TXERNÒBIL 40 ANYS.

 

Nens de Pripiat fent una estada llarga a Catalunya fugint de l'accident

Que la veritat i la història no t'espatllin un bon reportatge o una sèrie d'èxit.

Aquests dies, exactament el 26 d'abril, es celebra el 40 aniversari del pitjor accident nuclear de la història, segons occident.

 La Central Nuclear Vladimir Ílitx Lenin, situada a 15 quilòmetres de la ciutat de Txernòbil (actual Ucraïna i llavors Unió Soviètica), va patir una fallada catastròfica. 

El 26 d'abril de 1986, el reactor número 4 va esclatar de forma molt violenta tot just en començar una prova rutinària que, ironies del destí, havia de servir per comprovar-ne la seguretat.

Sis anys abans hi havia hagut un accident també molt greu als Estats Units. Un accident de magnitud 5; el de Txernòbil va arribar a 7.

 També uns anys més tard, el 2011, al Japó, a causa d’un tsunami, la central de Fukushima es va inundar i en quedar sense energia, els nuclis de tres reactors van patir una fusió que per acumulació d’hidrogen va causar una explosió i la destrucció de 4 edificis.

Occident sovint acostuma a vestir la seva història amb un biaix narratiu. L’accident de la central va servir com a metàfora de la caiguda de l'URSS. Després, Txernòbil va esdevenir la catàstrofe perfecta per trenar una narrativa de Guerra Freda, de vila de pel·lícula; per fabular amb tocs de misteri, de dramatisme soviètic, espies, conspiracions, assassinats polítics i negocis mafiosos. Un relat que sempre despulla de tota èpica la gent que va donar la vida perquè molts de nosaltres no patíssim les conseqüències del desastre. Tota una narrativa plena d’hipocresia, però que tan bé queda com a reportatge als telenotícies del vespre i a les sèries de televisió nord-americanes.

Els liquidadors: Prop de 600.000 persones, entre militars, miners i civils, van ser mobilitzades per netejar la zona. Moltes d’aquestes persones es van oferir voluntàries. S'ha venut sovint la idea que els liquidadors van ser enviats "a punta de fusell" o per força, com a esclaus de l'estat. Però, si analitzem les fonts directes (com els testimonis recollits per Svetlana Aleksiévitx a La pregària de Txernòbil), la història és molt més complexa i humana, una altra dada que no apareixerà als relats de l’occident global, dit democràtic.

A la Central Nuclear Vladimir Ílitx Lenin hi va haver errors humans i de disseny, però s'oblida que el 1979, als Estats Units, va ocórrer l'accident de Three Mile Island. Allà també hi va haver errors humans i una fallada de disseny. 

La diferència? El reactor americà tenia una estructura de contenció de formigó que va evitar que la radiació sortís massivament. L'URSS va pecar d'un excés de confiança en no construir aquestes estructures de contenció per estalviar costos, i unes barres de grafit defectuoses van fer la resta.

Aquests dies tampoc parlarem gaire, ni de la mateixa manera, de l’accident de Fukushima. Aquest no dona peu a fer un relat de foscor. Fukushima no es presta a fer especulacions amb la negligència d’un règim tancat, d’un estat corrupte, ni a jugar amb l’amenaça del comunisme o fer una novel·la d’espies. Aquí l’explosió de tres reactors de cop i arran de mar va ser fortuïta: un tsunami va provocar el desastre. Però això no vol dir que no hi hagi responsables.

L’explosió de Fukushima (2011) va ser també de nivell 7. Tot i que la gestió japonesa es ven com a "neta" i "transparent", la realitat és que la gestora privada, TEPCO, va ignorar advertències sobre l'alçada dels tsunamis durant anys per estalviar diners. La tragèdia de Fukushima no va ser només un "acte de la natura" inevitable; va ser un cas de llibre de com l'estalvi de costos i la complaença corporativa poden portar al desastre.

 TEPCO va prioritzar el negoci per sobre de la seguretat: el mur de contenció era massa baix. Aquesta és la negligència més flagrant. Estudis històrics i sismològics ja advertien que la zona de Tohoku podia patir tsunamis de grans dimensions (com el de l'any 869 dC). La decisió de TEPCO de mantenir un mur de protecció de només 5,7 metres va portar al desastre. El tsunami d'aquell dia va fer 14 metres d’alçada.

