_________________________________________________________________________________
_________________________________________________________________________________
Els muntatges florals que aquests dies han
omplert la ciutat de colors i els carrers de milers de curiosos d’arreu, han
anat desapareixent poc a poc.
A
passat una altre edició de Temps de Flors i ara tot torna de nou a la
normalitat. Ja es pot tornar a pujar per les escales de la Catedral a peu, o
per les del Seminari.
Alguns indrets que eren excepcionalment accessibles aquests dies, tornen ara a pertànyer
a la intimitat dels seus habitants habituals i a estar vedats al públic en general
fins l’any que ve.
El xiuxiueig
de la gent que omplia els espais engalanats, es va perdent poc a poc, igual que
les notes imaginaries d’un vell piano tocat per una dama misteriosa que ha
perdut el cap, potser per algun amor impossible?. També s’han anat apagant les
melodies dels nombrosos músics que aquests dies actuaven pels carrers de la ciutat
en flors.
La gent que passeja, ja no consulta
constantment els plànol de la ciutat, buscant aquell indret que promet ser el més
bonic, o no perdre’s cap dels deu imprescindibles.
Els restaurants i bars veuen com poc a poc les
terrasses es van buidant, és l’hora de fer balanç, de veure com ha anat aquesta
edició, i a somiar en que l’any vinent sigui molt millor encara.
Sempre hi haurà qui es queixarà perquè no li
surten es números, perquè han vist trencada la seva tranquil·litat, o perquè Temps
de Flors els suposa un trasbals més que un benefici, ja se sap que les coses mai
son al gust de tothom, Però cal tenir il·lusió perquè d’aquí un any quan arribi
la primavera, Girona torni a engalanar-se amb les flors i els carrers es tornin a
omplir altre cop de gent buscant racons de bellesa efímera.
©_Lluís Serrat 2015
