuen que és el millor jugador de tota la història del
futbol fins avui, Leo Messi; això sí, després de Déu.
El
futbol desperta sovint passions extremes, des de la devoció més absoluta fins a
l’hostilitat més visceral, i el nivell de violència puja amb els grans
esdeveniments. No significa que hi hagi una "onada de crims" salvatge
a tots els nivells, però les dades demostren un augment significatiu de
determinats tipus de delictes. L'explicació darrere d'això no és el futbol en
si, sinó com l'esdeveniment augmenta l'estrès emocional i l'ansietat, i com
serveix de detonant en entorns que ja estan prou crispats o dividits.
Aquests
dies previs a la final, he viscut amb la gent del meu país ("petit",
com diu el poeta de l’Empordà) al carrer, a les xarxes i en carn pròpia el que
m’ha semblat una autèntica esquizofrènia emocional. Un munt de sentiments i
d’egos enfrontats portats pràcticament al llindar de la paranoia.
Catalanistes
de tota la vida, socis del Barça, donaven suport a la selecció argentina de
Messi. Nouvinguts a Catalunya, en canvi, empenyien la selecció espanyola perquè
deien que precisament són catalans la majoria de jugadors que conformen la
selecció on juga també el que diuen que serà el substitut de Messi, Lamine
Yamal.
El
cert és que amb la selecció espanyola van acabar jugant aquesta final tan
polèmica vuit jugadors catalans. I un de valencià que juga al primer equip del
Barça; un club el president del qual, Joan Laporta, per cert, també anava amb
la "Roja".
El
partit va ser entretingut, vibrant i, a estones, emotiu. Tota una selecció
argentina no va aconseguir fer cap xut a porta en tot el partit. Ja ho van
intentar, però la defensa de la selecció espanyola no va deixar arribar cap
pilota a mans d'Unai Simón, que no va haver de fer ni una sola parada. I Messi,
el talismà dels argentins, es va passar els primers quinze minuts del matx
sense tocar bola; bé, la va tocar un cop, en el servei inicial. La resta del
partit va estar completament anul·lat per un plantejament tàctic impecable de
De la Fuente i amb un Rodri al mig del camp que tallava qualsevol intent de
passada cap al número 10.
Argentina
va acabar al límit de la tensió per la impotència de no poder arribar a la
porteria d'Unai, però el seu intent d’embarrar el partit tampoc no els va
funcionar. Els de De la Fuente es van mantenir amb el cap fred i van acabar
fent que Argentina s’autoeliminés sola.
En
definitiva, una final molt marcada a Catalunya per la geopolítica, amb
sentiments contradictoris i postures enfrontades entre aficionats d’un i altre
bàndol, però en aquest cas crec que qui ha guanyat per mèrits propis és el bon
futbol.