Les primeres hores hi va haver un alliberament massiu de iode-131 i cesi-137 a l'aire i al mar directament. Fins al 2013, els nivells de cesi en peixos locals es multiplicaven per milers respecte al límit legal. La radiació es manté "continguda" en tancs, però l'aigua subterrània segueix filtrant-se al mar. La Xina i altres països veïns han prohibit el peix japonès, no per por a una mort immediata, sinó per la incertesa de què passarà d'aquí a 20 anys si seguim abocant centenars de tones d'aigua contaminada amb isòtops radioactius cada dia al Pacífic.

I aquí, aquests dies, seguirem parlant de Txernòbil, de la foscor del terrible i despietat “règim” soviètic. Dels esclaus “liquidadors” enviats per força a una mort segura, de l’abandonament de les seves famílies i la manca de cura de les malalties adquirides. Segur que hi ha hagut moltes mancances, moltes coses que no s'han fet bé.  Però aquest relat queda bé en un 30 minuts o un Informe Semanal. En canvi de Fukushima a Occident no l'interessa gens parlar-ne. Aquí seguirem compadint la pobra gent que va patir l’accident de la Central Nuclear Vladimir Ílitx Lenin desposeint de tota èpica i glòria els herois que, al final, van engabiar la fera. Al mateix temps, hipòcritament, seguirem sense dir res de les 500 tones d’aigua contaminada amb triti i carboni-14 abocades al Pacífic cada dia fins al 2050 com a mínim, isòtops que ens retornen amb els lloms de tonyina roja i peix espasa. Tampoc sabem on aniran a parar els 1,3 milions de tones d’aigua contaminada guardades en dipòsits.

EL XOU DE ARTEMISA II

Foto: Lluís Serrat. Base Loran L'Estartit. Nikon D-600/nikon300f4

El 1969, els Estats Units vivien una paradoxa monumental. Mentre assolien el cim de la tecnologia amb l'exploració espacial, estaven profundament immersos en diversos conflictes, tant bèl·lics com ideològics. El Vietnam era, en aquell moment, el front obert més sagnant i divisiu del país.

Va ser un dels anys més intensos per a Richard Nixon. Feia poc que havia pres possessió del càrrec amb la promesa de reduir les tropes americanes destinades al conflicte, però la realitat era que hi havia prop de 500.000 soldats desplegats a la zona. Però no només el Vietnam patia els bombardejos nord-americans; també Laos, amb l'objectiu de tallar l'anomenada Ruta Ho Chi Minh. Així mateix, Cambodja i Corea continuaven essent bombardejades.

A més de les guerres a l'estranger, els EUA estaven enmig d'una transformació social convulsa. A l'interior del país, la tensió racial era altíssima i el moviment hippie i la contracultura estaven en el seu punt àlgid.

La Lluna com maniobra de distracció.

Mentre tot això passava, Neil Armstrong caminava per la Lluna. El govern dels EUA necessitava desesperadament una "victòria" que es pogués retransmetre en directe. El contrast visual a les notícies de la nit va ser radical: les imatges de soldats morts arribant en caixes de zenc i de pobles cremats al Vietnam van ser substituïdes per les imatges netes, heroiques i tecnològiques dels astronautes plantant la bandera de les barres i estrelles al cor de la Lluna.                           L'allunatge va permetre que els ambaixadors americans a tot el món tinguessin un relat positiu. Ja no eren "els agressors del sud-est asiàtic", sinó "els exploradors de la humanitat".

Cortina de fum i xou mediàtic

L'actual i tan retransmès vol de l'Artemis II a la cara oculta de la lluna, té moltes similituds amb el de l'Apollo 11, de fet és calcada.                                 Aquesta missió, que ens estan venent com si fos una cosa nova, no en té res de nou. La primera foto de la cara oculta de la Lluna data del 1959; la va fer la nau automàtica soviètica Luna-3, que va cartografiar el 70% de la superfície del satèl·lit. Després, l'han orbitat totes les tripulacions de les missions Apollo que a més hi han allunat. Més tard, la LRO (Lunar Reconnaissance Orbiter), una missió de la NASA, ha cartografiat el satèl·lit amb una precisió sense precedents. Per tant, parlar de veure la Lluna "com mai l'havíem vist" sona més a propaganda que a una altra cosa.

Geopolítica i pressupost

El paral·lelisme és gairebé calcat, però amb un escenari geopolític actualitzat. Si el 1969 el motiu era la Guerra Freda contra l'URSS, entre el 2024 i el 2026 el motiu és la nova competició contra la Xina. Però també és una manera de presentar una cara amable de victòria tecnològica i estendre una cortina de fum per desviar l'atenció en un moment molt delicat per als Estats Units, amb els conflictes sagnants a Gaza, el Líban,  la agresió a l'Iran i la tensió amb Rússia.

Que això només ha estat un xou mediàtic es confirma quan el mateix president anuncia, només acabada d'aterrar la nau, de tornada de la lluna, que retallarà el pressupost de la NASA en un 8% per al proper exercici. Abans, ja s'havien acomiadat 500 treballadors i centenars de contractistes de l'agència espacial per manca de pressupost.

La "rentada de cara" de l'administració Trump ha costat 4.100 milions de dòlars. L'agència sembla que ha publicat unes 100 fotos de gran qualitat per al consum del gran públic, tot i que els astronautes n'han fet unes 15.000. Això vol dir que cada cop que els astronautes premen el botó de la càmera, el cost per als contribuents americans és de 273.333 dòlars. Això si han aconseguit que durant hores les televisions occidentals només parlin de les grans proeses tecnològiques dels Estats Units, obviant la història i menyspreant les fites aconseguides per altres potències i fent que ens oblidem de les atrocitats que segueixen perpetrant a orient mitjà.

  

 

LA BANALITAT LÍQUIDA

La impressió és que estem vivint en un estat de ficció permanent. Submergits dins una sopa de mediocritat i estupidesa que no és fruit d’una degradació accidental, sinó el producte d’un ecosistema fet a mida.

Ens podem passar el dia polemitzant sobre nimietats, sobre temes absurds. Debatent sobre falsos dilemes, la majoria inventats des de les mateixes corporacions tecnològiques que ara mateix dominen el món. Discutim sobre els tics micromasclistes que encara tenim a la nostra societat; de com dirigir-te a la teva companya de feina utilitzant "nena", de manera afectuosa, en comptes del seu nom, pot desencadenar una tempesta, ja que pot ser interpretat com una forma de demostrar jerarquia, infantilització o menyspreu. Això sí, el poder ens pot tractar no com a nens, sinó com el que és pitjor, com a ignorants estúpids, i no passa res: ho acceptem amb resignació.

Li donem voltes i en fem un problema lingüístic de si hem de dir tots, totes o totis, mentre, per l’altra banda, el món ens cau a trossos amb un patiment indescriptible i ens ho mirem impassibles a través de les pantalles com si fos un fet inevitable.

I l’empatia? Què ha passat amb l’empatia? L'empatia, que hauria de servir per entendre la complexitat del món i ser solidaris amb el sofriment de tanta i tanta gent, s'utilitza per deshumanitzar qui no pensa igual, per rebutjar allò que és diferent.

Si algú comet un "micromasclisme", no utilitza el llenguatge "correcte", no segueix el corrent de moda o té una visió diferent de com s’hauria d’estructurar la societat o el món, automàticament queda fora del nostre cercle d'empatia i acabem criminalitzant-lo. El sistema ens ha ensenyat a ser implacables amb l'anècdota, la discrepància i l’esperit crític, i cecs davant les injustícies.

Vivim immersos en microconflictes de baixa intensitat, polaritzats dins una societat on has d’escollir entre bons i dolents, entre blanc o negre, blau o roig. Ens diuen qui hem d’estimar i a qui hem d’odiar. Això és relativament fàcil, només cal escollir entre dues possibilitats; és infinitament més difícil entrar a discutir temes complexos. Aquest no és un defecte heretat de l'ésser humà, sinó un producte de disseny fruit d’una estratègia ben planificada.

La banalitat líquida fa que les nostres preocupacions siguin volàtils. Ens indignem per una nimietat que demà ja haurem oblidat per passar a la següent, evitant així qualsevol compromís profund amb els problemes reals que ens afecten. És la dissolució de la jerarquia de la importància. En aquest estat, la informació ja no té pes; flueix sense deixar rastre, omplint el debat públic de continguts irrellevants mentre les estructures de poder reals es mouen enmig d’un soroll permanent dissenyat per mantenir-nos distrets. És el que alguns analistes anomenen la política de l'espectacle.

Twitter és un exemple clar de la banalitat líquida: funciona com un accelerador de partícules emocional. Una nimietat es converteix en un conflicte propi on tothom sent la necessitat de "triar bàndol". No es discuteix el fet en si, sinó què diu de tu el fet d'estar-hi a favor o en contra; així perdem el temps en debats identitaris i superficials. Una població fragmentada, lluitant entre si per detalls estètics i absurds, no té energia ni unitat per qüestionar el sistema.

L'algoritme i les xarxes socials premien la indignació perquè genera més clics d’una manera molt més ràpida i polèmica que una anàlisi complexa sobre macroeconomia o drets socials, per exemple.

Aquesta polarització artificial elimina els matisos. El món real és complex, però el control social és molt més fàcil si el missatge és simplista. En reduir-ho tot a només dues opcions, s'anul·la la capacitat crítica de la gent. Ja no pensem, només reaccionem. És una forma de control tou: no cal prohibir res si pots fer que la gent s'entretingui sola amb coses irrellevants.

La banalitat s'ha convertit en una eina de governança, com a mecanisme de control social en l'era de l'algoritme. Hem passat de ser subjectes polítics a ser consumidors voraços de continguts.

El triomf absolut d'aquest sistema és que l'individu mediocre es creu un "rebel" mentre defensa una ocurrència que ha llegit en un titular dissenyat per un algoritme. Ens han portat a l'escorxador intel·lectual fent-nos creure que anàvem d'excursió.

La complexitat requereix temps; la banalitat és instantània. Les corporacions tecnològiques i els estats poderosos han dissenyat entorns on el "soroll" impedeix la reflexió profunda, i la banalitat líquida es converteix en el nou opi del poble.

 

ESTAT INERCIAL

 

Fa dies corren rius de tinta i veus enteses a tot el món que critiquen la figura del president Trump i les seves actuacions. Gran part de la comunitat internacional i dels mitjans de comunicació l’assenyalen com una anomalia històrica, titllant-lo de dictador o establint paral·lelismes hiperbòlics amb figures com Hitler. Jo crec que es comet un error d’apreciació fonamental parlant dels Estat Units de Nord-Amèrica. El problema principal no és el president, el vertader problema és l’estat mateix i la seva dinàmica.

 Ens podem imaginar a EEUU com un gran transatlàntic que desplaça milions de tones, llençat sobre l'aigua a tota màquina, amb un rumb predeterminat, el pilot automàtic posat i en els panells de control només funcionen els botons de la ràdio. El sistema, en aquest cas l’estat, té una inèrcia tan colossal, que la voluntat individual del capità és gairebé irrellevant.

Ens encanta focalitzar-ho tot en una persona. Això és molt més fàcil que explicar a l’audiència com funciona un sistema complex. Pots estimar o adiar una persona concreta, això és senzill. fer un anàlisi polític i mirar d’entendre perquè passen les coses i les conseqüències que poden tenir certes decisions, és extremadament complicat.

Al pont, el capità llueix uniforme de gala, somriu a les càmeres, gesticula. Fa discursos grandiloqüents, bromes i alguna amenaça. Parla de directrius, de nobles ideals, de plans engrescadors. Parla de pau, de economia d’acabar amb la guerra. A baix a la sala de màquines, el soroll és ensordidor, el brogit del motor treballant a ple rendiment no deixa sentir res més que el sotragueig dels pistons pujant i baixant, el frec dels eixos rodant, el xiulet agut de les turbines. L’unic objectiu: mantenir el rumb i la velocitat alta i constant fins al final. A les profunditats de la sala de màquines rau el cor de l’estat inercial que mou una gran massa crítica incapaç de fer cap canvi per mínim que sigui. Aquí baix governa la CIA, el pentàgon, el Banc federal, el Complex militar-industrial: Eisenhower ja va advertir que l'economia i la defensa estan tan lligades que cap president pot camviar dràsticament el rumb sense provocar un col·lapse intern.

Així les coses, sembla que només es pot augmentar la velocitat del barco que s’emportarà per davant qualsevol que es creui en el seu rumb.

Casos en que el vaixell no va canviar de direcció en el més mínim; Biden: Molts esperaven que Biden revertís les polítiques de Trump en vers  la Xina, però va mantenir i fins hi tot endurir la guerra comercial i tecnològica contra el país asiàtic. Això va fa pensar que el rumb cap a la confrontació amb la Xina ja està fixat de fa temps.

Trump va provar de sortir de la NATO, però al contrari la organització és va reforçar. També va prometre un mur amb Mèxic que no s’ha fet. Va intentar d’acabar amb la guerra a Ucraïna i recuperar la sintonia amb Rússia i només ha aconseguit que tot empitjores. També Obama va prometre tancar Guantánamo només entrar a governar i la presó encara roman oberta. Tampoc van reeixir ni la reforma sanitària de  Bill Clinton ni la de la seguretat social de Bush. I qui va pretendre modificar el rumb del vaixell, després d’haver fracasat a Bahia Cochinos, va resultar eliminat sense contemplacions, segurament per membres de la mateixa tripulació, va ser el cas de JFK.

 

GLÒRIA SERRA

 

Conversant amb Glòria Serra

En aquesta conversa dins la XIV Setmana dels Rahola, el periodista col·legiat Xavier Pi ha preguntat a la mediàtica periodista Glòria Serra sobre la seva dilatada carrera, les interioritats del seu programa d’èxit, Equipo de investigación, i sobre com veu el futur del periodisme i el del seu programa.

Serra ha fet ràdio i televisió: és tertuliana a RAC1, columnista a La Vanguardia i també ha mostrat el seu talent com a cantant al programa Adivina quién canta (A3TV). La periodista catalana s’ha mantingut durant 15 anys al capdavant d'Equipo de investigación, amb 550 reportatges fets i més de 25.000 hores de gravació.

Durant aquest temps s’ha mantingut fidel a un estil personalíssim. Segons ha explicat, el va adoptar després de veure l'obra de Ricardo Darín, Art: «Això va fer que canviés la meva manera de relatar les històries; al començament parlava aixecant la veu, cridant. A partir de llavors, vaig començar a donar als relats un to més pausat, més teatral i dramàtic, i això va ser un encert total», explica Serra.

Crítica al "true crime" i l'alerta tecnològica

Parlant del subgènere true crime, Glòria Serra ha deixat clar que està totalment en contra de la tendència actual de romantitzar els assassins, indagant en la seva personalitat i ignorant el patiment de les víctimes. Va lamentar que s'estiguin fent reportatges de crims prioritzant l'estètica per sobre de la investigació rigorosa.

Serra va advertir també que, així com als anys 80 l'heroïna va entrar com una explosió a les cases i als barris sense que les famílies fossin conscients de la seva capacitat destructiva, ara passa una cosa semblant amb les xarxes socials i els mòbils. Les famílies han obert la porta a una tecnologia de la qual desconeixien els efectes addictius i nocius. «I el que és més terrible: aquí no hi ha policia que investigui qui hi ha al darrere», va sentenciar.

Finalment, sobre el futur del seu programa, Serra va afirmar que creu que, encara que ella algun dia no n'estigui al capdavant, és un producte prou ben fet perquè continuï durant molt de temps.

 

 

 

XIV SETMANA DELS RAHOLA

Conversa amb Marius Serra i Pau Vidal.                                                                                               Marius Serra i Pau Vidal han parlat de llengua i de la uniformitat del català als mitjans de comunicació en la segona xerrada de la Setmana dels Rahola.

Durant la conversa s’han preguntat si el català que sentim a la ràdio i la televisió no està creant un model de llenguatge, un corrent, una tendència a la que s’apunta tothom per inèrcia.

Amb un to més pessimista i crític Vidal va afirmar que la recerca d'un estàndard neutre es el que ha fet que perdem els registres populars i les variants dialectals. La gent ja no parla com a Girona o com a l'Ebre, sinó com a la televisió. 

Tant Serra com Vidal han coincidit en que el català ha anat perdent la seva musculatura popular per culpa d’aquesta tendència a la uniformitat. 

Màrius Serra va tenir però una visió més optimista i creu que el retrocés del català és reversible. Però perquè ho sigui, considera que no es pot fer per la via de la imposició, sinó d’una manera més lúdica. Diu que s’han de buscar referents en català que siguin atractius per a la gent jove.

La propera xerrada serà entre Gloria Serra, la popular presentadora del programa Equipo de investigación (La Sexta) i Javier Pi i Compañó, delegat de l'Àgència Catalana de Notícies (ACN).

Dimarts dia 24 de febrer. 18:00 h. Aula Magna de la Casa de Cultura de Girona.

LES PARAULES SÓN IMPORTANTS

Si parlem de periodisme, les paraules són importants, el llenguatge és important, la semàntica és important. Fa temps que sembla que el periodisme ha perdut la seva funció essencial: la d’informar amb neutralitat, veracitat i rigor i, sobretot, crear esperit crític.

Trobo molt trist que, cada cop més, periodistes que treballen en capçaleres de prestigi, ràdios i televisions, tant privades com públiques, s’hagin apuntat a aquesta tendència que és el “llenguatge ideològic”, que com tot en aquesta vida, havia de tenir una etiqueta; i els experts en sociologia periodística l’han acabat anomenant, com no podia ser d'una altra manera, amb un anglicisme: framing.

El fenomen no és nou; fa temps que existeix, ja existia abans que tingués etiqueta. Però es va disparar ja amb el conflicte d’Ucraïna i ara, amb la qüestió veneçolana, s’ha fet molt més evident. Els fets ocorreguts a Veneçuela aquest dia 3 de gener de 2026, data que hauria de quedar en els llibres d'història escrita amb lletres roges, negreta i subratllada, no són uns fets trivials, no són una pel·lícula de la màquina de propaganda que és Hollywood. Són uns fets gravíssims, no només per al país en qüestió, sinó que estableixen uns precedents a nivell mundial extremadament perillosos, que canvien les "regles del joc" de la política internacional i posen en perill la seguretat del món sencer.

El llenguatge que utilitzem és el mateix que fa servir l’agressor; parlem de dictador, de cap del Càrtel dels Sols, i obviem que Maduro és un president electe d’un país sobirà; per tant, s’hauria de parlar de president. Aquí, amb aquest llenguatge "capciós", s’intenta portar a l'extrem la deshumanització jurídica de la persona.

Escrivim "règim", quan Veneçuela és un estat federal presidencial, on el president actua com a cap d’estat i de govern. Un país infinitament més democràtic que qualsevol dels països dels voltants del Golf Pèrsic, governats per prínceps, emirs o xeics, caps de governs absolutistes i hereditaris; d'això, però, mai en parlem als mitjans occidentals fent servir el terme dictadura.

Ja ens vam equivocar a l’hora de parlar sobre Ucraïna, fent servir només el llenguatge que empraven les grans agències occidentals, la majoria controlades per capital anglosaxó. Es va obviar llavors, i es continua fent encara avui, el relat de Rússia i els països de l’est asiàtic és ignorat, quedant-nos només amb una visió distorsionada i extremadament interessada del conflicte i això aniquila l'esperit crític. Quan el llenguatge ja ens dona la conclusió mastegada, el lector deixa de preguntar-se el "per què" i només consumeix l’amb qui o contra qui.

Aquesta deshumanització de l'adversari facilita que l'opinió pública accepti sancions econòmiques, intervencions militars o la vulneració de drets humans sense objeccions, ja que es ven el relat de que es fan contra un "règim malvat" i no contra una societat complexa.

Per començar, ja posem un nom pompós a l'agressió: "Operació Llança del Sud". Aquest llenguatge ja construeix una realitat que justifica l’agressió. Després parlem del president Maduro com d’un dictador, un narcotraficant, del cap del Càrtel dels Sols. Ignorant deliberadament el càrrec de president electe, el periodisme occidental ha esborrat pràcticament qualsevol referència a la seva condició de cap d'estat i dins el discurs periodístic, això senta un precedent molt perillós.

El cas de Veneçuela és, probablement, un dels exemples més clars d’aquest mal llenguatge periodístic, un exemple per estudiar a les facultats de periodisme. La cobertura mediàtica occidental sobre aquest país no informa, sinó que construeix una narrativa a través d'una selecció molt precisa de paraules i fets, que busquen deslegitimar el govern de Caracas i validar les postures de l'oposició i dels governs, tant de la UE com dels EUA. Els botxins beuen xampany als carrers de les ciutats del món aplaudits per una societat anestesiada, mentre les víctimes són ignorades.

Està morint el multilateralisme; aquests fets ignoren completament la Carta de les Nacions Unides i s’envia el missatge que les institucions internacionals són irrellevants i inútils. El dret internacional deixa de ser un conjunt de normes compartides per passar a ser, simplement, la llei del més fort. Això ens torna a un món més propi del segle XIX que de la societat moderna que diem tenir.

L'actuació dels Estats Units a Veneçuela del passat dia 3 no és un incident regional; és un terratrèmol geopolític que marca la fi de l'ordre internacional tal com el coneixíem des de 1945. Les repercussions afecten tots els àmbits de la vida global i posen el món en una situació d'incertesa extrema; per tant, hauríem de començar a descriure els fets tal com són, a dir les coses pel seu nom, prendre consciència de la gravetat dels fets i informar els lectors i la població de manera veraç perquè es puguin formar una idea clara del que està passant i poder actuar en conseqüència i amb consciència, i deixar de fer aquest periodisme dirigit, aquest periodisme de pasturatge, amb cledes ben posades per dirigir els lectors cap al relat final, un relat on creus que hi has arribat lliurement, però en realitat és que has anat seguint una pastanaga lligada a un pal.

Si no som capaços de revertir aquesta dinàmica, serà la mort definitiva de la veritat, la raó i la justícia. La veritat només es pot tergiversar per tres coses: per ignorància, per interessos o per mala fe.

  

SOLITUTS DIGITALS

 

El Fotògraf Josep Burset ha inaugurat aquest passat dissabte

l’exposició fotogràfica: Solituds digitals.

En aquesta exposició, Burset ens presenta un relat a través de les seves imatges, on ens parla de la nostra desconnexió amb la realitat.

En un món tant tecnològic i virtual com el que estem immersos, Josep Burset explora amb la seva càmera, com això afecta a les relacions humanes. De com la comunicació i la nostre manera de interactuar se’n han ressentit.

“He volgut captar amb la meva mirada de fotògraf de carrer, moments i situacions que ens fan reflexionar sobre aquest aïllament envers les persones i el nostre entorn immediat”, explica Burset en la seva presentació.

Josep Burset va presentar també el seu llibre: La Finestra Indiscreta i La Mirada Indiscreta, on l’artista mostra el seu punt de vista  sobre els petits escenaris que son finestres i balcons, on passen petites històries quotidianes. 

L’exposició Solituds digitals de Josep Burset Carreras. La podeu veure fins el dia 31 de gener al Centre cívic Barri Vell-Mercadal. 

LA DEVESA, EL PARC IMAGINAT

 

El passat divendres 12 es va fer al Centre Cívic Barri Vell–Mercadal una xerrada-col·loqui per parlar de l’estat general del Parc de la Devesa i del futur d’aquest espai tan especial de la ciutat de Girona.

Hi van intervenir Narcís Motjé, enginyer forestal; Guillem Terribas, llibreter i activista cultural, i Joan Vila, president de l’Associació Amics del Parc de la Devesa de Girona. L’acte va comptar amb la col·laboració del prestigiós periodista de El Punt-Avui Jordi Grau, que va intentar posar ordre en tot moment al debat que va acabar sorgint entre els assistents i els membres de la taula.

Jo no soc de Girona, però vaig descobrir el Parc de la Devesa fa molt de temps, a mitjans dels anys seixanta. Va ser en una de les poques sortides que fèiem llavors a l’escola. El professor de Naturals ens havia promès una sortida pedagògica en un espai singular i vam acabar passant el dia al Parc de la Devesa.

En aquell moment el parc ja em va impressionar. Anys més tard vaig acabar treballant i vivint a Girona, molt a prop del parc; d’això ja fa més de quaranta anys. La Devesa m’ha semblat sempre un lloc genial i molt interessant, ideal per passejar-hi, però també he pensat sovint que no acaba de ser un veritable parc urbà. Sempre l’he imaginada com els parcs de les grans ciutats, perquè té potencial per ser-ho: com el Parc Güell de Barcelona, el Retiro de Madrid, Hyde Park de Londres o el Tiergarten de Berlín. Amb passeigs, fonts, corriols, estàtues, pèrgoles, zones de descans, de jocs, jardins i parterres.

No fa gaire, en un viatge a Moscou, vaig dedicar tot un dia a passejar pel Park Gorki. Anys enrere havia vist una pel·lícula de cinema negre i espies que em va agradar molt, on l’acció transcorria en aquest parc. Segurament el parc que apareixia a la pel·lícula era una recreació feta per algun estudi de Hollywood —estàvem en plena Guerra Freda—, però el film em va impactar i sempre pensava que, si algun dia viatjava a Moscou, hi aniria a passejar.

Em va sorprendre que, quan vaig preguntar a uns vianants pel Park Gorki, em miressin amb cara de no entendre’m, fins que finalment em van dir: «Ah… el Kulturi Park», el Parc de la Cultura, que de fet és el nom original.

Passejant-hi vaig entendre perfectament el perquè del nom. El parc té zones tant culturals com recreatives i està obert les 24 hores del dia. Disposa d’un centre de cultura contemporània, espais per practicar esport, zones de jocs i espais per fer esdeveniments diversos: teatre, música a l’aire lliure tant a l'estiu com a l'hivern… En fi, salvant les distàncies, un lloc així és com sempre he imaginat que podria arribar a ser la Devesa de Girona.

És per això que vaig imaginar el projecte “Un any a la Devesa”, un treball fotogràfic realitzat al llarg d’un any, retratant i documentant el dia a dia del parc. La finalitat era retre homenatge a aquest espai, però també reivindicar-lo com un espai per a tota la ciutat.

L’exposició que en va sortir, condensa en 28 imatges, 365 dies de vida dins el parc. No cal que us expliqui que tot plegat ha estat una excusa, un pretext, perquè acabéssim l’any parlant de com voldríem que fos la Devesa i perquè la gent que se l’estima pogués exposar el seu punt de vista.

Tot això ha estat possible gràcies a la generositat del Centre Cívic Barri Vell–Mercadal, del Col·legi de Periodistes i a l’esforç de l’Associació Amics del Parc de la Devesa.

Aquest divendres, però, vaig patir un bany de realitat. Vaig descobrir que la realitat de la Devesa és molt menys bucòlica i molt més crua del que havia imaginat.

El Parc de la Devesa, el principal pulmó verd de la ciutat, amb més de 2.500 arbres —alguns d’ells centenaris—, viu un procés de degradació lenta però constant. Les plagues, la manca d’un sistema de reg eficient, sumades a una sequera prolongada, han afeblit l’arbrat i, durant el darrer any, s’han repetit les caigudes d’arbres de grans dimensions, posant en evidència un problema estructural i el que és més greu, posant en perill la vida dels ciutadans que hi transiten.

La sensació que vaig tenir és que la Devesa ha deixat de ser un espai central tant en el debat com en l’ús públic. Molts dels assistents van coincidir en aquest sentiment. Moltes activitats s’han desplaçat a altres zones de la ciutat i sembla que s’estigui actuant com si la seva degradació fos un procés normal, inevitable i irrellevant.

Algú va comentar que potser la raó és que els seus arbres, tot i ser milers, no voten. I així, entre la passivitat institucional i el fet que la població no sembla sentir la Devesa com un espai propi, el parc espera: malalt, assedegat i sense que s’hi destinin els recursos suficients què algun dia pugui esdevenir aquell parc imaginat.

 

 

 

CONCERT DE SANT NARCÍS

Esplèndit el concert que van oferir, El cor Albéniz del Conservatori de Girona i la Camerata de Girona, dins el marc incomparable de la catedral de la ciutat.

El concert, ja tradicional de la diada de Sant Narcís, va està ple de  religiositat, espiritualitat i misticisme. Amb temes de Haendel, Vivaldi, Ola Gjeillo o Pau Casals. En total es van interpretar once temes de manera magistral, que van captivar l'atenció del nombrós públic assistent en tot moment. Molt destacable l’actuació de la jove soprano d’Anglès, Tània Matas,  que va lluir amb una veu extraordinària i emotiva.